dissabte, 1 de febrer de 2014

Cafè Barcelona


La Greetje regenta un cafè al cor d'Amsterdam, Cafè Barcelona, que pren el nom de la ciutat d'origen del seu marit mort i pare del seu fill, l'Arjen. La Greetje refà la seva vida amb la Roos que ja té una filla, l'Annabel. Entre les taules del cafè i els intents fallits dels cuiners de fer un arròs com es fa els dijous a casa nostra, la vida va circulant entre els clients habituals i l'atmosfera d'Amsterdam. L'Arjen arriba un dia amb la notícia que s'ha allistat als cascos blaus i que marxa en missió a Srebrenica davant l'astorament de les dues dones i de la germanastra. Per uns capítols deixem enrere els carrers humits d'Amsterdam per ser testimonis de l'horror i la frustració de milers de joves que marxen tot pensant que ajudaran i en canvi, tornen essent considerats còmplices del genocidi. Massa per un jove que té tota la vida per davant. Massa també per l'Annabel que no pot suportar la mirada trista de l'Arjen i mira de fer-lo reaccionar sense calcular-ne les conseqüències.L'Annabel se sent empesa a fugir i se'n va a córrer món, prova que la culpa que arrossega es desfaci a les platges de Tailàndia on coneix un jove francès amb qui s'acabarà casant. Només una postal de tant en tant arriba al Cafè Barcelona. Les dues mares miren de refer-se dels sotracs de la vida mentre serveixen gerres de cervesa al ritme de les cançons d'André Hazes.

"Per força havia de ser un ambient sorprenent i una mica estrambòtic, però els nous germans hi van créixer sense estranyar-se'n. Alguns vespres, el Cafè Barcelona podia semblar un petit paradís o fins i tot una festa de la lluna plena, encara que en comptes de joves amb cabells llargs i mocadors al coll hi acudien persones de l'edat de la Greetje amb ganes de divertir-se i compartir una estona en un racó de la ciutat que no solia comptar amb la presència de gaires turistes."

Carreras ha escrit una novel·la molt bonica, trista, que t'embolcalla com el tímid sol que brilla a l'hivern a Amsterdam.Carreras et convida de manera tan subtil a deixar-se perdre per una ciutat que coneix molt bé, hi passa temporades, que mentre llegia sentia la necessitat vital de passejar-hi un cop més. Una novel·la sense diàlegs, profunda i amb silencis espessos. Una història sobre les relacions, les segones oportunitats, la culpa i els silencis que s'estructura en quatre parts: foc, aigua, aire i terra. Joan Carreras sembla que en mica en mica va consolidant una trajectòria literària aplaudida per la crítica. Us hi animeu?

"Aleshores em vaig adonar que no li havia donat les gràcies per haver-me regalat l'oportunitat que la vida em negava. Però em consolava pensar que els meus ulls potser sí que li havien dit, moltes vegades."

Publicada per Proa

5 comentaris:

Maripepa Brustenga ha dit...

No em dones temps d'acabar els llibres començats.. i ja n'hi ha un altre! falten hores...
Però queda a la llista d'espera!

Quadern de mots ha dit...

Aquest estiu he llegit “Carretera secundària” i, tot i no ser el llibre que jo esperava, em va sorprendre i agradar gratament. Em ve de gust prendre un cafè a Amsterdam, me l’apunto.

Núria Juanico ha dit...

Molt d'acord amb els "silencis espessos". A mi em va sorprendre que aquesta manca de diàlegs sigui tan poc evident, de manera que vas llegint sense que el text es faci pesat o avorreixi. Un bon llibre!

viu i llegeix ha dit...

ens hi haurem d'atrevir, no? ja fa dies que m'atrau

Anònim ha dit...

Si convideu a l´autor JOAN CARRERAS, segur que vindrà de molt bona gana.