dissabte, 16 de novembre del 2013

La Mennulara



Sicília, silenci. Mirades, ningú sap res però tothom ho veu tot. La Mennù, la criada dels Alfallipe, és morta. La mestressa plora de manera desconsolada davant de l'astorament dels seus fills que després de la mort del pare ja van haver de tolerar que la mare se n'anés a viure a casa de la minyona. Mig poble de Roccacolomba la plora, l'altre mig la repudia bo i morta i no pot ni vol deixar de criticar-la.

"-Estoy preocupada por Adriana. Desde que se fue a vivir a casa de Mennù le tomó mucho cariño y la echará de menos. No sé si está pensando en volver al Palazzo Alfallipe, pero antes deberían hacer obras, no tiene calefacción central, y está también el problema del servicio..., le hará falta personal de confianza, si quiere vivir allí sola. Mennù trabajaba por tres criadas, por no hablar de sus otras habiliades... Date cuenta de que Adriana seguía haciendo que le administra los bienes de la dote. Esta muerte será una gran pérdida para ella, que ahora tendrá que apoyarse en sus hijos. Estoy realmente preocupada."

La Mennù no és una criada clàssica ja que para taula però també administra els béns i els diners familiars, religiosament cada mes els fills reben els diners que els pertoquen, així ella s'assegura que visiten a la mare. Ella rep una suma important de diners i ningú sap d'on surten. En un poble conservador de Sicília on tothom té assumit el seu rol a la societat i poca cosa és qüestiona, la Mennù trenca tots els esquemes, només falta l'aparició, el dia de l'enterrament, d'un capo de la màfia que fa emmudir el capellà, bon amic de la Mennù, perquè tot el poble murmuri.


La Mennulara explica la vida d'una dona feta a la seva, que aprèn a llegir gràcies al capellà però que amb prou feines sap escriure i en canvi té una ment prodigiosa pels números. És filla d'una família ben pobra, amb un pare miner malalt dels pulmons, fet que obliga les seves filles a anar a collir ametlles des de ben petites, allà la bategen com la Mennulara, sempre està contenta i per això canta fins que un fet marca la seva vida per sempre més i la porta a servir a casa dels Alfallipe.

Sigmonetta Agnello Hornby recrea de manera magistral una atmosfera mediterrània, crea un joc de personatges molt singular. Els fills, les parelles, el retorn a l'illa per recollir els diners que la Mennulara els disposa i la visita a la mare. Com si d'un trencaclosques es tractés tot encaixa a mesura que el llibre avança. Una protagonista ben curiosa, tot i ser morta omple tot el llibre i sents l'alè de la seva presència com t'acompanya a cada pàgina.
Si vau gaudir d'El sol dels Scorta o L'acabadora, aquest no us decebrà.

Traduïda per Carlos Gumpert
Publicada per Tusquets

3 comentaris:

viu i llegeix ha dit...

l'acabadora i el sol dels escorta em van captivar, aixi que no tinc altre remei que caure de quatre potes amb la mennulara.
Decidit, em toca el proper "cuponazo" que ben administrat em donarà per viure llegint fins que el cor digui prou

Maripepa Brustenga ha dit...

La Mennulara és MOOOLT bona!
Ja tinc ganes de passar per l'espolsada... Tinc "mono" de llibres nous... i una pila en espera de ser comprats!

Conxa M. ha dit...

A mi també em va agradar molt la Mennulara. Jo la vaig llegir en la versió catalana.
Gràcies per totes les ressenyes publicades!