Primavera, estiu, etcètera

Estic en estat d'eufòria i sé que no sóc l'única. Fins fa 4 dies no sabia qui era Marta Rojals ni que escrivia, però a fe de déu que en sentirem a parlar. Feia molt de temps que no tenia la sensació de ser engolida per un llibre, de comptar les hores que em faltaven per tornar a casa i recuperar la lectura i la història de l'Èlia.

L'Èlia, 34 anys, arquitecta. En Blai l'acaba de deixar, el despatx d'arquitectura on treballa va a la deriva per l'esfondrament de la bombolla immobiliària. Pel pont de tots sants torna al poble, a les Terres de l'Ebre, per oxigenar-se i retrobar-se amb els seus, però sobretot amb si mateixa. Fins aquí podria semblar un argument ja vist i llegit, però Rojals fa LITERATURA del que ens explica i és que la novel·la batega amb força.

Alguns la titllaran de novel·la generacional i fins a cert punt ho és, jo diria que pels nascuts a la dècada dels 70 és un llibre imprescindible, que no vol dir que no sigui extraordinari a totes les generacions. Jo, nascuda al 75 com l'autora, podria subscriure molts dels passatges, m'ha remogut detalls i situacions pràcticament oblidades però que eren allà, esperant que l'Èlia les digués en veu alta. I és que una de les virtuts del llibre són els diàlegs aguts i punyents.

"-Ai Joana, no sé si m'hai donat un cop, me fa un mal aquí...
-Això és que t'estan creixent los pits, cap de suro.
I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia més mandra saltar.
-Això és que ja necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus?
-Que no, que no vui!
-Tu mateixa, ja me'ls demanaràs.
I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no se't notessin a la classe de gimnàstica. I amb tot, els xiquets et venien per l'esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. Imbècil! Boing, boing, reien, fent el gest corresponent, i fugien corrents. Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que l'endemà et despertaries i tornaries a ser dintre d'aquell cos àgil i a prova de cops que un dia havia estat teu."

He xalat molt llegint el llibre en el reflex dialectal ebrenc, sembla que la literatura només es pugui escriure d'una manera estandarditzada, i per sort el català és molt ric en matisos i formes. Des de les comarques centrals tendim a que ens faci gràcia com parla la gent d'arreu del territori i això sovint els porta a adoptar el català de TV3, fent-nos una mica més pobres... L'Èlia de Cal Pedró ho sap molt bé:

"-Ui, doncs jo, ara que m'hi fixo, ja no sé qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l'accent, pero necessito uns dies d'immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt... Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el "lo"... (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me'n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.
El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."

Una altra virtut del llibre és el final i com es resol, cosa que no diré, no patiu. De fet, el millor que podeu fer és anar a buscar el llibre i no tancar-lo fins al final, no podreu parar.

"La ruta continua per les cases del carrer Major, i ara toca elogiar les figures del pessebre de cal Sant Pau, que es veu que són importades de Betlem mateix. Cal Sant Pau deu ser la família amb més història dinerària del poble, i ma padrina m'havia explicat que, de petita, quan sortien de missa, totes les xiquetes es quedaven a la porta de l'església gran per les Santes Paues i admirar-ne els barrets, les puntes i els vestits. Diuen que en aquest casalot, al pis de dalt de tot, hi ha un altar amb sagrari i una retauleria que podria competir amb l'església gran. Tot i que cal Sant Pau ha donat sortida a moltes generacions de toga i sotana, l'hereu més jove, el Martí, va decidir estudiar econòmiques, casar-se al poble i tornar al tros, que de terres no n'hi falten. Roda al món i torna al Born, ves que no m'hagi d'aplicar la dita jo també."

Publicada per La Magrana

La nevada del cucut

"El silenci té els seus perills i un és que la impunitat s'escampa com una taca d'oli"

Continuem en ratxa lectora i aquest cop amb autora de casa. La nevada del cucut és una novel·la protagonitzada per dues dones, la Tònia i la Lali, separades per un segle en el temps, però unides per una dona de ficció, la Mila de Solitud.

Cadascuna en el seu segle va fent el seu camí, marcat per l'escriptura, els llibres i la pintura. Totes dues escriuen per fer la vida més suportable, la Tònia ho fa a la llum de les espelmes en un hostal de traginers Catalunya endins i la Lali a la Barcelona actual. Dues dones que també comparteixen el silenci com a còmplice de secrets i de dolor.

"La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s'ha d'omplir amb alguna cosa perquè, si no, s'hi fa un pou de pols i un niu mortuori d'escarabats i de sargantanes."

La Tònia viu el seu drama rural particular a principi del segle XX. La vida a pagès no era fàcil i encara menys la de les dones que eren casades en funció de la seva força com si fossin mules de càrrega i la seva fertilitat. La Tònia té la sort de tenir un mossèn a prop que l'entén i la respecta més que ningú i li posa a l'abast tota mena de llibres, clàssics de la literatura universal, entremig d'alguns que narren la vida de sants. La Tònia gràcies a aquests llibres i a Solitud en particular se n'adona que aquella necessitat vital que té d'escriure no és només d'ella i que gràcies a l'exercici de l'escriptura pot anar buidant la por, la frustració i la pèrdua alhora que pot expressar els sentiments ocults que hi ha algú que li desperta.

"Aquella nit, després de l'episodi del quadre, vaig necessitar escriure. Sort del mossèn. Sense ell, no hauria pogut llegir mai. És a dir que, si hagués tret els llibres d'una altra banda, a casa no m'ho haurien permès, si ja la primera vegada que el pare em va veure llegir d'aquella manera, s'hi va afrontar d'entrada, perquè ell, és clar, no en sap, de llegir, i no entén què diuen els llibres i sembla com si li fes por veure tanta lletra junta."

La Lali, jove i vital, s'ofega en un entorn urbà i també ho expressa escrivint. La Lali necessita reconstruir una identitat, saber qui és, i s'escapa al poble. La resposta la troba remenant uns papers familiars que la porten a desxifrar un trencaclosques familiar volgudament ocult.

"Devia tenir catorze anys quan havia batejat l'altra, la del mirall, com a Mila. La professora de literatura els havia posat davant del nas a ella i als companys de classe la novel·la Solitud, de Víctor Català. De literatura era l'única assignatura en què la Lali treia bones notes perquè no li costava gens, perquè quan tota la classe remugava davant d'una lectura obligatòria, la Lali ja se l'havia empassat. I Solitud més que cap altra. Tot i la muntanya, que coneixia molt poc, la Lali s'havia trobat de front amb la seva ànima quan l'havia llegida. Per això va posar-li Mila a aquella a qui s'adreçava quan parlava sola. Mila, com la protagonista de Solitud.

Blanca Busquets teixeix una novel·la sòlida, ben tramada que capítol a capítol ens fa anar d'un segle a l'altre sempre amb l'ai al cor, fins que els camins de les dues protagonistes es troben i en mica en mica tots els misteris es van resolent. La nevada del cucut és una novel·la trista i bonica, gosaria dir que molt, que t'atrapa fins al final. Jo l'he acabada i acte seguit tornada a començar.

Publicada per Rosa dels Vents

4 anys de llibreria

Amb tot net i endreçat i amb la pell de gallina encara, només puc dir GRÀCIES Biel, Màrius i Jordi, gràcies a tots els que hi éreu físicament i en la distància, va ser una vetllada inoblidable.

Com deia ahir, penso en aquests 4 anys i a banda d'haver-hi deixat l'esquena traginant caixes, un somriure se'm dibuixa als llavis. Entusiasme n'hi ha molt, passió pels llibres ni us ho explico, però el que realment m’emociona són els vincles que he establert parlant de llibres ja sigui en persona a la llibreria o virtualment a la xarxa, que vingui gent a conèixer-te pel que dius i expliques al blog és dels millors regals que et poden fer.

Em penso i em repenso sense llibres i no em sé imaginar. Els llibres són una part indestriable de la meva vida, no em reconec sense ells, però tampoc sense tots vosaltres que entreu a tafanejar les novetats o a remenar el fons, o només a saludar, fer-la petar, em feu regals i fins i tot em porteu esmorzar i berenar! El que més m'agrada però són les mirades de complicitat de quan hem compartit una lectura i el veredicte és el mateix. També és bonic de treballar amb els mestres que comparteixen aquesta passió i que venen i passen hores i trien acuradament malgrat les retallades de pressupost i la indiferència que hi ha per les biblioteques escolars. No vull acabar sense fer menció especial dels petits lectors de l'Espolsada sense ells i els contes que m’enamoren molts dies hauríem perdut el somriure.

Amb dies com ahir el somriure torna a dibuixar-se.

Gràcies!

L'Orgia verbal, converses amb en Màrius Serra

"BARNILS Una llibreria no només és un lloc on es trafica amb llibres, sinó que és on es parla de llibres, hi ha entusiasme pels llibres."

Ja tornem a ser febrer i això vol dir que la llibreria fa 4 anys. Quatre anys d'aprenentage continu que m'han ofert moltes coses, entre les quals, conèixer gent fantàstica i sempre amb un sí per donar un cop de mà, en un món on sovint no tot és fàcil ni amable.

Quatre anys de llibreria m'han permès de conèixer, virtualment i en persona, altres companys d'ofici, apassionats dels llibres i també per la seva feina. Amb alguns he tingut la sort de compartir estones memorables fent de jurat del Premi Llibreter. Un d'aquests companys és en Biel Barnils.
Aquests quatre anys també m'han brindat la possibilitat de conversar amb autors i autores, de conèixer-los, posar-los cara, intercanviar correus... i de saber que en aquest país nostre tenim un bon planter i que a més tenim la sort que quan es tracta de treballar per la literatura, mai tenen un no. És el cas d'en Màrius Serra i d'en Jordi Puntí.

Per això, quan en Biel em va dir que treia un llibre, L'orgia verbal, converses amb en Màrius Serra, no em vaig pensar ni dues vegades que aquest era el títol amb el que volia celebrar els 4 anys d'Espolsada. No volia deixar perdre l'ocasió d'envoltar-me d'aquests tres homenots, Barnils, Serra i Puntí (que presentarà el llibre) per parlar d'un llibre que m'ha fet passar una molt bona estona alhora que m'ha fet reflexionar. No negaré que tant en Biel com en Màrius me'ls sento a prop i que comparteixo molts dels pensaments que recull el llibre i que fins i tot algun m'ha fet sortir els colors.

Obra publicada, traduccions, mots encreuats, articles i enigmes. Periodisme i mitjans de (des)informació. Catalunya lliure i xarnega. Dependència. La biblioteca de Màrius Serra. Mons literaris. La llengua. La mort.

Capítol a capítol van desgranant tots aquests conceptes. Des d'una relació molt cordial i amb afinitat de criteris, en Biel aconsegueix que coneguem un Màrius més enllà dels jocs de paraules, els anagrames i els palíndroms. Un Màrius que té molt clar el concepte de país i llengua, que el comparteixo, perquè en el seu país hi cap tothom.
És evident que el capítol de Mons literaris m'interessa en molts aspectes, però m'ha agradat sentir-los (llegir-los) parlar de política, la vida i la mort, de periodisme, d'amistat, família... en resum del cicle vital! Em fa enveja en Biel perquè ha espiat la biblioteca personal d'en Màrius. Jo també confesso que quan arribo a casa algú el primer que tafanejo són els llibres, què voleu que hi faci!

Vull compartir un fragment que per motius de formació m'ha agradat:

"BARNILS Parlem una mica de la figura del traductor. La feina de la traducció et serveix per desmuntar la llengua i després tornar-la a muntar.

SERRA El traductor és el lector més profund. És un bandejat injustament, jo no hauria llegit mai Dostoiveski sense traductors, ni jo ni la major part dels nostres conciutadans. És veritat que la indústria el tracta de zero a l'esquerra i en canvi és clau perquè és un intermediari. Jo ara mateix sóc traduït. El Farsa està en romanès, en italià i en castellà, i el Quiet fins i tot ha sortit en coreà. Penso que al lector el llibre li arriba a través de la perícia verbal d'aquest senyor. Com a traductor sempre he intentat estar en segon terme, entenc que el traductor és un intermediari de gran importància, cabdal, però no pot pretendre fer-se seu el text. He après molt com a traductor, justament perquè m'he posat a la pell d'un altre, els anglesos en diuen posar-se a les sabates, jo mai hauria escrit amb tantes subordinades com Tom Sharpe, però en canvi si l'has de traduir, ho has de fer així. Els jocs de paraules a vegades són intraduïbles i n'has de crear més, però sempre procurant aconseguir el mateix efecte que provoca l'original; si Groucho i Chico feien uns acudits molt immediats que feien riure el lector nord-americà dels anys trenta, tu has de traslladar-los al català i que el lector d'avui els entengui. La traducció és la gran escola de l'escriptura, la més meravellosa que hi ha."

Parlant de l'escriptura

SERRA Tu mateix has de modular. Pensa que verbalitzar moltes vegades vol dir establir el terreny de joc d'una realitat, que ja existia, naturalment, però que ets tu que quan la verbalitzes li dónes la forma. Llavors en la verbalització dels pensaments, dels sentiments, de les emocions, que és la clau de la literatura, de la retòrica, hi figura clarament en posició privilegiada el to."

I sobre la mort

"La mort és l'estat natural en el qual, en principi, ens passarem més temps, si és que existeix el temps en la mort."

I sobre la llengua

"Li diria que viatjant s'aprenen llengües, el poliglotisme és una gran riquesa i les llengües no depenen dels milions de parlants que tenen, sinó que cada vegada que desapareix una llengua és com si algú tirés una bomba sobre el Louvre, i mira si en van desapareixent."

Només em queda sinó convidar-vos a participar d'aquesta Orgia verbal tot llegint el llibre o bé acostant-vos a la llibreria el proper dia 11 de febrer a les 20:00h

Publicat per Edicions Dau