dissabte, 14 de març de 2015

L'àguila negra


Compartir el reconeixement dels autors que han passat per la llibreria sempre és motiu de satisfacció, però en el cas d'en Joan Carreras té un component que el fa especial. Ara farà un any amb en Joan vam compartir un club de lectura diferent, únic diria. Vam convertir la llibreria en un estudi de ràdio i van emetre el programa en directe per Catalunya Ràdio. Es va crear un clima molt bonic, en Joan es va anar deixant anar, apoc a poc, a mesura que la sessió avançava i un cop els micròfons van ser fora va expressar la voluntat de tornar a l'Espolsada quan tingués llibre nou.

En Joan torna per la porta gran perquè ve amb la novel·la premiada amb el Sant Jordi i ho fa amb una història de relacions familiars amb un protagonista principal, en  Marià Solvell, i tot de secundaris, d'aquells imprescindibles perquè el relat funcioni. La novel·la s'estructura en dues parts que comparteixen capítols que alternen la infantesa, l'adolescència, la joventut i la maduresa d'en Marià amb la seva vida actual. Una tècnica que permet fer un recorregut vital del protagonista i entendre qui és als 70 anys. Un dentista, jubilat, que es retira uns dies en un poblat naturista per refer-se del tedi de no fer res, d'haver trencat amb la rutina de fer obrir la boca a tants pacients per reparar-los del mal. En Marià i en Tomàs companys de facultat de medicina, amics, cunyats i socis comparteixen tota una vida plena de sotracs que modelen el caràcter d'en Marià. Una primera part molt sensual i desinhibida amb un personatge molt reeixit, la Teresa, que m'ha recordat a una protagonista de l'Eduard Márquez de L'últim dia abans de demà. Una Teresa que reencarna una Barcelona grisa però alhora de descoberta que tan bé descriu Montserrat Roig al Temps de les cireres i Jordi Puntí a Maletes Perdudes. La Teresa un esperit lliure que posa el contrapunt a l'amor tradicional de l'Anna Maria, dues maneres d'estimar que al protagonista li són tan necessàries.

L'àguila negra no és una novel·la de superherois sinó d'herois quotidians que els va tocar viure en una època d'estar a favor o d'estar-hi radicalment en contra, però que era plena de gent que anava fent, anava treballant, tenia fills i navegava contra les inclemències de viure. Com diu Carreras, en una entrevista que li va fer Jordi Nopca: "Em sembla que cap al final de la vida entén que la vida no és perfecta. Viure és acceptar tots aquests ocells foscos que ens acompanyen."
I a la novel·la de Carreras d'ocells foscos n'hi ha i molts. M'ha sorprès aquesta manera de narrar com si no passés res i que quan passes pàgina et sacseja i et fa tornar enrere per comprovar que allò és ben real. Carreras ha fet un salt endavant en la seva narrativa i espero que això el porti a ser una veu reconeguda tal com es mereix. L'àguila negra és d'aquelles novel·les que deixen pòsit, passen els dies i el llibre creix perquè el penses i el recordes. Enhorabona Joan per aquests 25 anys de llibres.

Editat per Proa