dissabte, 4 de juliol de 2009

Los días contados


Us he de dir que acabar aquest llibre m'ha omplert de satisfacció. Us confesso que no em creia capaç de llegir-me una novel·la sobre la història austrohongaresa i encara menys que m'enganxés com ho ha fet... i és que en el fons no deixa de ser una història de persones, la d'Adrienne Miloth, en Bálint Abády i en Lászlo Gyeróffy. Los días contados és una crònica de l'època que s'allunya de dates i gestes èpiques, en canvi fa servir la veu de tres persones que ens permeten fer un viatge en el temps i viure aquells dies en primera persona.

Us transcric un fragment del pròleg excel·lent que acompanya la novel·la, escrit per la Mercedes Monmany.

"Con una alta dosis de ironía y con la melancolía propia de los que contemplan con lucidez el fin de una época y de los que embriagados de alegría y fiesta incesante la vieron escurrirse como brillantes y eternos granos de arena entre sus torpes dedos, el gran escritor, político y aristócrata húngaro Miklós Bánffy, notario o escriba de una clase decadente que se asomaba sin saberlo a su propio abismo, describirá a la aristocracia húngara entre la que había crecido con el solo fin, probablemente, de un día salvar su alma de la quema y dejar testimonio de ello..."

M'apropio d'aquestes paraules per descriure aquesta novel·la de tall clàssic que forma part de la Trilogia Transilvana. Mentre la llegia les comparacions amb El guepard de Lampedusa eren constants. Festes i vida plaent que arriba als últims dies. Vides fàcils que veuen com arriba el final com a conseqüència de la inestabilitat política. Grans esdeveniments que van marcar la història d'Europa narrades per tres veus. En Bálint, un comte que acaba de tornar d'una missió diplomàtica per prendre el seu escó, l'Adrienne i en Lászlo Gyeróffy, un prometedor artista. I així, m'he trobat passejant pels castells, anant de cacera, vivint amors secrets... però també he conegut la lamentable situació de les minories i algunes barbaritats que van posar els fonaments dels futurs conflictes i genocidis...

"¿Pretendían aumentar la Monarquía con los pueblos de los Balcanes?, ¿engordarla para que fuera un imperio de cien millones de habitantes?, ¿acorralar en el mismo patio a naciones de pasado y cultura distintos, y pensar que eso significaba fuerza y no debilidad? ¡Qué locura! Claro que podrían reclutar muchos soldados, pero una dinastía no se mantenía por las armas, sino gracias a la tradición milineria y a multitud de relaciones sociales."

La literatura no deixa de sorprendre'm i regalar-me bons moments, i em fa adonar que en el nostre recorregut literari podem anar apujant el llistó de les nostres lectures i, aleshores, la satisfacció és immensa.

Publicada per Libros del Asteroide.

8 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola Fe

Són aquests comentaris tan ben elaborats els que en fan obrir gana de llegir, els llibres que llegeixes. El llegiré més endavant. Ara li toca “ Anatomia de un instante" de Javier Cercas.

Ja he acabat “La noia del ball”, M’ha agradat, és una altra perspectiva de la guerra civil, la forma que la varen viure, duran i després, molts habitants de Barcelona. Ara, la guerra interna i particular de la protagonista, m’ha semblat un cant a l’esperança. El final potser una mica sobtat. En aquest llibre parlen moltes vegades de “Sota la pols”. Què en saps?

Una abraçada

Marta ha dit...

És això el que tenen les lectures, et transporten a èpoques i llocs que et fan gaudir del moment. T'entenc perfectament. Gràcies per la recomenació. Fa difícil quan acabes un llibre, triar el següent.

kweilan ha dit...

Molt interessant Espolsada aquest llibre que tan bé comentes. Per suposat que me l'apunto. Una abraçada!

SU ha dit...

Mentre la literatura tingui lectores entusiastes i entusiasmades com tu, això no hi haurà qui ho pari!!!

Gràcies per la recomanació, un cop més!

Salut i bones lectures!

SU

Glòria Maria ha dit...

L'Espolsada aquesta editorial selecciona molt bé allò que publica, no és la de EN UN LLOC SEGUR?
Gràcies per la recomanació.

Puigmalet ha dit...

Hola:

Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

kweilan ha dit...

Ja me l'he comprat. El poso a la cua però li tocarà aviat. El tinc a la mà i fa molt bona pinta. Gràcies!!!

L'Espolsada llibres ha dit...

Rpsa, gràcies, escric els comentaris amb el cor.
Sota la pols és una de les obres més destacades d'en Coca.
I Los días contados, llegeiu-la si us plau els que passegeu per aquí i ja em direu el que.
Gràcies per llegir-me.