dissabte, 6 de juny de 2015

El carnaval dels animals, Davant de casa meva, El lleó i l'ocell, L'autobús

Avui em declaro enamorada de la il·lustració de Marianne Dubuc, del seu enginy, del sentit de l'humor i la intel·ligència dels seus contes.



A casa hem gaudit molt dels seus llibres encadenats, Davant de casa meva i El carnaval dels animals, (editats per Joventut) primers contes de cartró amb històries enllaçades que et porten d'una aventura a una altra. Enginyosos i acurats et permeten adquirir un munt de vocabulari mentre passes pàgines, arribes al final i tornes a començar el llibre. Són vitamines per al cervell perquè l'exerciten, el meu petit ajudant se'ls va arribar a aprendre de memòria, ja podeu comprovar que aquest llibre ha tingut molt vida...













El meu petit ajudant ha crescut i han arribat altres contes plens de bones històries però, de tant en tant, apareix amb aquells llibres que per a ell han estat importants, els compartim, tornem a riure a les mateixes pàgines, fem les bromes, els sons i les veus com quan era petit (més petit) i aleshores ens agafa un atac de riure imparable.

Dies enrere a la llibreria va arribar una novetat d'aquelles que només veure-la dius, ui! Reconeixes el traç, el saber fer i te l'emportes cap a casa i el teu petit ajudant diu: "aquest lleó em fa pensar en aquell lleó del Carnaval dels animals",  per dins somrius de satisfacció de veure que aquell marrec ja és capaç de reconèixer els seus autors. Per Sant Jordi, Tramuntana editorial ens va regalar una meravella El lleó i l'ocell, un llibre preciós, delicat, suau, calmat i pausat, amb silencis.




Un d'aquells llibres que si em deixessin faria que fos a totes les cases. Un cant a l'amistat, a la paciència, al respecte a la natura i al seu tempo (sovint penso que no sabem la sort que tenim de viure en un país que té estacions -cada cop més revoltades- i que podem gaudir de veure un arbre pelat, dels petits brots, de les flors i de la caiguda de les fulles). Tenir fills t'ensenya a fixar-te en petits detalls com aquest però que són en definitiva l'essència de la vida. Contes que et permeten parlar de l'alegria, la tristesa, l'empatia i de l'amistat amb un cigró de 5 anys i arribar a conclusions molt sàvies. Quan em pregunten per què m'agrada tant llegir i per què és tan important llegir als nostres fills, la resposta seria aquesta entrada.




I al maig com si fos la flor d'un cirerer ens ha arribat un altre conte de l'autora quebequesa que es diu L'autobús. Un llibre que cal mirar, remirar i tornar a mirar per fer-te'l teu i descobrir el munt de secrets que amaga, les aclucades d'ulls a la caputxeta i a tot un món fantàstic d'animals que viatgen en aquest autobús.





Animals que es comporten com a humans en una transport, n'hi ha que dormen, que mengen, parlen, venen flors i fins i tot hi ha un robatori. La Clara com a protagonista d'un conte, allargat com un autobús, veu canviar el paisatge a través de les finestres i descobreix tot un món que explicarà a l'àvia quan arribi a casa. La Clara comparteix galetes amb el llop, mentre ens explica en primera persona: "És la primera vegada que agafo l'autobús sola. La mare m'ha donat el berenar i la jaqueta, per si tinc fred."




Un àlbum que té mil narracions si ens fixem en tots els dibuixos i que permet fer volar la imaginació dels nostres fills fent que siguin ells els que inventin les vides de tots els passatgers i nosaltres fixem-nos en els titulars del diari que llegeix un passatger enigmàtic perquè ens donen pistes (en francès) del que anirà passant a l'autobús. Atenció... quan l'autobús entra en un túnel fosc res torna a ser el mateix...


Llegeixo astorada algunes crítiques que diuen que és un llibre nefast pels nens perquè els transmet que han d'anar sols i els esperona a compartir galetes amb estranys i no sé quants perills més hi veuen... Jo l'he trobat un llibre preciós, que ens ensenya una nena autònoma que es relaciona amb tothom de manera educada i que fins i tot comparteix les galetes! El més important és que el meu petit ajudant cada vegada que l'obrim em diu: "mira mare, has vist aquí terra? Has vist allà dalt? Has vist que s'han canviat de lloc..." I tota una sèrie de coses que ens fan gaudir d'aquesta aventura de llegir plegats, perquè en això sí que no el deixo sol i no ho faré mentre m'ho permeti. Visca la bona literatura!

Traduïts per:
Teresa Farran (Joventut)
Maria Teresa Rivas (Tramuntana)

1 comentari:

Marta ha dit...

Felicitats per aquesta entrada. Comparteixo amb tu que és fantàstic compartir aquests contes amb els més petits de casa. I quins contes! jo els voldria tots.
A casa també guardem els nostres propis clàssics de quan eren més petits, i recordar-los junts de tant en tant és un moment dolç i especial. I què faríem sense aquests moments?
Gràcies!