dissabte, 21 de febrer del 2009

La casa de la mesquita i Persèpolis


Heus aquí la història de la família d'Aga Djan que des de fa vuit-cents anys habita la casa de la mesquita. L'Aga Djan és el cap de la mesquita i del basar de Senedjan on té un negoci de catifes. Així, com un conte, comença la història d'aquesta família i d'una casa amb dues àvies, un imam, una font al pati, les dones, un muetzí, un corb, un director de cinema, un nen que sembla un llangardaix, un poeta, amor, sensualitat... una casa que és com un arbre que va ramificant i cada branca adopta una personalitat pròpia.

La història de la casa es va teixint com si fos una catifa de les que fan al basar i conviu amb els fets i les revolucions que viu l'Iran. L'Iran viu una època molt convulsa amb el Xa i la posterior revolució islàmica que tenyirà de negre l'ambient de la casa. La família de la mesquita és un reflex de la societat amb els enfrontaments i contradiccions que això comporta. Per sobre de tot, la bellesa dels textos de l'alcorà, entès com a text i no com a guia religiosa.

Tal com diu la Kweilan una història que passen els dies i trobes a faltar.

No sé si us ha passat mai que mentre llegiu un llibre hi posaríeu una banda sonora, sempre hi ha una cançó que encaixa amb la història. Aquest cop hi posaria una banda gràfica. Mentre llegia La casa de la mesquita veia les imatges que es descriuen de la història de l'Iran en els dibuixos de la Marjane Satrapi en el seu còmic Persèpolis.



He fet una lectura en paral·lel que m'ha servit una mica més per acostar-me a una cultura que ens és distant, plena d'estereotips i tòpics. O ens pensem que tothom és igual? Que darrera una dona amb un vel no pot haver-hi una feminista? Hi ha moltes maneres de combatre l'època que ens toca viure, és especialment fàcil fer-ho des d'occident i amb total llibertat. La casa de la mesquita té la força de la paraula i de les històries, Persèpolis la força de la imatge minimalista amb el text mínim.




Tots dos autors viuen exiliats. Kader Abdolah a Holanda i ha adoptat l'holandès com a llengua d'escriptura i Marjane Satrapi a França amb el francès. Tots dos escriuen per buidar el que han viscut en primera persona, però sobretot per estendre un mà de trobada entre ambdues cultures.

Publicat per La Magrana/Salamandra i per Norma editorial.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja he llegit MENDEL EL DE LOS LIBROS. Una petita joia literària!! moltes gràcies pel post.

Anònim ha dit...

Mentre llegia el teu post m'has fet pensar en una altra novel.la "La sang de les flors", tot i que la història no es situa a la mateixa època. L'autora, Anita Amirrezvani va nèixer a Teheran però viu a San Francisco, com els autors que menciones, i també la narració està profundament lligada amb la tradició de les catifes.

Vaig llegir "Persèpolis" i em va entusiasmar, també la película, per tant, m'apunto "La casa de la mesquita" perquè segur que m'agrada després del que expliques.

Anònim ha dit...

Quan dic "com els autors que menciones" vull dir que viu fora d'Iran com els autors que menciones, que ho he escrit que sembla que digui que viuen tots a San Francisco.

Anònim ha dit...

Hola, he decidit passar pel teu blog per donar-te les gràcies per la recomanació que m'has fet al LLEGEIXES O QUÈ: "mal de pedres"
Ja he trucat a la llibreria habitual (veig qe tu en tens una, però visc una mica lluny!)i passaré divendres a buscar-la. Així ja tinc el pla perfecte: el que més m'agrada és anar a la llibreria a per un llibre que tenia encomanat i, de passada, comprar-ne algun altre que em cridi l'atenció dels que hi ha com a novetats.
Merci!!!

kweilan ha dit...

Estic contenta de què t'hagi agradat!!