dissabte, 17 de gener de 2009

L'africà



Fa dies que estic immersa en una lectura de més de mil pàgines que em té ben atrapada, però entremig he anat combinant altres llibres. Dijous passat a l'espai Lecturàlia, en Màrius Serra va parlar de L'africà amb un èmfasi que no vaig poder estar-me'n.


"I que sigui allà, a Ogoja, en una natura on tot és excessiu, el sol, les tempestes, la pluja, la vegetació, els insectes, un país de llibertat i de coacció alhora. On els homes i les dones eren totalment diferents, no a causa del dolor de la pell i dels cabells, sinó per la manera de parlar, de caminar, de riure, de menjar. On la malaltia i la vellesa eren visibles, on l'alegria i els jocs infantils eren encara més evidents. On el temps de la infantesa s'atura molt d'hora, gairebé sense transició, on els nois treballen amb el seu pare, les nenes es casen i carreguen amb els seus fills als tretze anys."

L'africà és un relat, podríem dir, autobiogràfic, una recerca interior, un retrobament amb un pare absent durant la infància, un pare captiu de l'Àfrica on fa de metge. Le Clézio té sentiments contradictoris, estima la terra que acollí la família però també li retreu que no pogués gaudir d'un pare quan més li calia.

L'africà també és un homenatge a una terra espoliada, colonitzada, un continent en què tot es viu amb la màxima virulència i intensitat, on no hi ha terme mig. No obstant, una terra que t'enamora i t'atrapa.

"Quan som petits no gastem paraules (i les paraules no es gasten). En aquell temps sóc molt lluny dels adjectius, dels substantius. No puc dir ni tan sols pensar: admirable, immens, poder. Però sóc capaç de sentir-ho. Fins a quin punt els arbres de troncs rectilinis s'alcen cap a la volta nocturna closa per sobre sobre meu..."

"Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d'aquest continent és el meu cos cobert d'una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció externa que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial..." .

No pararia de citar-lo, Clézio descriu l'Àfrica d'una manera punyent i transmet allò que sempre he volgut dir en els meus diaris de viatge. L'Àfrica és idíl·lica pels que hi estem de pas, de viatge... però és dura pels qui han de viure i créixer-hi, malgrat això, té tant a oferir-nos! Tant per sorprendre'ns com la prosa de Clézio que segur que tornaré a tastar. Excel·lent traducció al català, en volem més.

Publicada en català per 62 i en castellà per Adriana Hidalgo editora

6 comentaris:

Marta ha dit...

Casualitat! Ahir vaig parlar d'aquest llibre en el meu blog:todoreh.blogspot.com
Precisament acabo de llegir-lo.
Fa temps que tinc el vostre enllaç. M'agrada consultar-vos, per conéixer les vostres opinions. Gràcies

kweilan ha dit...

Crec que també el llegiré. Tinc La cuarentena a la tauleta de nit i quan me l'acabi, em llegiré aquest que té molt bona pinta.

Quimet ha dit...

Serà la propera adquisició quan vagi a la llibreria.
un plaer passar a fer un tomb pel blog, com sempre.

el comptable ha dit...

L'Àfrica? Es nota q hi tens una relació especial...

L'Espolsada llibres ha dit...

És cert que ha estat una lectura especial per la meva estima a l'Àfrica, però la prosa de Le Clézio s'ho val.

Glòria Maria ha dit...

Ja el tinc, no sé quan m'hi posaré per això.