dissabte, 21 de març de 2015

Reparar el vius



Un ocellet amb qui compartim lectura i gustos literaris em va dir, no pararé fins que el llegeixis! Obedient com sóc li vaig fer cas i me'l vaig endur cap a casa, només obrir-lo sabia que patiria, que l'estómac se'm cargolaria i que la tensió no baixaria fins al final.


A partir d'un diàleg de Platònov: "Què hem de fer, Nicolas?" "Enterrar els morts i reparar els vius." esmentat en la novel·la prenc consciència de tota la càrrega de la història, un joc de miralls amb arestes que fan mal però que flueixen cap allò tan evident, naixem i morim. La mort un concepte real i que ens espanta a qui no volem mirar de cara i encara menys quan parlem de la mort d'un fill de vint anys. Un tràgic accident després d'una dosi d'adrenalina, fer surf a primera hora del matí, amb l'aigua freda i els col·legues, recollir-se amb l'escalfor dels amics i la calefacció dins la camioneta, tornar cap a casa i comentar la jugada i de cop, el silenci, sortir per la finestra i picar amb el cap. Així de cru, avui hi som d'aquí un minut no ho sabem. Mentre uns pares ploren el fill, una família rep una trucada providencial: tenen un cor per la seva mare, una dona en plena vida a qui el batec del cor d'en Simon li donarà l'oportunitat de reparar-la.

Diria que escric i encara no m'he recuperat de la seva lectura. Reparar els vius és una molt bona novel·la que et mira a la cara i fa trontollar tot allò que tenies tan clar. Escrita de manera poètica, però eixuta, precisa com el tall d'un cirurgià, freda. Cal assaborir cada paràgraf. Em meravella com Maylis de Kerangal descriu un procés tan íntim i dolorós com la pèrdua d'un fill, com un metge sua i pateix per dins perquè el rellotge li va en contra, ha de comunicar a uns pares trencats pel dolor si volen donar els òrgans del seu fill, i com una dona veu com la vida es va consumint perquè el cor no li respon fins que arriba una trucada que ho capgirarà tot. Claire a qui la trucada fa feliç però que no deixa de pensar que algú ha mort per reparar-la. I és que vivim, malgrat la mort. Un llibre amb les paradoxes de la vida, imprescindible per com descriu allò imprevisible i que et transforma per sempre. 

Un bravo per en Jordi Martín Lloret per la traducció a català, m'agradaria parlar-hi de com es pateix traduint un llibre com aquest.

Publicat per Angle/Anagrama