dissabte, 30 de maig de 2015

Memoria por correspondencia



Emma Reyes és una pintora colombiana nascuda l'any 1929 i que mor a Bordeus l'any 2003 amb un gran reconeixement europeu a la seva obra pictòrica. Fins aquí podria semblar una història corrent d'algú nascut en un indret i que fa la seva carrera en un altre. I potser així hauria sigut si el seu amic colombià i historiador, Germán Arciniegas, no hagués insistit a Emma que li escrivís unes cartes que contenen el misteri del seu passat i de la seva infantesa amb la petició que no fossin publicades fins després de la seva mort.




Emma, conscient de quina mena d'infantesa infernal havia tingut, no volia que la seva vida eclipsés la seva obra. Un cop llegides les cartes, publicades amb encert per Libros del Asteroide, no puc deixar de pensar en la seva vida i com a conseqüència en la seva obra pictòrica, que he de dir m'ha costat de trobar. Reyes escriu 23 cartes que s'espaien en el temps des de 1969 fins al 1997, i va desgranant a poc a poc els seus records vius i presents de la seva primera infantesa tancada en una habitació sense llum, ni aigua i amb una gibrelleta fins al seu abandonament enmig d'un camí que la porta a viure en un convent. No vull entrar en detalls del maltractament, de l'abús de poder per part de les monges, de la sensació permanent de por i càstig de la religió, del pecat, l'explotació laboral i anímica perquè la sensació que tinc un cop acabat el llibre és la d'esperança.

"Si es cierto que hay hechos en nuestra infancia que nos marcan para toda la vida, tendré que decir que ese coche famoso, que cortó para siempre nuestra vida en la pieza del barrio de San Cristóbal (patrón de viajeros), era el debut de una vida que tendría por signo y como escuela de inclemencia de los duros caminos de América y más tarde los fabulosos caminos de Europa."

L'autora escriu una correspondència que traspua tristor, però no ràbia ni set de venjança, i fa un retrat vívid de les institucions colombianes de l'època i del país, de la diferència de classes (fins i tot en el convent) i no obstant és capaç d'afirmar que tants anys de reclusió a l'orfenat van desenvolupar en ella una imaginació i una capacitat de crear que anys després plasmaria en els seus quadres, el que hi havia allà fora de les parets era "el mundo" i a dins un espai on sobreviure fregant terres, brodant tovalles fins a l'extenuació per redimir no haver nascut en una família com cal.

Recuerdos del colegio


"Educadas como estábamos, en el terror del Infierno, de la muerte, del pecado y del Diablo, las tempestades nos llenaban de terror."

Emma Reyes, analfabeta fins als 18 anys, gran narradora oral i conscient de les seves limitacions escriu: "Y no me regañes, porque si tú crees que basta tener las idees, yo te digo que si uno no sabe cómo escribirlas para que sean comprensibles es igual que si uno no tuviera idees. Mi cabeza es como un cuarto lleno de trastos viejos donde no se sabe más lo que hay ni en qué estado." Gabriel García Márquez queda corprès per aquesta correspondència de la seva compatriota i no és per menys. D'una infantesa tan terrible neix una pintora excepcional que es rodeja dels intel·lectuals més potents de l'època, Elsa Morante, Passolini i que en el vaixell que la porta cap a Europa coneix un metge que serà el seu gran amor. El seu passat i els records un secret molt ben guardat que aquestes cartes ens desvetllen.
No deixa de meravellar-me com l'art pot arribar a salvar una vida i Emma Reyes n'és un exemple. Feu el favor de llegir-lo amb el cor petit però amb l'esperança infinita.

Publicat per Libros del Asteroide