Petons de diumenge

Comencem l'any amb el llibre que m'ha acompanyat els darrers dies de desembre, Petons de diumenge. Curiós, el títol és el que menys m'agrada del llibre. La història té una força que es mereixeria un altre nom -a parer meu, és clar!-

La Valèria Isern viu els darrers dies d'una vida intensa, el càncer se l'emporta i fa un repàs del que ha estat la seva vida. La Valèria és una dona madura, mare de quatre fills i ara, a l'abisme de la vida, recorda mitjançant escrits, cartes i converses la joventut que va viure en la grisor del franquisme. La Valèria una noia de poble abandona el poble natal, l'Escala, per anar a estudiar arqueologia a Barcelona. A Barcelona coneix l'Elisa, filla d'una família burgesa, que té el camí escrit i ben fàcil, però que com la Valèria decideix fer una petita revolució vital. Totes dues estudien arqueologia però mentre l'Elisa decideix voltar pel món, treballar en excavacions i conèixer gent diversa, la Valèria decideix viure una història d'amor molt intensa amb en Quim, casar-s'hi contra tot pronòstic familiar i viure una vida plena.

"Ja sé que la teva vida tampoc no és massa fàcil ni divertida però, noia, què vols, tu has renunciat a tot per un amor excepcional, que molt poques persones poden viure. I és un amor que, amb els anys, en lloc d'anar-se aprimant, creix i creix. És un autèntic miracle."

És gràcies a aquesta amistat i als dietaris personals de la Valèria que podem conèixer aquesta petita història d'anècdotes i experiències que són testimoni de la vida de moltes dones durant una època molt grisa. Soler adopta molts registres, amb un llenguatge senzill i planer que fa que la lectura flueixi i no decaigui en cap moment.

Petons de diumenge és una història de persones, sense fets trepidants, però amb una força que fa que vulguis girar cada pàgina esperant que no sigui l'última.

Hi ha una aclucada d'ull a dues donasses la Caterina Albert i la Mercè Rodoreda que hi són presents durant tot el relat...

"La Valèria i la Caterina i vivien molt a prop l'una de l'altra, i només es portaven dos anys, així que van compartir primer els jocs d'infància al carrer, i més endavant llarguíssimes converses assegudes als esglaons de casa, als estius, quan finalment el sol cedia una mica i la marinada, mandrosa, començava a refrescar els carrers de l'Escala."

Publicat per Columna en català