dissabte, 13 de juny de 2015

Oso



Si hagués de definir la lectura d'aquesta novel·la amb una paraula seria inquietant, si n'hagués de definir el resultat seria brillant i la conclusió imprescindible, tot i que no apte per tots els públics.

Marian Engel, l'autora, devia fer trontollar la societat plàcida canadenca de l'època amb una novel·la "obscena i estranya" en paraules Robertson Davies. Servidora quan comença el llibre queda seduïda per la prosa des de la primera pàgina i s'imagina a la pell d'una bibliotecària discreta, envoltada de llibres i mapes antics, que deixa la feina per anar a fer un inventari dels llibres d'una mansió victoriana situada en una remota illa (faig un parèntesi perquè fa poc Impedimenta ja em va portar de viatge en una illa canadenca, aquell cop per matar un tiet), potser encara presa de l'atmosfera d'aquella novel·la m'imaginava de nou en una illa de personatges peculiars, però en aquesta de personatges peculiars no n'hi ha cap, bé sí, la nostra protagonista, Lou, un coronel ja mort, i un ós.

"En la ciudad, la mañana solo puede soportarse. Ya no hay amanecer, ni tampoco verdadera oscuridad. Lo único que queda, después de llover o de que hayan regado la calle, es el chirrido de las llantas en el asfalto mojado. Aquí, en cambio, Lou volvió a desperatrse temblando y alzó la nariz como un animal. La luz del dormitorio era de un blanco extraordinario. Se levantó de la señorial cama del coronel y fue hasta la ventana. El mundo estaba cubierto de una tardía nieve primaveral."

Lou va passant els dies que se'ns fan presents amb el paisatge i es va adaptant a la casa, a l'entorn i a l'ós. Va fent buidatge del que hi troba i d'algunes notes misterioses que cauen d'alguns llibre sobre els óssos... 

"El hijo de una mujer y un oso es un héroe con la fuerza del oso y la inteligencia del hombre. Antigua leyenda finlandesa."

És a mesura que fica el nas en els documents i que descobreix qui era realment el coronel quan la Lou creix com a personatge i anem sabent de la seva vida de bibliotecària i les seves relacions. Lou descobreix en l'ós un jo que li permet entrar en comunió amb la natura, plena, fora de convencionalismes i d'allò socialment correcte. Però per a mi el que fa gran la novel·la d'Engel és el com està escrit ja que és capaç de permetre'm llegir una cosa que em podria posar els pèls de punta i en canvi la visc amb molta sensibilitat. És un llibre, per a mi, ple de simbolismes, rar, estrany que m'agradaria veure'l pel sedàs de la Rodoreda o la Munro. És aquella mena de comunió entre la vida i la naturalesa de La mort i la primavera, la Lou té un punt de la Cecíla C d'El carrer de les camèlies o de la Colometa però també podria ser la protagonista d'un conte de la Munro. Una Lou en estat salvatge que dóna molt sentit a la literatura. No deixeu de llegir la ressenya de la Marta Orriols

*Una menció especial a l'obsessió de l'editor, Enrique Redel, per les cobertes perquè aquest cop crec que la il·lustració de Gabriella Barouch és un cant a obrir el llibre.

Traduïda per Magdalena Palmer
Edita: Impedimenta


1 comentari:

hypatia ha dit...

Si hagués de definir amb una paraula aquesta ressenya,
jo hi diria brillant!!
Amb cuquet, aquest Oso m'ha de ser el següent
;)