divendres, 31 d’octubre de 2014

Las tres bodas de Manolita


Fins fa tres dies gairebé ningú havia sentit a parlar de memòria històrica ni de restauració del nom de les víctimes, vivim en una democràcia tan agafada per pinces que hi ha coses que ens fa una por terrible i més si vivim en un estat on sembla que una única veritat impera, la dels guanyadors de la Guerra Civil; els vençuts no només van ser afusellats, humilitats i vexats sinó que encara ara s'han de sentir dir algunes coses que em fan una vergonya immensa. Una de les veus que trenca una llança al seu favor és la d'Almudena Grandes que des de la seva implicació política i de justícia ho fa a través de la paraula, la seva millor arma. No parlaria de tot això si no fos que el resultat és impecable que aquest homenatge literari que Almudena Grandes vol fer als Espisodios Nacionales de Benito Pérez Galdós està essent un reconeixement merescudíssim a les víctimes, però també una literatura que, a partir d'uns fets històrics reals, recrea la vida d'aquella gent que va existir i va viure, en aquest cas, en el Madrid de la postguerra.

Las tres bodas de Manolita ens explica la vida de Manolita una jove coneguda amb el sobrenom de la señorita conmigo no contéis. Viu en una família amb molta implicació política, el pare i la seva parella són a la presó i el germà amagat a les bambolines d'un tablao flamenc, ella mira cap a un altre costat, no es vol mullar, ella es vol casar per amor i ser una noia feliç amb fills. I tanmateix, la postguerra li prepara un altre futur...

"En los buenos tiempos, las jovencitas se casan por amor. En los malos, muchas lo hacen por interés. Yo me casé con un preso en los peores, por dos multicopistas que nadie sabía poner en marcha. Tenía dieciocho años, y hasta que a mi hermano se le ocurrió complicarme la vida, ni si quiera sabía que existieran máquinas con ese nombre."

Manolita de cop i volta és la cap de família, amb germans petits a qui cal alimentar i fer créixer. Els seus somnis ben aviat es converteixen en un malson de buscar menjar i deixar la pell fent tota mena de feines perquè no els falti de res mentre el pare sigui a la presó i el germà gran visqui amagat. De ser la señorita conmigo no contéis es converteix en el puntal de la família, que passa informació secreta mentre sobreviu en un ambient molt hostil, que la porta a prendre decisions, amb la millor de les intencions, com enviar les seves germanes petites a una escola de monges de Bilbao on la caritat cristiana es queda a la porta de l'entrada.

"Se levantaban por la mañana con el hambre de la noche anterior clavada en el estómago y lavaban, tendían, planchaban como máquinas tontas y eficaces, hasta que llegaba el momento de acostarse para que el cansancio fulminara al hambre que habían acumulado durante toda la jornada. Así, un día, tras otro, una semana tras otra, un mes tras otro, hasta que Raimunda empezó a aprobarlas, asintiendo con la cabeza mientras las veía desfilar del dormitorio a la capilla, de la capilla al comedor, del comedor al pasillo. La monotonía de su vida era un factor esencial de su fracaso, aquel proceso que las fue degradando implacablemente, siempre poco a poco, hasta convertirlas en las peores enemigas de sí mismas."

Mireu i escolteu:

El testimonio de Isabel Perales - Las tres bodas de Manolita - Almudena Grandes from Tusquets Editores on Vimeo.


Grandes ha fet una novel·la coral que pivota entorn de la Manolita però que té uns secundaris tan ben trobats i tan vius que permeten agafar el relleu de la protagonista quan aquesta necessita passar desapercebuda. Grandes és molt hàbil amb la creació de personatges, desconec el seu procés creatiu, però no ha de ser fàcil fer que totes les peces del trencaclosques vagin encaixant en mica en mica, durant el procés explica que va conèixer gent que li explicava històries del Madrid de l'època que després ella adapta i transporta al terreny de la ficció i així ens traslladem a l'obrador d'una pastisseria (en època d'escassetat d'aliments se les inventaven totes), en un tablao flamenc, en un pis regentat per un gai adinerat que acull tota mena de gent que no troba el seu lloc al món, però també a la resistència política, amb les màquines d'imprimir fulletons de propaganda i amb la burocràcia i els buròcrates que es deixen vèncer amb suborns i favors sexuals, també els delators que només per l'afany de protagonisme són capaços de l'impossible.

Estic esperant amb candeletes la quarta entrega, perquè frueixo, m'enfado, em revolto i em reafirmo, però també perquè quan acabo els seus llibres trobo a faltar els protagonistes durant tants dies... Encara penso què deu fer la Manolita, com li deu anar la vida...
Que la literatura ens faci a tots més lliures, gràcies Almudena!

Publicat per Tusquets editores