La hoja plegada

Aquells que us deixeu caure per la llibreria o em coneixeu sabeu que tinc una debilitat per l'editorial Libros del Asteroide i els seus llibres, no em canso de reivindicar-los, de donar-los lloc a les prestatgeries i de recomanar-los, tanmateix no deixo de demanar més traduccions al català del seu catàleg.

Aquests dies m'ha acompanyat La hoja plegada de William Maxwell de qui ja vaig comentar Van venir com orenetes i n'he quedat tant o més enamorada. Em costa de descriure la sensació que t'envaeix quan llegeixes Maxwell, t'abraça una dolçor melancòlica que et dibuixa uns somriure malgrat la duresa de les seves històries.

En aquest llibre, Maxwell se centra en un punt conflictiu de la vida, el pas de l'adolescència a l'edat adulta i ens ho explica a través de Lymie Peters i Spud Latham, tots dos protagonistes. El llibre està dividit en quatre parts compostes de capítols curts d'una descripció acurada però mai carregosa. Als suburbis de Chicago dels anys vint neix l'amistat entre Lymie, un nen orfe de mare, escanyolit, intel·ligent, no massa hàbil i Spud, tot múscul, atleta i un desastre amb els estudis. Aquesta amistat la podríem definir com una simbiosi ja que neix de la necessitat de les mancances de l'un i de l'altre, plegats però caminen fins a la universitat on passa la major part de la història. Aquí apareix l'amor, s'intueix una homosexualitat, les relacions de poder de les germandats de les universitats... Lymie i Spud caminen per primer cop en sentit oposat i l'amistat esdevé malaltissa, sobretot pel dèbil Lymie.

No vull comentar-ne res més, perquè m'agradaria que el llegíssiu, doncs és un llibre de relacions, de persones, sense una trama trepidant, tanmateix t'atrapa per la saviesa que s'hi amaga. Només una cita per anar obrint boca:

"Para conocer la injusticia del mundo sólo hace falta un poco de experiencia. Para aceptarla sin amargura o envidia se necesita casi la suma de toda la sabiduría humana..."

Publicada en castellà per Libros del Asteroide

L'últim patriarca

Aquests dies arriben una pila de novetats de cara sant Jordi i entre elles els premis, sempre fan una mica de mandra, però com que la clientela pregunta, val la pena estar al dia. He optat per L'últim patriarca, deixant de banda prejudicis i encotillaments, he intentat aïllar-me de comentaris per gaudir de la novel·la, i ara sí ja puc dir que s'ho val.
L'últim patriarca és una novel·la de lectura àgil carregada de contingut que s'estructura en dues parts ben diferenciades, de capítols curts amb títols curiosos que fan ganes de continuar llegint.
La primera part ens presenta la història de l'últim patriarca, Mimoun, un nen consentit nascut en el si d'una família plena de dones, on la mare, l'àvia de la narradora-protagonista sense nom, li permet tot perquè el nen no està bé. És curiós perquè la protagonista no ha nascut i beu de les tradicions orals i del que li han dit per explicar-nos qui és el seu pare, on creix, com i i què esdevé.
"Les germanes més grans de Mimoun eren dones d'aquelles com cal, que no havien creat mai cap problema, prudents, treballadores, honestes, i a cap d'elles se li havia conegut un sol flirteig, ni una sola mirada poc decorosa abans del seu casament. Mimoun n'estava orgullós, sobretot des que havia comprovat que hi havia tantes putes pel món que necessitaven un home com les gosses o les conilles. Les seves germanes eren com havien de ser, castes."

Aquesta és la visió que Mimoun té les dones malgrat haver-ne crescut envoltat. Llegir la primera part m'ha transportat als paisatges del Marroc, als patis de les cases, les olors del pa acabat de fer i sobretot m'ha recordat als llibres de Fàtima Mernisi, però també Al Marroc sensual i fanàtic de l'Aurora Betrana del qual en reivindico la lectura.
La segona part la vivim en una capital de comarca que fa pudor d'adobs, que té molts porcs, fa fred i hi ha molta boira, on a la petita protagonista li toca viure a cavall entre dues cultures que xoquen constantment. Tota la narració conté dosis de violència que et fan estremir, però a la segona part Mimoun es vol justificar a si mateix pel seu comportament i s'autoconvenç de la infidelitat de la seva dona per així drogar-se, emborratxar-se, jugar, pegar i anar de putes sense cap tipus de remordiment, amb la diferència que ara no només rep la seva dona sinó els fills i la filla a qui ell tant estima. En aquesta segona part entren en conflicte les diferents maneres d'entendre l'amor i el pòsit que deixen les relacions.
Per sort, la protagonista va a l'escola i descobreix els llibres i sobretot el diccionari que al final de cada capítol li permet alliberar-se de tot el que ha viscut.
"No em va pegar, tampoc, tot i que jo hauria jurat que ja estava morta només de veure'l esperant-me a l'ampit de la porta. Només va dir no la tornaràs a veure i jo vaig sentir-me la Whoopy Goldberg a El color Púrpura. Va vana, que no té sinó aparença, sense realitat. Vaca no és més que la femella adulta del bou. Vacació és vacança. Vacada un ramat de vaques."
Ja he dit que són capítols curts de lectura àgil però amb molt contingut que val la pena que tasteu i així descobrireu de quines fonts la Najat ha begut i llegit.
En un sol llibre s'aborden molts temes: la immigració, l'adaptació, la violència de gènere, els xocs culturals... que per la joventut de l'autora s'endevina que li ha tocat créixer molt ràpid.
Publicada en català per Planeta

Només socis

A vegades necessites llibres profunds, divertits, novel·lasses... però de tant en tant necessites alguna cosa que et faci passar una bona estona, desconnectar i sentir-te enmig d'una trama detectivesca. Ferran Torrent és per a mi una vàlvula de descompressió, un divertiment de bona qualitat literària amb uns diàlegs àgils però incisius.

A Només socis Torrent no només fa un retrat àcid de l'entremat politcoeconòmic del País Valencià, sinó que aquest cop ens porta fins a Viena per introduir-nos l'holocaust dels qual uns quants valencians també en foren víctimes. A partir d'aquí estirem el fil fins a conèixer la Brigada jueva encarregada d'eliminar els exlíders nazis que hi ha arreu, els serveis secrets del Mossad i la CIA.

Només Socis és un punt de trobada de vells protagonistes en l'obra de Torrent, hi tenim Butxana, Tordera, Juan Lloris que li serveixen per narrar un llibre que passa molt bé i per introduir-nos personatges com Carla, una dona amb caràcter i sobretot compromesa que fascina Butxana, que en aquesta vida ja només aspira a comprar-se una illa per poder-ne ser l'amo.

"-M'agrada Carla-digué.

-S'ha dedicat en exclusiva a complir la paraula donada pel seu avi. És advocada i economista, sap idiomes, amb un futur professional esplèndid als Estats Units, però encara que et resulte complicat entendre-ho hi ha gent capaç de sacrificar-ho tot, passar per on siga, per un objectiu ètic que considera un deure."

És Torrent en estat pur, només que tinc la sensació que aquests personatges ja han donat de si tot el que tenien, només espero que no sigui un símptoma semblant al que pateix l'escriptor Ferran Torres, un dels protagonistes del llibre.

Publicat per Columna en català

Els vençuts

Enguany l’editorial l’Avenç té prevista la publicació de les memòries de Xavier Benguerel prologades per en Pere Calders. Benguerel va viure la guerra civil i l’exili de primera mà tal com relata en el llibre Els vençuts, un episodi molt ben descrit pel seu company, Pere Quart, a Les corrandes d’exili. Edicions de 1984 va reeditar aquest llibre en la col·lecció Temps maleïts fa un parell d’anys. Els vençuts és una crònica que pot confondre’s amb una novel·la, la realitat sempre supera la ficció, i és que és tan dur i trist l’episodi de la nostra història que s’hi narra, que un tendeix a creure que això no és veritat.
“Al capdavall, la mort s’anava convertint en un vulgar incident i, a certs moments, en una escapatòria desitjable.”
La història està dividida en dues parts. La primera, Els fugitius, que comença amb l’èxode dels protagonistes cap l’exili amb les tropes franquistes trepitjant-los els talons, el creuament de la línia i l’arribada a França que no era ni de bon tros la terra acollidora que s’havien imaginat. La segona part, La fam i les fúries, on les persones que van viure l’exili deambulaven pels carrers com si el caminar fos el seu únic destí. La seva destinació no era altra que els camps de refugiats de les fredes platges de França. Capítol de la història d'Europa que sovint s’ha volgut obviar.
Precisament, per no caure en l’oblit, la tria d’aquest llibre.
“Es poden perdre moltes coses, Pineda, fins i tot una guerra; però que un poble es perdi...”
Ressenya publicada a la revista Sàpiens del mes de març
Publicat per Edicions de 1984