"Em feia tirar l'àncora. Jo havia fet deu anys, un garbuix d'infantesa callada. Deu anys era una fita solemne, per primera vegada s'escrivia l'edat amb dues xifres. La infantesa prescriu oficialment quan s'afegeix el primer zero als anys. Prescriu però no passa res, continues dins del mateix cos de marrec encallat dels altres estius, remogut per dins i quiet per fora."
Fer deu anys és un moment cabdal a la vida de qualsevol infant perquè per primer cop l'edat s'escriu amb dues xifres. El protagonista de la novel·la és un home que rememora la seva infantesa, a partir dels 10 anys, al poble on va néixer a la costa de Nàpols. Un nen que passa els mesos d'estiu amb la seva mare a la platja, pesca, llegeix, la pell li fa gust de sal i de sol i el cos comença a canviar-li. Descobreix què vol dir ser un adult i també enamorar-se.
Un llibre senzill i petit però amb molta força. L'autor estrenada la seixantena fa un viatge al passat i ens descriu el Nàpols de cinquanta anys enrere quan era una de les ciutats d'Europa amb un índex de mortalitat infantil més elevat. Us deixo amb uns quants fragments perquè en feu un tast.
"Plorava, cantava, accions clandestines. A través dels llibres del pare aprenia a conèixer els adults per dins. No eren els gegants que es volien creure. Eren criatures deformades per un cos aparatós. Eren vulnerables, criminals, patètics i previsibles."
"Encara llegia alguna revisteta il·lustrada, però sobretot els llibres que m'omplien el cap i m'eixamplaven el front. Llegir-los era com sortir a mar obert amb la barca, el nas era la proa, les ratlles onades. Anava a poc a poc, a rem, alguna paraula que no entenia la deixava de banda, sense furgar el diccionari. En espera d'entendre-la, en feia una aproximació. Havia de descobrir-la tot sol, definir-me-la quan la trobés més vegades, a còpia de topar-hi."
"El papa està bé a Nova York. Escriu que la llibertat l'impressiona. Va créixer sota la dictadura i després la guerra. La llibertat li fa una sensació de cavallets de fira. La mama també va créixer amb les mateixes opressions, però ella de seguida s'hi adapta."
"Els anys següents de l'adolescència, del cos que havia arribat a l'alçada adulta, la paraula justícia es va convertir en el centre del coneixement. Les notícies que arribaven del món es destriaven entre coses a favor i coses en contra de la justícia. Les revolucions eren a favor. EL segle del 1900 feia via entre escorxadors de vides humanes i insurreccions. Era una època en què es distingien les bandes, i a quina estar."
"Ara torno a quan tenia deu anys, quan no aconseguia veure cap pel·lícula sencera perquè m'adormia. Ara em passa un altre cop que em refrego els ulls i apago el llum cap a la primera part. Té a veure amb l'edat que rovella el dia així que fosqueja, té a veure amb el fet que aquell gran cinema ha desaparegut de les sales de l'ajuntament amb les cadires plegades de fusta."
Com deia aquell, passin i llegeixin.
Publicada per Bromera/Seix Barral
Traduïda per Anna Casassas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada