dissabte, 27 de juny de 2009

La tendresa dels llops




Neu, gel, paranyers, llops; exili, territoris ocupats, indis; solitud, vides silenciades, orgull.
Paraules que defineixen perfectament aquesta novel·la de tall clàssic que porta per títol La tendresa dels llops.

Dove River, 1867. L'hivern és gèlid a Canadà. Indret de pioners escocesos. El poble es desperta amb la desaparició d'un adolescent, en Francis, i la mort violenta d'un habitant del poble. Els rumors corren a assenyalar Francis com l'assassí de Laurent Jammet, la seva mare està convençuda de la seva innocència.
Un estol de veus confuses va narrant les diferents històries que s'amaguen sota la neu de Dove River. En mica en mica una sola veu, la de Lucie Ross, és la que es deixa sentir i ens acompanya fins al final.
L'assassinat de Jammet sacseja l'aparent vida plàcida del poble, remou vells silencis i l'ombra de la veritat hi planeja. La cerca de la veritat ens porta a endinsar-nos en la profunditat del bosc, la duresa de l'hivern, la fredor... tot sota l'atenta mirada dels llops.





El que podria semblar una simple novel·la d'aventures es converteix en una narració psicològica brillant, que desvetlla del que som capaços d'amagar-nos. Un ventall de personatges molt ben definits que ajuden a crear aquest clima de suspens que fa que no puguis deixar de passar les pàgines i això que el text t'oprimeix, tot i que l'acció transcorre en la immensitat del paisatge canadenc.


"Alguna cosa estranya ha succeït amb el temps. És gairebé Nadal, i no obstant això, malgrat caminar a través de neu glaçada, el cel és tan brillant com en un assolellat dia de juliol. A pesar de dur la cara embolicada amb una bufanda, l'esclat del sol em crema els ulls. Els gossos estan encantats d'haver emprès novament la marxa, i en certs aspectes ho entenc. Fora de l'estacada no hi ha traïció ni confusió. Només espai i llum; quilòmetres recorreguts i quilòmetres per recórrer. Les coses semblen fàcils."

La tendresa dels llops és alhora una novel·la d'aventures, viatges, misteri i un petit homenatge a les comunitat d'indis que un dia van veure com els ocupaven la terra i n'espoliaven els recursos.

Publicat per La Magrana en català i Salamandra en castellà.

8 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola Fe,
Aquesta novel•la la vaig donar a les novetats, perquè em va semblar que havia d'estar bé. Un comentari al blog em va dir el contrari. Ara tu la comentes i li fas una bona crítica. L'hauré de llegir, encara que tu i jo, coincidim bastant amb els gustos.

Fins aviat
Rosa

kweilan ha dit...

Me la van regalar per Sant Jordi i quan la vaig llegir em va decebre una mica. Està molt ben escrita, els personatges tenen una sèrie d'aventures, hi ha una mica d'intriga...però tot junt no em va acabar de fer el pes com si a la novel.la li manqués alguna cosa. Potser el final és pobre en relació a les expectatives que es van creant al llarg de la novel.la.
Una abraçada!

elisabet ha dit...

la vaig veure a Astorga per falles, quan era de viatge, i vaig pensar que valia la pena apuntar-la i fer-li un lloc. L'havia oblidat i ara tu me la retornes... Això és un bon senyal! La llegiré, és clar. Gràcies!

L'Espolsada llibres ha dit...

A mi amb els dies m'ha anat agradant més i més. Devorava les pàgines, i com tu dius, Kweilan, el final... em va fer ràbia... segurament en volia més!

Tonina ha dit...

Una bona ressenya, ens obres les ganes de llegir, com sempre. li faré un raconet al prestatge. Salutacions ben caloroses.

bajoqueta ha dit...

fa-molt-bona-pinta-l'apunto :)

ai, ara de reüll veig el comentari de kweilan... bueno me l'apunto i ja vorem si la llegeixo... que amb ella coincidim bastant amb els llibres :)

kweilan ha dit...

He llegit Frankie Addams i l'he trobat una preciositat de llibre. Gràcies!!!

L'Espolsada llibres ha dit...

Visca la diversitat d'opinions. En tot cas, jo la recomano molt, si més no per la fresca que desprèn i amb aquesta calor s'agraeix imaginar-se estar caminant per la neu.