dissabte, 9 de juny de 2012

Algún día este dolor te será útil



Així que comences a llegir Algún día este dolor te será útil et ve al cap en Holden Cauldfiel i el seu creador Salinger i un somriure es dibuixa gràcies al record d'aquell noi sorrut i introspectiu que em va acompanyar ja fa molts anys un estiu a Boston. Aquí el protagonista també és un noi de 18 anys, James Sveck, no tan antisocial com en Holden però sí amb una personalitat molt marcada que abomina del que fan els adolescents de la seva edat. En James és intel·ligent i sensible i té una ment privilegiada.

Acabada l'escola i a l'espera de l'ingrés a la universitat en James passa l'estiu treballant a la galeria d'art que la seva mare té a Manhattan. Viu amb la mare, que coneixem després d'un matrimoni fallit de 3 dies, la seva germana Gillian enamorada d'un professor casat que es diu Rainer Maria, i en Miró, el gos. En James fa equilibris entre una mare hilarant i una germana histèrica, passeja pels carrers xafogosos de Manhattan sense parlar massa, amb pensaments brillants i qüestionant fins i tot la psiquiatra a qui envien a veure per fer teràpia. Té un humor molt subtil que a mi m'ha fet riure molt, amb frases interessants i una manera d'entendre el món que m'agrada. En James només sembla avenir-se amb el treballador de la galeria d'art i amb la seva àvia Nanette -una relació particular i que m'enamora-. Qui no voldria poder asseure's als 18 anys amb l'àvia per demanar-li consell tot fent un whisky?
Massa jove per haver viscut el dolor de l'11-S de prop, massa jove per tenir un pare que creu que menjar un plat de pasta té a veure amb la sexualitat. James Sveck un jove que mira de trobar el camí per entrar al món dels adults, que certament no li posen fàcil.
Llegit en un tancar i obrir d'ulls, estic segura que en James i la seva àvia seran d'aquells personatges que passat els anys perduren en el record.

"Un día  la sesión comenzó de esa manera silenciosa, pero no debido a mi contumacia sino a que no se me ocurría nada que decir. La doctora Adler me había pedido que dijera siempre lo que pensaba, por eso me resultaba difícil, pues el acto de pensar y el acto de expresar los pensamientos no eran sincrónicos para mí, ni siquiera necesariamente consecutivos..."

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Jordi Fibla

3 comentaris:

Jordi ha dit...

Anotat. Com s'ho fan els d'Asteroide per encertar-la d'aquesta manera?

viu i llegeix ha dit...

aquest llibre em crida per totes bandes, no em podré fer la sorda

Marta ha dit...

Un munt de puntes de pàgina doblegades com a senyal de que en aquella pàgina hi diu alguna cosa que amb el temps m'agradarà tornar a llegir. Una ànima molt bessona a la meva que m'ha saccejat de tant propera. Magistral la manera de descriure sentiments i pensaments petits i alhora tant grans que possiblement tenim tots però que de tant abstractes ens costa donar forma a través de les paraules. Un 10, una matrícula d'honor i un moltes gràcies per la recomanació!