dissabte, 25 d’octubre de 2014

Paraules a mitges

Fa una bona estona que estic asseguda al davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, el llibre de la Blanca al costat, música de fons i rosegant una mica de xocolata... Escric i esborro... i penso com coi puc parlar d'aquesta novel·la sense desvetllar res de la trama perquè el lector pugui gaudir de cada gir i sorpresa que la Blanca ens té preparats.
Confesso que m'ho he passat bomba llegint el llibre de la Blanca, no he deixat de girar pàgines, però mentre la llegia també me la imaginava amb cara de múrria escrivint i passant-s'ho d'allò més bé! M'agrada la prosa de la Blanca perquè flueix, és àgil, treballada i per la riquesa de llenguatge que gasta, però també pel sentit de l'humor, una mica negre, i la seva capacitat de recrear espais i moments.

Som al llit de mort del pare d'una família, la de la Nina, l'Albert i l'Annabel, quan el pare els confessa que el 23F va matar a un home... Cap d'ells creu que el tros de pa del seu pare fos capaç de matar ningú i allà entre el plor i el dol cadascú explica la seva pròpia història i confessa en veu baixa què feia aquell 23F. Una història que passa a cavall de Barcelona i algun poble de la Plana de Vic, als anys 80. L'Annabel estudia per mestra a Barcelona i treballa al saló de te de Can Mauri per treure's un sou; l'Albert fa de mecànic a Ripoll i la Nina està en un convent de monges. Paraules a mitges com diu el títol és una novel·la on els silencis són tant o més importants que allò que s'hi diu. No deixa de ser un tema recurrent en la literatura el de la família i els secrets, com ens venem a l'exterior com a clan familiar, el que mostrem i alhora el que ens amaguem. És evident que els secrets hi són però que compartits amb algú sempre són més digeribles. Dividida en quatre parts, una per cada fill i l'altre la del mosso de la casa de pagès que hi aporta un punt de vista molt interessant, absent, com si no hi fos... M'ha agradat com la Blanca juga amb els salts en el temps i com del llit de mort del pare en surten històries que neixen i permeten renéixer els personatges.

Els fets històrics són importants i tant que sí, però sovint ens oblidem d'explicar les històries menudes de la gent que iniciava vida en democràcia com l'Annabel que somiava entre fum als bars de Gràcia, mentre el seu germà patia en solitud i la germana resava al convent i és el que fa aquest llibre, explicar-nos la vida d'una família amb un taló de fons com el 23F. Paraules a mitges fa olor de xocolata i de perfum, el perfum que venia la mare a la botiga que tenia al poble.
Si us va agradar El jersei i La nevada del cucut aquest ja el podeu posar a la pila, a l'Espolsada el presentem el dia 14 de novembre.

Editada per Rosa del Vents.

1 comentari:

Àfrica Garriga ha dit...

Fe, això de rosegar xocolata t'apropa a la Blanca...sembla que sempre en té al calaix ,a la feina!

Àfrica