dissabte, 26 de febrer de 2011

Primavera, estiu, etcètera


Estic en estat d'eufòria i sé que no sóc l'única. Fins fa 4 dies no sabia qui era Marta Rojals ni que escrivia, però a fe de déu que en sentirem a parlar. Feia molt de temps que no tenia la sensació de ser engolida per un llibre, de comptar les hores que em faltaven per tornar a casa i recuperar la lectura i la història de l'Èlia.

L'Èlia, 34 anys, arquitecta. En Blai l'acaba de deixar, el despatx d'arquitectura on treballa va a la deriva per l'esfondrament de la bombolla immobiliària. Pel pont de tots sants torna al poble, a les Terres de l'Ebre, per oxigenar-se i retrobar-se amb els seus, però sobretot amb si mateixa. Fins aquí podria semblar un argument ja vist i llegit, però Rojals fa LITERATURA del que ens explica i és que la novel·la batega amb força.

Alguns la titllaran de novel·la generacional i fins a cert punt ho és, jo diria que pels nascuts a la dècada dels 70 és un llibre imprescindible, que no vol dir que no sigui extraordinari a totes les generacions. Jo, nascuda al 75 com l'autora, podria subscriure molts dels passatges, m'ha remogut detalls i situacions pràcticament oblidades però que eren allà, esperant que l'Èlia les digués en veu alta. I és que una de les virtuts del llibre són els diàlegs aguts i punyents.

"-Ai Joana, no sé si m'hai donat un cop, me fa un mal aquí...
-Això és que t'estan creixent los pits, cap de suro.
I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia més mandra saltar.
-Això és que ja necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus?
-Que no, que no vui!
-Tu mateixa, ja me'ls demanaràs.
I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no se't notessin a la classe de gimnàstica. I amb tot, els xiquets et venien per l'esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. Imbècil! Boing, boing, reien, fent el gest corresponent, i fugien corrents. Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que l'endemà et despertaries i tornaries a ser dintre d'aquell cos àgil i a prova de cops que un dia havia estat teu."

He xalat molt llegint el llibre en el reflex dialectal ebrenc, sembla que la literatura només es pugui escriure d'una manera estandarditzada, i per sort el català és molt ric en matisos i formes. Des de les comarques centrals tendim a que ens faci gràcia com parla la gent d'arreu del territori i això sovint els porta a adoptar el català de TV3, fent-nos una mica més pobres... L'Èlia de Cal Pedró ho sap molt bé:

"-Ui, doncs jo, ara que m'hi fixo, ja no sé qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l'accent, pero necessito uns dies d'immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt... Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el "lo"... (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me'n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.
El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."

Una altra virtut del llibre és el final i com es resol, cosa que no diré, no patiu. De fet, el millor que podeu fer és anar a buscar el llibre i no tancar-lo fins al final, no podreu parar.

"La ruta continua per les cases del carrer Major, i ara toca elogiar les figures del pessebre de cal Sant Pau, que es veu que són importades de Betlem mateix. Cal Sant Pau deu ser la família amb més història dinerària del poble, i ma padrina m'havia explicat que, de petita, quan sortien de missa, totes les xiquetes es quedaven a la porta de l'església gran per les Santes Paues i admirar-ne els barrets, les puntes i els vestits. Diuen que en aquest casalot, al pis de dalt de tot, hi ha un altar amb sagrari i una retauleria que podria competir amb l'església gran. Tot i que cal Sant Pau ha donat sortida a moltes generacions de toga i sotana, l'hereu més jove, el Martí, va decidir estudiar econòmiques, casar-se al poble i tornar al tros, que de terres no n'hi falten. Roda al món i torna al Born, ves que no m'hagi d'aplicar la dita jo també."

Publicada per La Magrana

22 comentaris:

Biel Barnils ha dit...

L'estic llegint i m'està agradant :)

Mireia ha dit...

Me n'has fet venir moooltes ganes i sóc del 74.generacionalment em va que ni pintat. Un altre a la pila!

viu i llegeix ha dit...

uau, això és lecturina en vena!

La. ha dit...

Queda apuntat!!! :)

Allau ha dit...

No crec que l'any de naixença importi: sóc del 55 i vaig xalar igualment. L'he recomanat a tort i a dret i de moment a tothom l'ha entusiasmat.

miu ha dit...

Totalment d'acord amb el teu comentari!
A mi m'ha agradat moltíssim!

... i el final, l'he hagut de llegir més d'una vegada!

és d'aquells llibres te'l llegeixes en 3 vespres però n'estàs parlant dues setmanes seguides!

Espero que la Rojals no pari d'escriure!

L'Espolsada llibres ha dit...

Jo també la recomano efusivament!
Ai el final, jo també el vaig llegir 3 vegades... :)

SU ha dit...

Sí, sí! Sembla que és llegiguera de la bona. S'haurà de llegir! Ep, i jo sóc del 66!

Una abraçada per la Fe i per totes i tots els amics de L'Espolsada!

SU

L'Espolsada llibres ha dit...

Su, tinc un pressentiment que t'agradarà...

SU ha dit...

Carai, Fe! Doncs miraré de llegir-la aviat! I no serà fàcil, perquè "l'ombra de la llista de llibres pendents és allargada". Gràcies!

Petó,

SU

Màgia ha dit...

La teva eufòria s'encomana, ja tinc el llibre apuntat (i ben amunt) a la llista de pendents. Ens llegim!

el llibreter ha dit...

No saps com m'alegra el teu post!

Salutacions cordials.

kweilan ha dit...

La teua crítica és d'aquelles que fa venir ganes d'anar directament a la llibreria!

digue'm ariadna ha dit...

... L'estic llegint...

rosana ha dit...

Pel que dius sembla molt interessant per llegir, a veure si ens animem!

ebre ha dit...

Sóc del 57, de les terres de l'Ebre i visc a Barcelona. M´ha agradat llegir-lo i el vaig proposar en un grup de lectura, aquesta setmana ens trobem per a comentar-lo, què en sortirà.....?

Anònim ha dit...

Feia temps que un llibre no m'atrapava com aquest!És genial,els diàlegs, les descripcions, les anècdotes que et porten al teu passat i les reflexions que et ressonen del present! Per les que som del 70 i tants és com si algú hagués escrit les nostres pròpies experiències!!
Marta ja en volem més!!!

Anònim ha dit...

M'ha apassionat! No voldria desvelar res importat... A mi el final no m'ha semblat adequat a la història i no entenc la reacció de rebuig radical de les dues germanes davant d'un fet que que a mi personalment i objectivament m'hauria alegrat, però no tots pensem ni sentim igual. Potser no ho he interpretat bé?
Que algú m'ho expliqui per favor: ctorne@gmail.com

Anònim ha dit...

Ens el va recomanar el professor de català i estic molt contenta d'haver-lo llegit. M'ha agradat molt, el recomanaré al grup de lectura i el final... ai el final! Després de llegir-lo dues vegades vaig necessitar ajuda per interpretar-lo.
Es va acabar tan de cop...
Un cop interpretat penso que no li falta res al final. L'autora ens deixa a nosaltres que l'imaginem.
Una bona troballa.
Gràcies a la autora i al profe que el va recomanar.

LaMirandolina ha dit...

Estic completament d'acord amb el comentari de L'Espolsada. A mi m'ha encantat! L'he devorat i m'ha emocionat! Feia temps que no em passava això amb una lectura. Si mai us el topeu en qualsevol prestatge, no dubteu a fer-vos-el vostre!

Mireia ha dit...

és un començar i no parar...
Sent el meu pare d'un poblet de la franja i jo passant tot l'estiu allà des de ben petita...hi ha tants moment en els que penses però si això no és la Palma d'Ebre, és el poble... I a més a més la història enganxa!
totalment recomanable!

Anna Molas ha dit...

Com interpreteu el final? marxa a NY? marxa a conèixer la seva neboda? Tinc dues germanes, totes tres ens l'hem llegit i l'interpretem de manera diferent... Com ho veieu vosaltres?