De vacances i de llibres

Les Lectures de l'Espolsada se'n van de vacances, ara bé, això no vol dir que deixem de llegir. Em trobo fent la llista de llibres que posaré a la maleta i tot són clàssics. La feina em fa prioritzar la novetat i tinc coses pendents de fa temps que vull llegir, aquest estiu em perdré per una illa amb la maleta plena de clàssics.

Que tingueu unes bones vacances i lectures. Us espero a la tornada.

Homes sota el sol/Retorn a Haifa

Poques històries tan breus t'ofereixen tanta intensitat com la lectura de Kanafani. És el meu primer contacte amb la literatura palestina i gràcies al Club editor podem llegir aquests dues breus novel·les en un mateix llibre.

Si a Homes sota el sol ens posem a la pell de tres joves que fugen de la terra natal per emigrar a Kuwait a la recerca d'una vida millor i acaben sent carnassa dels passadors clandestins, a Retorn a Haifa vivim l'expulsió dels palestins de la seva terra i el xoc de tornar-hi anys després.

La primera és una història de desesperació, d'una cerca de futur millor i de la capacitat inherent dels humans d'aprofitar-se de qualsevol misèria, sempre hi ha algú que fa negoci amb la vida dels altres. En aquest cas cal travessar el desert a 40ºC dins d'un camió cisterna...

El segon relat testimonia el retorn d'un matrimoni a Haifa, la seva ciutat de la qual van haver de sortir corrent vint anys enrere durant la Nakba* abandonant casa i un nadó a qui donen per mort, però que retroben convertit en soldat israelià.

Tot i que l'escriptura de Kanafani va estretament lligada a la seva militància política és un testimoni aclaridor i esfereïdor sobre Palestina i la seva gent. La mà de Kanafani denuncia amb aquests relats situacions verídiques que podrien ser cròniques d'un periodista, la seva professió.

"Palestina és alguna cosa més que un record, que una ploma de paó, que un infant, que uns gargots de llapis a la paret de l'escala. M'estava preguntant què deu ser Palestina per al Khàled. Ell que no ha conegut ni el gerro, ni la foto, ni l'escala, ni el barri de Halissa, ni el Khaldun. I tanmateix, per ell Palestina mereix que agafin les armes i morin per ella. Per a nosaltres, per a tu i per a mi, no passa de ser una cosa amagada sota la pols de la memòria que ens fem tips de buscar. I mira què hi hem trobat, sota la pols: ¡més pols! Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és nomes el passat. Pel Khàled, la pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells miren el futur."

*Nakba, "la catàstrofe" del 1948 que va conduir a l'expulsió dels palestins del seu país.

Publicada pel Club editor.
Traducció Anna Gil

La lluna

Des de sempre ens ha fascinat i ara fa 40 anys que van posar-hi els peus al damunt. Aquesta setmana us recomano alguns llibres per compartir grans i petits i enamorar-nos encara més de la lluna.

Perdeu-vos hi!

Un estiu al llac

"Durant aquelles hores, que transcorrien sense que es pogués adonar del temps, en Giacomo tenia la sensació de copsar, en l'estupor d'un mut diàleg de formes, una secreta correspondència entre la figura de color mel, sobre la qual anava a batre l'ardor del sol que inundava la platja, i la barca tota fulgor lleuger en el neguit de l'aigua, que la duia, amb una onada més alta o vehement, a tocar del perill de tombar-se. L'aixecava a últim moment, amb una brusca torsió del canell. Però això era un joc, mentre que aquell diàleg, aquella correspondència reflectien alguna cosa més alta, un sentiment que no podria dominar fàcilment i que ni tan sols era capaç d'entendre".

Un bombó de xocolata intensa. Un estiu al llac, descriu l'estiu d'un nen, en Giacomo, fill d'una família benestant de Milà que passa l'estiu al llac Como. Vigevani descriu amb una dolçor i melancolia l'esclat de vida que té l'estiu i alhora la tristor que deixa quan acaba. Amb ulls de nen i una prosa que enamora descobrim les hores mortes, els passeigs en bicicleta, la coneixença de noves amistats que finiran amb l'estació, la sexualitat i la sensualitat de les tardes tòrrides, les pluges i tempestes intenses...

"Pujava la drecera que s'enfilava al puig. A l'altra banda d'una paret seca penjaven fulles amples de figuera, però sota el sol gairebé a plom l'ombra es perdia. Una sargantana va fer una correguda entre dues pedres; les abelles van desplaçar-se des de les mates d'espígol pel pendent del prat fins a les arrels d'una planta enfiladissa, al racó de la tàpia que s'enrunava."

Una novel·la breu. Val la pena no córrer i assaborir-la a tastets. Un clàssic.

Publicada per Quaderns Crema en català i Minúscula en castellà.
Traduït per Anna Casassas

Los días contados

Us he de dir que acabar aquest llibre m'ha omplert de satisfacció. Us confesso que no em creia capaç de llegir-me una novel·la sobre la història austrohongaresa i encara menys que m'enganxés com ho ha fet... i és que en el fons no deixa de ser una història de persones, la d'Adrienne Miloth, en Bálint Abády i en Lászlo Gyeróffy. Los días contados és una crònica de l'època que s'allunya de dates i gestes èpiques, en canvi fa servir la veu de tres persones que ens permeten fer un viatge en el temps i viure aquells dies en primera persona.

Us transcric un fragment del pròleg excel·lent que acompanya la novel·la, escrit per la Mercedes Monmany.

"Con una alta dosis de ironía y con la melancolía propia de los que contemplan con lucidez el fin de una época y de los que embriagados de alegría y fiesta incesante la vieron escurrirse como brillantes y eternos granos de arena entre sus torpes dedos, el gran escritor, político y aristócrata húngaro Miklós Bánffy, notario o escriba de una clase decadente que se asomaba sin saberlo a su propio abismo, describirá a la aristocracia húngara entre la que había crecido con el solo fin, probablemente, de un día salvar su alma de la quema y dejar testimonio de ello..."

M'apropio d'aquestes paraules per descriure aquesta novel·la de tall clàssic que forma part de la Trilogia Transilvana. Mentre la llegia les comparacions amb El guepard de Lampedusa eren constants. Festes i vida plaent que arriba als últims dies. Vides fàcils que veuen com arriba el final com a conseqüència de la inestabilitat política. Grans esdeveniments que van marcar la història d'Europa narrades per tres veus. En Bálint, un comte que acaba de tornar d'una missió diplomàtica per prendre el seu escó, l'Adrienne i en Lászlo Gyeróffy, un prometedor artista. I així, m'he trobat passejant pels castells, anant de cacera, vivint amors secrets... però també he conegut la lamentable situació de les minories i algunes barbaritats que van posar els fonaments dels futurs conflictes i genocidis...

"¿Pretendían aumentar la Monarquía con los pueblos de los Balcanes?, ¿engordarla para que fuera un imperio de cien millones de habitantes?, ¿acorralar en el mismo patio a naciones de pasado y cultura distintos, y pensar que eso significaba fuerza y no debilidad? ¡Qué locura! Claro que podrían reclutar muchos soldados, pero una dinastía no se mantenía por las armas, sino gracias a la tradición milineria y a multitud de relaciones sociales."

La literatura no deixa de sorprendre'm i regalar-me bons moments, i em fa adonar que en el nostre recorregut literari podem anar apujant el llistó de les nostres lectures i, aleshores, la satisfacció és immensa.

Publicada per Libros del Asteroide.