dissabte, 28 de novembre del 2009

La isla


Un pare a punt de morir per culpa d'un càncer terminal demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa que el va veure néixer i créixer per passar-hi uns dies. Una illa adriàtica plena de lluminositat en què el temps sembla haver-se aturat. Seran uns moments de descoberta mútua. El pare sap que no li queden massa dies i el fill prendrà consciència que la mort ja fa dies que truca a la porta del pare.


"-He ido a explorar el muelle y he elegido el sitio adonde iré a pescar esta tarde. También he ido... a ver de nuevo algunos rincones donde todo ha permanecido igual que cuando yo era niño. De viejos nos gusta asegurarnos de que el mundo no ha cambiado del todo.

-¿Te has vuelto filósofo, papá?

-Por todo se pasa; quien no lo ha sido en su juventud, llega a serlo después."


"Una lucha cuya suerte ya estaba decidida. Sin esperanza. Volvía a apagarse la luz en los ojos turbios de su padre como el preludio de una derrota. Sin embargo, tal vez quien combate no tenga una conciencia plena de la inevitable derrota y pueda resistir y recobrar el aliento para luchar todavía. Pero quien asiste impotente a la trágica lucha, y tiene en sus venas la misma sangre que la víctima, sufre con horror reprimido y todos sus minutos están envenenados."

Un relat escrit amb una senzillesa que emociona. No hi passa res, només la vida. Hi ha llibres que no els calen gaire pàgines per arribar-nos ben endins. Aquest n'és un. Magnífic, m'ha recordat al meu estimat Maxwell.

Publicat per Minúscula.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

A mí també em va agradar. Minúscula i Asteroide tenen molt d'encert.

kweilan ha dit...

Aquests llibre que no hi passa res però hi passa tot...m'agraden. Gràcies per la recomanació!

Mireia ha dit...

ui, no sé pas si m'hi atreviré amb aquest. No tinc ganes de plorar

L'Espolsada llibres ha dit...

Kokamuskes ;)
Kweilan, em sembla que t'agradarà.
Mireia no és un llibre de llàgrima fàcil malgrat s'abordi la mort d'un pare. És un llibre amb una prosa molt bonica. Tasta'l.

digue'm ariadna ha dit...

... El vaig llegir i encara ara, en rellegir el fragment que més em va captivar, em trasbalsa "... El hijo vio empequeñecerse la isla, desvanecerse en el horizonte bajo el inmenso resplandor del mar. Fue aquel el primer momento en el que tuvo la conciencia precisa y simple de lo que perdía al perder a su padre." És una petita gran joia. Llegint el teu apunt m'has despertat la curiositat per en William Maxwell, tinc apuntats 2 o 3 títols seus, però encara no n'he llegit cap...

Rosa ha dit...

Me'l apunto.
Un abraçada

Núria ha dit...

...ai, que a prop que el tinc...!! crec que no m'hi podré resistir ;)

bajoqueta ha dit...

A mi també m'agrada això que dius "No hi passa res, només la vida." I ja està bé, no? Si està ben escrit ens agradarà. Apuntat!