Les desventures d'un llibre vagabund

"La lectura, com l'amor, és la pedra d'esmolar l'ànima."

Heus aquí la història d'un llibre vagabund. El llibre neix, arriba a la llibreria en un servei de novetats, no surt mai de la caixa, és retornat i a punt de ser fet pasta de paper. La sort l'acompanya i el fa arribar a una altra llibreria, a casa d'un client, a una llibreria de vell, viatja, vola... Rosegat per les rates, tem la guillotina...
Un llibre lletraferit, una mica pedant i cruel amb la part més comercial del món editorial i exaltador del vessant més literari.

"L'escriptor no mor del tot fins que no mor el seu darrer lector. I el llibre igual, de fet."

Un llibre que satisfà les curiositats dels que ens passem la vida envoltats de llibres a casa i la feina. Us heu plantejat mai què pensa un llibre, on li agradaria viure, per quines mans voldria passar? Si els llibres pensessin m'agradaria que veiessin la meva llibreria com la del protagonista de la novel·la.

"Ara sóc a la tauleta de l'avió que em porta a l'Àfrica. L'Airbus 380 ronca i Bakayoko em llegeix, em rellegeix, de fet. Jo penso en el nou destí que s'anuncia. Té raó. La vella Europa ja no creu en la cultura que li ha donat la grandesa i la força. La paraula intel·lectual s'ha convertit en un insult. L'Àfrica encara hi creu, en la cultura, la poesia, el llibre."

Publicat per Empúries /Seix Barral

Menjar-se la vida a cullerades

Aquests són un seguit de llibres per somriure a la vida que m'han passat per les mans o pels ulls. Són com bocinets de felicitat que tanta falta ens fa en aquests temps que corren.

Seieu al vostre lloc preferit acompanyats de la beguda que més us agradi, deixeu les cabòries enrere, tasteu-los i ja m'ho direu.

Quisiera tener, Giovanna Zoboli i Simona Mulazzani, ed. Los cuatro azules

Tot de desitjos gens materials, somiar és sinònim de llibertat.

Vulèvulà, Olga Molina, ed. Thule

Res és per sempre, ni tan sols les marietes que tant ens agraden, per sort sempre torna la primavera amb marietes i ganes de voler volar. M'encanta.

Héctor, el hombre extraordinariamente fuerte, Magali Le Huche, ed. Adriana Hidalgo

L'Héctor treballa en un circ com a home forçut, quan plega sempre corre cap a la seva caravana, l'Héctor té un secret... li agrada fer ganxet. Davant de la plaga de llibres roses i blau cels un crit a la diferència i contra els tòpics!

Història de l'U, Rosa Osuna, ed. Thule (ens agrada tant que ens n'hem fet un de plastilina que ens fa companyia a la llibreria).

L'U es pregunta què hi fa aquí, per a què serveix? Tot de preguntes existencials que ens fem grans i petits. L'U descobreix que mentre tingui un amic amb qui compartir-ho tot, la resta no és tan important.

Korokoro, Emilie Vast, ed. Barbara Fiore

Dos eriçons molt simpàtics, amb la motxilla de la vida ben plena, s'ajuden mútuament a desfer-se de la cuirassa que els empresona per convertir-se en uns ratolinets lliures de complexos i amb ganes de menjar-se el món.

La fábrica de nubes, Arianne Faber, ed. A buen paso

Us imagineu tenir una fàbrica per fer núvols amb les formes que vulgueu?

Receptes de pluja i sucre, Eva Manzano i Mónica Gutiérrez Serna, ed. Thule

Heus aquí un receptari per cuinar les emocions i menjar-se la vida a cullerades, la supèrbia, la felicitat, l'egoisme, la por, la ràbia, la llibertat, l'esperança... tot ben amanit.

A gust amb la vida, Anna Gavalda, ed. 62/Seix Barral


Quatre germans es retroben per assistir a un casament d'un cosí, la cerimònia els fa mandra i amb el pretext d'anar a comprar l'arròs per als nuvis desapareixen durant un dia. S'obliden de les obligacions laborals i familiars, per retrobar-se amb si mateixos tal com són i reviure el plaer de les petites coses que conformen això tan bonic, però a vegades tan complicat, que s'anomena vida.
Bones vacances a tothom i felices lectures.

Els camins

Els camins
Plau-me seguir els camins que els camps parteixen
ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.

Extret de Rosa Leveroni, poesia essencial publicat per CCG edicions.

La casa

Què us semblaria llegir en forma de poesia el que pensa una casa durant 100 anys de vida?



Patrick Lewis fa parlar una casa construïda el 1656, abandonada i que a l'any 1900 és redescoberta per ser testimoni del segle XX i dels seus conflictes. No obstant, les imatges són les protagonistes d'aquest àlbum de la mà del mestre Roberto Innocenti amb el seu estil característic que capta el mínim detall. Innocenti il·lustra una masia italiana que veu com les parets es recuperen, les habitacions s'omplen de vida i a la cuina s'hi respiren bones olors. Una casa on tothom té cabuda, on els gats dormen als ampits de les finestres i els infants corren al seu voltant i tanmateix la masia no s'escapa de la por, la fam i la guerra. En aquest enllaç hi trobareu una crítica de la mà dels experts, jo, només vull encomanar-vos les ganes de seure i passar una pàgina rere l'altra, aturar-vos, observar, respirar... En definitiva, fruir de l'art.

Publicat per Símbol editors/Kalandraka

Vidas erráticas

Periférica és una altra d'aquestes editorials que estimen la feina que fan i això es tradueix en literatura vestida d'una edició acurada, una bona traducció, amb unes portades que enamoren i et tempten a llegir.

Vidas erráticas de Gianni Celati és un llibre encantador, sobretot, si el que busques en un llibre no és el que hi passa sinó com passa. A Vidas erráticas hi passa la vida d'una ciutat italiana de províncies als anys 50 sota la mirada d'un nen. La ciutat creix com també ho fan els nens que entren a l'adolescència. Són tres relats que es llegeixen com si fos una novel·la, mentre els llegeixes s'esbossa un somriure que no pots esborrar fins que acabes el llibre.

"El descubrimiento de que uno está separado de todo y encerrado en sus pensamientos, que le hacen sentirse más separado que nunca, es ya de por sí algo que te deja de piedra. Pero añádase el hecho de descubrir que los demás van a hacer la compra, despachan sus asuntos, se cortejan, se aman, se dejan, se lían, se degüellan, se mueren, sin que se les haya pasado nunca por las mientes estar separados de todo lo demás. No hablemos ya de los jubilados del barrio, que venían a su estanco a charlotear de política o de fútbol todo el santo día. Éstos los hacían sentir solo hasta tal punto que a veces tenía que abandonar de súbito el estanco y darse una vuelta hasta las murallas."

És un llibre italià pels quatre cantons, mentre hi ets podrien estar filmant una pel·lícula de l'època del neorealisme al teu costat. Llegir et permet viatjar i amb aquestes Vidas erráticas et trobes assegut en un banc de la plaça del poble tot veient la vida com passa. Una prosa excel·lent que recorda a la Ginzburg, a Ammaniti... Ideal per llegir sota un sol de justícia tot prenent una granita.

Publicat per Periférica

Premi Llibreter 2010

Onzena edició del Premi Llibreter que incorpora una categoria nova en llengua catalana exclusivament. Se n'ha parlat molt dels pros i els contres, de si calia distingir la llengua catalana en una categoria nova, si la catalana no és prou potent per competir amb la resta de literatures... Podríem parlar-ne i molt, el que sí que reivindico és el dret dels llibreters i llibreteres de premiar la literatura del país, si no ho fem nosaltres qui ho ha de fer sinó?

Dit això, torno a estar molt satisfeta dels premiats d'enguany perquè són llibres que estimem i que ja fa dies que ens fan companyia.

Premi llibreter en literatura catalana per Maletes perdudes de Jordi Puntí que trobareu ressenyat i lloat aquí, allà, més enllà, encara una mica més enllà. Conversar amb en Jordi de literatura és un plaer i a la llibreria ho vam poder fer.


Premi Llibreter en la categoria d'altres literatures per Olive Kitteridge, d'Elizabeth Strout. Aquest llibre me'l sento molt meu perquè quan el vaig llegir l'Olive em va atrapar de tal manera que no faig sinó reivindicar-lo. Premi Pulitzer 2009, a casa nostra havia passat una mica desaparcebut, no per la crítica, espero que la menció del premi li doni una segona oportunitat i que ben aviat puguem veure Olive Kitteridge al metro, al tren, a la platja, dins d'una maleta... No sé què en pensaria ella d'aquest premi...

El destí diuen que està escrit i al març en Jordi Puntí ressenyava l'Olive Kitteridge, tres mesos més tard han compartit guardó amb l'Elizabeth Strout i per més inri el fill de l'Olive es diu Christopher com els protagonistes d'aquestes maletes.

Premi Llibreter en la categoria d'àlbum il·lustrat per La noche estrellada de Jimmy Liao. Fa poc que us en vaig parlar, va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi... Si encara no el coneixeu us recomano que l'obriu , capteu els primers colors i ja no podreu parar d'admirar-lo.

Diario de un ama de casa desquiciada

"En esos dibujos animados sádicos que las niñas miran en la televisión, com Bugs Bunny o Tom y Jerry o Mickey Mouse, hay siempre una escena desenfrenada de persecución-y-trifulca; durante ese enloquecido embrollo, uno de los participantes, el perseguidor o el perseguido, es aplastado indefectiblemente por algún objeto contundente -una aspiradora, una caja fuerte, un camión Mac, un piano- que lo deja aplastado, convertido en una versión unidimensional de él mismo; entonces vuelve a levantarse, se sacude el polvo y, sin sentir ningún dolor, sigue adelante. Bueno. Ésa soy yo. Aplastada. Una versión unidimensional de mí misma. Pero, sorprendentemente, no siento dolor y sigo adelante."

Res fa pensar que sota l'aparença ensucrada del títol i del color de la portada, s'hi amagui un dietari brillant, àcid, divertit, pertorbador i angoixant d'una mestressa de casa que de fora interpreta a la perfecció el rol femení de l'època, però que per dins bull, es rebel·la...

La Tina Balser és una mestressa de casa a qui aparentment totes li ponen. Casada amb un advocat i inversor de borsa, amant de l'art, amb dues filles que van a una escola privada, sempre vestida, sempre apunt, de festa en festa. Tina Balser a la seva època universitària volia ser pintora, però s'ha convertit en una veïna de Manhattan amb minyona, amb una vida plàcida... No obstant, la Tina té angoixa, pateix tota mena de fòbies i en comptes de psicoanalitzar-se ens obsequia amb un dietari brillant que posa de manifest la solitud d'aquesta dona que s'automedica i beu compulsivament. Amb un estil directe i un to que no decau, Kaufman marca un punt d'inflexió en la literatura nordamericana dels 60-70 que comença a qüestionar el paper atorgat durant molt de temps a la dona dins el matrimoni, en família...

"Estoy segura de que le encantará conocerte por fin, el marido modelo de la psicoanalizada curada. Y cuando hayas acabado de contarle todo lo mío, empieza con lo tuyo. Estoy segura de que se quedará fascinado. Y agradecido. Quiero decir que, después de pasarse el día escuchando a pobres inútiles, será un gran alivio para él escuchar a un hombre realmente competente. ¡Cuántas veces en su vida habrá tenido la oportunidad de conocer a un abogado, productor, mago del mercado de valores y mecenas todo en uno, a un hombre del Renacimiento? A un hombre totalmente masculino que tiene clarísimo cuál es el papel de la mujer en el matrimonio. Sobre todo no te olvides de eso. Dale tu punto de vista sobre cuál debe ser el reparto de las tareas para que un matrimonio funcione. Le encantará la brillante sencillez de todo el concepto. Ya sabes, ¿no?, lo del macho dominante y enérgico y la mujer sumisa. El cabeza de familia que tiene derecho a esperar que su obediente esposa siga todas sus órdenes... Le encantará."

Us trobareu llegint el dietari de la Tina, i us sentireu a vosaltres mateixos parlant-li, aplaudint-la, animant-la, felicitant-la, en definitiva sereu part de la seva vida i voldríeu que Kaufman us deixés espai per escriure-hi la vostra pàgina. Si us agrada Yates i Mitford, no us ho penseu dues vegades.

Us deixo amb un vídeo de l'editor de Libros del Asteroide, Luis Solano, en què explica els motius que van dur-lo a editar el llibre.



Publicat per Libros del Asteroide

Contra el vent del nord

Leo Like rep un correu electrònic per error i el respon. L'Emmi li agraeix que ho faci. Sense ser conscients del que vindrà comencen a intercanviar una sèrie de correus amb un humor intel·ligent, que et fa somriure i que t'atrapa. Comences a llegir i no el pots deixar i encara en vols més (La Campana quan acabes ja t'avisa que al novembre ve la segona part). Després de setmanes de correus amunt i avall, l'Emmi, casada i amb dos fills sobrevinguts, i en Like, que es recupera d'una relació trencada, estableixen una relació que va més enllà de les paraules i el teclat, no es veuen ni es toquen però se senten. Podran resistir tots aquests sentiments una trobada física? La màgia desapareixerà?



"Leo, posa't al meu lloc, sisplau. Fa molt temps, vull que ho sàpigues, que no havia tingut amb ningú una relació tan intensa. Jo sóc la primera d'estar admirada que es puguin expressar tants sentiments d'aquesta manera. En els missatges que t'escric em sento més autènticament jo que mai. En la "vida real", si te'n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: AQUÍ no em puc permetre passar-me! AIXÒ ho he d'acceptar! D'AIXÒ no n'he de fer res! Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l'auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l'estructura no perilli, perquè tu mateixa en formes part.
Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t'escric el que em surt. I em va tan bé!!! Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t'has tornat tan imprescindible: m'acceptes tal com sóc."

Un llibre fresc, àgil, ideal per llegir a l'estiu acompanyat d'un granissat de llimona o un gintònic. Us divertireu, passareu una bona estona i segurament riureu per sota el nas perquè en algun passatge o altre us hi sentireu identificats...

Publicat per La Campana/Alfaguara

Ver a una mujer seguida de Todos los caminos están abiertos

Tenir una llibreria implica patir atacs compulsius i caure en la temptació constantment, hi ha editors que no paren de seduir-te ja que editen els llibres amb tanta cura i tan ben seleccionats que l'atracció és malaltissa. Minúscula que acaba de fer 1o anys, n'és una d'aquestes i la seva editora Valeria Bergalli un exemple d'exquisidesa literària. Fa dies que Ver a una mujer em cridava, no havia llegit res de la seva autora Annemarie Schwarzenbach i patam cap al sac. Ver a una mujer és un petit relat d'unes mini vacances en un estació d'esquí de luxe de Suïssa en què la protagonista només amb una mirada s'enamora d'una altra dona. Ens explica amb intensitat l'enamorament d'una dona per una altra amb una sensibilitat a flor de pell. Mirades, nerviosisme, rau-rau, incertesa, acostament...

"¿Qué son las posibilidades? ¿No significan acaso promesa, siempre y cuando sean valientes? ¿No significan acaso poder de voluntad? y saberlo es suficiente para ser capaz de esperar."

L'autora va escriure'l a principi del segle vint, és un text amb pinzellades autobiogràfiques. Filla d'uns empresaris rics suïssos, amb una relació difícil amb la mare, significada políticament en moviments antinazis i amb un esperit aventurer i periodístic atípics per l'època, addicta a la morfina... Un perfil engrescador que em va portar a remenar i vaig topar amb Todos los caminos están abiertos.

"Por fin comprendemos que el transcurso de una vida no contiene sino un número limitado de "episodios", que depende de mil y una casualidades el lugar donde finalmente nos esté dado construir nuestra casa; en cambio, la paz de nuestra pobre alma es un preciado bien de la libertad que no se alcanza corriendo y cuyo precio no se debe regatear ni negociar con dictadores que, de la noche a la mañana, pueden incendiar nuestras casas, pisotear nuestros campos y sembrar el cólera."



Un recull dels articles publicats en premsa del viatge en cotxe de l'autora amb una amiga, Ella Maillart, per terres balcàniques, turques, iranianes i afganeses. A mi que m'agrada viatjar i que pagaria el que fos per fer un viatge com el que va fer Annemarie, als anys 30!, m'han seduït les imatges, l'estil... i la clarividència.

"Una vida así era difícil de imaginar para nosotras. ¿Pero acaso esas mujeres eran especialmente desgraciadas? Solo se puede desear lo que se conoce. ¿Era correcto, necesario, darles educación, sacarlas de su ignorancia y clavarles el aguijón de la insatisfacción? Pronto aprendimos, sin embargo, que esta pregunta ni siquiera se plantea. Afganistán evoluciona hoy según esas fatales leyes a las que se les da el nombre del progreso, cuyo transcurso no se puede detener. Cuando enviamos desde Kabul los patrones prometidos a Kaisar, estábamos contribuyendo con nuestro minúsculo grano de arena a fomentar las consecuencias de dichas leyes. Combatíamos el chador."

He descobert que Minúscula li va publicar fa temps Muerte en Persia, no trigaré. Publicat per Minúscula

La noche estrellada

A partir de l'obra La nit estrellada de Vincent Van Gogh, Jimmy Liao ens ofereix tot un calidoscopi de sensacions, colors i molta màgia.

Jimmy Liao és capaç de dir tantes coses amb la il·lustració i amb tan poc text.

"Yo lo veía a menudo leyendo en silencio acurrucado en un rincón de la biblioteca, totalmente abstraído del resto del mundo."

M'emocionen aquestes imatges que em fan volar, que saben dir allò que jo no sóc capaç d'expressar en paraules i encara menys amb dibuix, però que només mirar-les... em recorden a quan era petita, quan a vegades no tot era fàcil ni alegre, però també em porten a la màgia dels estius, de l'amistat, dels racons...

Publicat com sempre per Barbara Fiore, esperem que algun dia algú faci el pas d'oferir-nos Liao en català.

Que el món no pari de rodar

"La vida massa examinada no val la pena viure-la."

Ens trobem davant una novel·la coral ambientada a Nova York i no el de les pel·lícules ni el de la ciutat de vacances. És el Nova York de la gent dels barris, en uns Estats Units immersos en la guerra de Vietnam. El tret de sortida és la proesa que Philippe Petit va fer tot caminant per damunt un cable estès entres les Torres Bessones. Les vides dels habitants de Nova York s'aturen per un dia quan alcen la vista cap al cel per observar un punt que camina per damunt d'un cable suspès en l'aire.

Aquest funambulista no deixa de ser un mirall de la vida al límit de molts dels protagonistes que McCann fa aparèixer a poc a poc, entrellaçant històries. Alguns personatges només hi són esbossats, en canvi d'altres hi tenen molt de pes i han vingut per quedar-se a la memòria d'aquells protagonistes de novel·les amb qui aniries a fer un cafè.

Un capellà nascut a Irlanda, en Corrigan, fidel a la teoria de l'alliberament que el porta a desenvolupar la seva tasca al Bronx entre prostitutes. La Tillin i la Jazzlyn, mare i filla que fan el carrer. La Tillin amb 38 anys és àvia de dues nétes que són el futur, l'esperança, el somni d'una vida millor que elles no han tingut. Quatre dones molt diferents però en comú la pèrdua dels fills a la guerra del Vietnam. Entre elles, la Gloria filla de la riba del Mississipí i que somia tornar-hi. Dos artistes que fugen del Nova York més in que els ha enganxat a la droga. En comú moltes pèrdues i vides difícils.

"L'única cosa per la qual val la pena plorar, va dir, és que de vegades en aquesta vida hi ha més bellesa de la que el món és capaç de suportar."

Vides que es creuen, en definitiva el món que no para de rodar.

Publicada per La Magrana/RBA

El xal

"A l'altra banda de la tanca del filferro, a la llunyania, hi havia prades verdes clapejades de dents de lleó i violetes de color virolat; més enllà, més lluny encara, innocents lliris tigrats, alts, que sostenien les seves campanetes ataronjades. Als barracots parlaven de "flors", de "pluja": excrements, trenes de cagallons i la lenta cascada pudent de color granat que baixava de les lliteres superiors es barrejava amb un fum flotant amarg i greixós que tornava oliosa la pell de la Rosa."

Si voleu saber com sonen les paraules dolor i plany i que pregones poden arribar a ser, llegiu El xal, de Cynthia Ozick. Comences i no pots parar de llegir aquest petit gran llibre de dos relats. El primer, El xal, és una història breu que és el passat de Rosa Lublin i que ens condueix cap al present de la protagonista, un present que no existeix perquè viu atrapat en un passat que li ha xuclat la vida. El segon, Rosa, és la vida actual de Rosa Lublin una dona gran que malviu en un hotel de Miami aferrada al xal.

"-Sense vida -va contestar la Rosa-, la gent viu on pot. Si l'única cosa que té una persona són pensaments és on viu."

No vull descobrir l'argument perquè m'agradaria que us deixéssiu seduir per la ploma magistral de Cynthia Ozick, fins ara inèdita en la nostra llengua i que Viena ha incorporat al seu catàleg del Cercle. Una narrativa punyent, afilada i amb ritme la d'Ozick i que gràcies a la traducció de Dolors Udina ens arriba plena de força. Si voleu fer l'exercici de llegir en veu alta la primera part, sentireu com us arriben les paraules.

"Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma que, miraculosament, parla polonès. Un forrellat obert a la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d'explicar. Rescatar, indultar!"

Publicada per Viena

Les sirenes de Belpeixão

Hi ha contes de sirenes i versions de color rosa d'aquestes sirenes. Però si hi ha unes sirenes que m'han robat el cor aquestes són les de Belpeixão.



Tres dones peixateres que venen el peix dels seus marits pescadors en un poblet de Portugal, un dia, tipes de viure sempre esperant, es pregunten què deu tenir la mar que elles no tinguin i ben decidides hi fan cap. En comptes de quedar-se a casa, passen a l'acció i es capbussen al mar.



Tres sirenes amb empenta, de carn i ossos i malucs amples. Jo vull ser una sirena de Belpeixão.


Donem les gràcies a l'editorial Flamboyant per publicar aquests àlbums il·lustrats de Magalí Le Huche que trenquen tòpics.

Abril a flor de pell

Passat sant Jordi i amb la llibreria a lloc i endreçada és hora que us expliqui el que he viscut aquest mes d'abril. Després d'un temporada de bogeria, d'obrir caixes sense parar, fer lloc a les novetats i donar vida als llibres que ens agraden... per la llibreria ha passat un munt de gent que ha fet d'aquest abril un mes molt especial.


Vam començar el 9 d'abril amb en Vicenç Villatoro i Tenim un nom. Una història que va més enllà del futbol i que se centra en les relacions personals i familiars que sovint són molt fràgils. En Vicenç traspua literatura i va ser un plaer tenir-lo entre nosaltres.

El dia 16 l'Eulàlia Canal i L'arbre de les històries es van encarregar de tornar-nos la il·lusió per la literatura de tots els temps i descobrir-nos la màgia de les històries. Tot això, no hauria estat possible sense la Glòria i l'arbre amb què ens va sorprendre (us enllaço el seu blog amb un resum de la vetllada). També gràcies a l'Alba i l'Úrsula per col·laborar en l'acte i llegir-nos un capítol del llibre.

Durant la setmana del 12, els nens i nenes de l'escola Guerau de Liost van passar per la llibreria, van escoltar uns quants contes i van demostrar el seu criteri: Pèl o plomes, El retall, Abraça'm fort i Corb ja són a les aules i esperen compartir molt bons moments.

Durant la setmana del 19, va ser el torn de nens i nenes de l'escola Camins que viuran moments màgics amb: Finn Herman, La tanga i el gran lleopard, En Rugits i l'Orelles, Vamos a cazar un oso, El conill despistat, L'excursió, Els set ratolins cecs i Els tres porquets.


Sant Jordi, nervis, cansament, alegria, il·lusió, agraïment, tràfecs, literatura, sentiments...munta, desmunta, caixes, paper, etiquetes...

I els meus llibres de sant Jordi.


Aquest mes d'abril també hem celebrat el primer aniversari del Club de lectura de l'Espolsada. Els membres van organitzar un concurs de punts de llibre que es van dibuixar a la llibreria durant la diada. També van redactar un llibre gegant.


Per acabar, el dia 29 sessió del Club amb Verd aigua de la Marisa Madieri, literatura de la bona acompanyada d'una festa amb bufada d'espelma inclosa.

Un any de club de lectura.

Què més puc demanar? Gràcies a tothom que ha fet possible aquest Sant Jordi.

Olive Kitteridge

"Es pot saber qui és que no té un cabàs ple de viatges?"

L'Olive Kitteridge és una mestra jubilada que viu en un poblet de Maine. L'Olive no és una dona precisament afable sinó més aviat una mica àcida i amb un caràcter peculiar, els seus alumnes la recorden amb por. Està casada amb en Henry Kitteridge, el farmacèutic del poble, i tenen un fill, en Christopher, amb qui l'Olive hi té una relació difícil.

"Cada tram del camí de la vida es feia d'una manera determinada, va pensar l'Olive."

Durant 13 capítols, Elizabeth Strout dóna veu i vida a l'Olive i amb els seus ulls veiem com passa el dia a dia en un indret petit de Nova Anglaterra. Petits relats protagonitzats per l'Olive o pels habitants de Crosby. L'Olive es va coneixent a si mateixa gràcies a les experiències que viuen els altres, no és un personatge pla sinó que evoluciona davant les circumstàncies que la vida va portant. Reflexions sobre la vellesa, el pas del temps, el matrimoni, els fills, els silencis, la incomunicació, els secrets, les pèrdues, l'enamorament a la tercera edat. Una mirada generosa sobre l'envelliment.

"L'Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l'Olive, la vida depèn d'allò que ella anomena "sotragades" i "sotraguets". Les sotragades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d'aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic a can Breedle, posem per cas, o la cambrera del Dunkin' Donuts que sap com t'agrada el cafè. Una qüestió molt espinosa, molt."

L'Olive és una dona forta que et vas estimant a mesura que hi vas entrant. Entranyables alguns dels personatges que passegen per la novel·la.

"No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d'aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l'està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d'uns instants sans i purs."

L'Olive m'ha encantat. M'ha fet riure, plorar i riure per no plorar. Olive Kitteridge una capsa plena de vides de gent de carn i ossos, com tu i com jo, com el veí de dalt o el que passa pel carrer.

Premi Pulitzer 2009
Publicada per 1984 i El aleph

La librería

Arriba la primavera amb la intensitat que la caracteritza, plou i fa sol, el dia s'allarga i s'acosta Sant Jordi. A les llibreries això es tradueix en piles i piles de llibres que surten de pressa i corrent per ocupar un lloc a la taula de novetats, entremig, però sempre treuen el cap aquells llibres que miren de fer-se un espai i reivindicar la feina ben feta i que dura més enllà de Sant Jordi. Aquests dies mentre obria caixes ha aparegut La librería, ja em perdonareu que només pel títol el llibre em caigués simpàtic, però s'hi afegim la temàtica i l'edició acurada, un cop més, d'Impedimenta, no m'ha quedat altra remei que deixar-me seduir per la seva lectura.

La Florence Green és una vídua que decideix fer un tomb a la vida i obrir una llibreria en el seu poble que no en té cap, Hardborough, un poble costaner allunyat del món.
Hardborough és una comunitat tancada en què tothom té el seu rol establert i ningú gosa jugar-ne un altre. La Florence en el moment que decideix tirar endavant amb el seu projecte topa amb les forces vives del poble fins i tot les del més enllà. Florence Green compra una casa, Old house, que durant anys ha estat abandonada i que diuen que està encantada. Malgrat les traves del banc, els comentaris de la gent i la poca implicació, la Florence tira endavant i obra la llibreria.

"Estimada Sra.,

Me gustaría desearle suerte. En tiempos de mi bisabuelo había un librero en High Street quien, al parecer, tumbó a un cliente con un libro cuando éste se puso pesado. Se había producido algún retraso en la llegada de la última parte de una novela, creo que era Dombey e hijo. Desde es día hasta hoy, nadie ha tenido el valor suficiente para vender libros en Hardborough. Usted nos está haciendo un honor. Visitaría su tienda sin ninguna duda si saliera alguna vez, pero últimamente he decidido no hacerlo; en cualquier caso, estaré encantado de hacerme socio de su biblioteca.
Atentamente suyo,

Edmund Brundish"

Tot i les primeres reticències i només la comprensió dels boy scouts, el senyor Brundish i la Christine, una nena que es converteix en la seva ajudant i defensora, la llibreria es va omplint no només de llibres sinó de clients. La llibreria a més fa la funció de biblioteca pública.
Malgrat la calma aparent comencen a bufar vents que la Florence no veu. Algú suggereix a la Florence que vengui Lolita de Nabokov, llibre que fa que la gent s'amorri a l'aparador, hi hagi cues al carrer i que vingui gent de fora per adquirir-lo. Lolita també desperta les ires de la senyora Gamart que segons sembla tenia altres usos pensats per Old house i que no para fins aconseguir fer tancar la llibreria i el poble es queda sense.

Una novel·la deliciosa que et deixa amb un regust agredolç. Una mirada mordaç als greuges d'una comunitat tancada, obtusa -m'atreviria a dir-, que permet que la llibreria tanqui. La Florence deixa el poble amb la consciència tranquil·la i amb la pena d'un poble que per no veure turmentada la seva quotidianitat prefereix no tenir llibreria. Si us va agradar 84, Charing Cross Road, La librería no us decebrà. Jo l'he estimat especialment per motius personals, també he sigut la primera dona a obrir una llibreria en un poble en què els darrers mesos els vents municipals han fet tot el possible perquè no aixequéssim el cap, per sort els veïns i clients no són com els de Hardborough i aquí som per donar molta guerra i seguir parlant de grans llibres com aquest.

Publicat per Impedimenta

L'arbre vermell

No calen paraules, observeu i fullegeu aquest àlbum.






Publicat per Barbara Fiore

Verd aigua

Estem d'enhorabona, l'editorial Minúscula fa 10 anys i ho celebra regalant-nos una col·lecció en català, Microclimes, que apareix trepitjant fort amb L'illa i Verd aigua. Enhorabona a l'editora, la Valeria Bergalli, que demostra que a les nostres llibreries els llibres delicats i ben fets hi tenen cabuda.

A voltes parlar del més senzill se'm fa complicat. Si Verd aigua té una virtut, que en té moltes, és la senzillesa com està escrit, amb l'ànima, sense fer judicis, però amb una gran vivència al darrere.

Verd aigua és el dietari de Marisa Madieri, autora nascuda a Fiume, Rijeka a l'actual Croàcia. De ben menuda va viure el dur exili ja que la seva ciutat va ser ocupada pels iugoslaus i la família optà per marxar a Itàlia, decisió gens fàcil perquè els comportà viure al camp de refugiats de Silos .

"La gran por era lluny, però em quedava l'amarga buidor que m'havia deixat una prova superada amb coratge, la inquietud pel futur. La solitud d'aquells mesos, feixuga i opaca, se m'adheria al cos com un vestit mullat. La pluja fina i obstinada es confonia amb el polsim fangós que aixecaven els cotxes i em semblava com si estigués submergida en una grisa llacuna de melancolia."

Madieri escriu breus flaixos de gran intensitat fent balanç del passat per entendre el present que viu, amb serenor, calidesa i saviesa.

"Vaig plorar la mort dels avis, la presó del papa, la llunyania de la mama, l'exili i la solitud, la falta de petons, els forats a les sabates, vaig plorar la dificultat de créixer i la pena d'existir."

Un homenatge a una mare que es dilueix entre l'àvia, dona de caràcter fort i autoritari, i una filla per a qui vol un futur esperançador.

"La mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància."

En paraules de Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor."

La lectura de Madieri m'ha provocat uns sentiments comparats a Maxwell, em quedo sense paraules. Llegiu-lo, si us plau.

Publicat per Minúscula

Maletes perdudes

"El sentit d'una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients."

Hi ha llibres que quan els acabes et deixen una immensa buidor, sensació de solitud i de dir i ara què? Hi ha llibres que t'omplen i les històries dels personatges t'acompanyen durant dies i te'ls fas teus. Hi ha llibres que són immensos, no només per les 450 pàgines, sinó per les vides que et permeten viure. Maletes perdudes n'és un d'aquests.

Maletes perdudes és la història de quatre germans fills del mateix pare i amb el mateix nom, en Christoph, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol, un a Frankfurt, un a París, un a Londres i l'altre a Barcelona. No es coneixen ni saben de l'existència dels altres fins que el destí els aplega per trobar el seu pare, en Gabriel Delacruz Expósito.

"El passat té un problema, cristòfols: és intocable i ningú no el pot canviar. Com que només ens permet observar-lo a distància, a canvi ens concedeix el do de la ubiqüitat. A la nostra manera, com a simples espectadors, som a tot arreu i podem admirar-nos de les capcioses giragonses que fan els destins encreuats."

En Gabriel Delacruz Expósito es dedica a fer mudances internacionals. Dalt d'un Pegaso recorre mitja Europa, a la cabina l'acompanyen en Petroli i en Bundó, el seu amic de l'ànima des de la infància compartida a la casa de la Caritat. La carretera els dóna llibertat i llum, ja que som a l'Espanya grisa i franquista, i els quilòmetres els acosten als aires del maig francès, als barris obrers de Londres i als bars regentats per immigrants espanyols als suburbis de Frankfurt.

Quan acaben la feina tots tres es distreuen com poden, en Gabriel és un seductor nat i així és com fa cristòfols allà on arriba el camió. Les mares absents i només citades a la novel·la acaben sent mares solteres a la pràctica.

Maletes perdudes agafa el nom de les maletes extraviades en cada mudança, sempre s'ho fan venir bé per fer desaparèixer alguna cosa que es converteix en un tresor preuat. Tots tres són feliços amb poca cosa. Són persones soles i solitàries, la vida les ha fet així...

"Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d'una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada."

Hi ha moltes vides dins d'aquesta maleta que és la novel·la, podria entrar en detalls, però prefereixo que la tasteu i la fruïu, interioritzeu els personatges, us els feu vostres i així el gaudi és ple. I, sobretot, que us passi com a mi i que no vulgueu que s'acabi mai.

Enhorabona Jordi Puntí per la feina ben feta.

Publicada per Empúries/Salamandra

Picasso i Minou

Aquesta setmana s'ha presentat al Museu Picasso de Barcelona un conte molt especial Picasso i Minou.
En Minou, el gat de Picasso, ens explica la història del pintor en la seva època blava, la tristor que els abraçava i com malvivien. En Minou no hi entén d'art, però sap perfectament quan un quadre li agrada o no. En Minou té clar que ens aquells quadres blaus els cal un toc de color perquè agradin a tothom i, així, poder sortir d'aquella blavor.



Un conte impresicindible a cada casa, escola, biblioteca que serveix per introduir l'obra de Picasso als més menuts.

P.I. Maltbie explica la història basada en fets reals, però, al meu parer qui parla i transmet amb les imatges és en Pau Estrada que aconsegueix traslladar-nos al París de l'època.

Publicat per Joventut