Aquesta és la història d'en Zezé un nen de 5 anys que vol ser poeta. El seu pare s'ha quedat a l'atur i la mare es deixa la pell treballant per pujar tota una família. En Zezé fa malifetes per cridar l'atenció però tothom li fa creure que el dimoni viu a dins seu. Malgrat tot, és un nen precoç, sensible i tendre que aprèn a llegir amb facilitat però que també creix abans d'hora i es fa adult molt ràpid, massa. A casa l'estomaquen i els fa nosa, tanmateix la mestra l'adora. En Zezé estima amb bogeria el seu germà petit en Luís i la seva germana Glória que és l'única que el defensa, a més compta amb l'amistat molt especial d'en Minguinho, un arbre.
"Me detuve delante de Miseria y Hambre con la esperanza de encontrar algún cliente. El café estaba abierto incluso aquel día. No le habían puesto aquel nombre al tuntún. Llegaba gente con pijama, en zapatillas y con zuecos, pero ninguno con zapatos de verdad."
Història de caire autobiogràfic (Vasconcelos va viure al barri carioca de Bangú com en Zezé), dura i incisiva i que fa mal només de pensar-la, està explicada amb tendresa com si fos una rondalla però amaga dolor i incomprensió. És una novel·la social, amb pinzellades de realisme màgic com no podia ser d'altra manera, el retrat d'en Zezé, el retrat de molts infants al Brasil. Si feu clic podreu sentir algunes de les cançons que en Zezé canta al carrer amb el seu amic Ariovaldo. Una història entranyable que al Brasil no deixa de publicar-se i que el nostre estimat Luis Solano ha decidit incorporar al seu catàleg.
"Todo niño viene al mundo con un cierto sentido del amor, pero depende de los padres, de los amigos, que este amor salve o condene." Graham Greene
Publicada per Libros del Asteroide
Traduïda oer Carlos Manzano
6 comentaris:
Quin bon llibre! És una gran notícia aquesta edició. Coincideixo amb en Luis Solano a la seva presenteció: és el primer llibre que em va fer plorar (i no en sentit figurat).
Només llegint el comentari i les anotacions literals que fas, ja sé que me'l llegiré. Gràcies per descobrir-me'l
Pel comentari que en fas, el llibre posa la pell de gallina. Tot i això, la tendresa que se'n desprèn fa que em vinguin ganes de llegir-lo. Me l'apunto!
Preciós llibre, que vaig llegir a l'adolescència i que fa poc vaig tornar a rellegir.
El vaig comprar fa uns dies i estic a punt de començar-lo. Quines ganes!
Ja l'he llegit i, mare meva!, quin llibre! Quanta crueltat, pobre nano! El que passa és que en Zezé l'explica com una cosa quasi natural. Coincideixo plenament amb el comentari que en fas. Ah! I gràcies per posar l'enllaç amb les cançons del senyor Ariovaldo. No se m'ha obert a la primera; crec que l'enllaç bo és aquest: http://www.librosdelasteroide.com/ya-puedes-escuchar-las-canciones
Fins la propera!
Publica un comentari a l'entrada