dissabte, 20 de setembre de 2014

La vida al davant

Lectura que va acompanyar-me algun matí de les vacances



Temps era temps quan en un barri suburbial de París, cap als anys setanta, convivien jueus, àrabs i subsaharians, entre ells en Momo un nen àrab que viu a casa la senyora Rosa, una vella jueva d'origen polonès, supervivent dels camps de concentració, que acull a casa seva fills de prostituta de qui les mares no se'n poden fer càrrec. En Momo sent una adoració per aquesta dona grossa i malgirbada, que ha tingut una vida difícil i que ha d'assumir que es fa gran.


La vida al davant és la novel·la dels altres, aquells que hi són però que a ulls de molts són invisibles, un relat de màxima actualitat, explicat per la mirada innocent d'un nen que ens mostra el món que veu amb els seus ulls. En Momo juga amb els nens de la casa que esperen ser adoptats o acollits per famílies però té uns amics ben especials, un ancià cec que li ensenya àrab o la senyora Lola, un transsexual senegalès que fa de puta, sempre disposat a ajudar amb el que calgui. És una història coral, on passen molts personatges però els protagonistes viuen en un edifici de sis pisos sense ascensor.

"El senyor Hamil té un llibre del Víctor Hugo, i jo també quan sigui gran escriuré els miserables, que és el que sempre s'escriu quan es té alguna cosa a dir. La senyora Rosa tenia por que no m'agafés un atac violent i la perjudiqués tallant-li el coll, perquè tenia por que no fos hereditari. Però no hi ha cap fill de puta que pugui dir qui és el seu pare, i jo no penso matar ningú perquè no es tracta d'això. Quan sigui gran tindré totes les forces de seguretat a la meva disposició i mai no tindré por. És una llàstima que les coses no es puguin posar a l'inrevés, com a la seva sala de projecció, perquè el món faci marxa enrere i perquè la senyora Rosa torni a ser jove i bonica i faci goig."

Aquesta és la història d'uns personatges marginals i de "segona" que s'esforcen a dir-li que té tota una vida al davant i ell a mesura que creix no ho veu gens clar, més aviat al contrari, ben aviat sap de quines misèries està feta la vida en un barri de classe obrera amb gent d'aquí i d'allà i on malgrat tot la paraula SOLIDARITAT s'escriu en majúscules.

"- Ai, petit Mohamed, jo mai no em podria casar amb una jueva, ni que encara fos capaç de fer una cosa així.
-La senyora Rosa ja no és jueva ni res de res, senyor Hamil, només li fa mal tot. I vostè mateix també es tan gran que ja és hora que Al·là comenci a pensar en vostè, i no vostè en Al·là. Vostè va anar a veure'l a la Meca, ara li toca a Ell, fer alguna cosa per vostè. Per què no es pot casar a vuitanta-cinc anys, si ja no li pot passar res de dolent?
-I què faríem un cop casats?
-Senten llàstima l'un per l'altre, collons. És per això que la gent es casa."

Editat per Angle editorial
Traduït per Jordi Martín Lloret (llegiu aquí una entrevista molt interessant sobre l'autor i la seva obra.)