dissabte, 11 de setembre del 2010

Inés y la alegría


Inés y la alegría és un dels llibre que m'ha acompanyat durant les nits estiuenques i estones de sol i platja, avantatges de ser llibretera i poder llegir les novetats abans. He de reconèixer que quan vaig veure el llibre em va fer mandra, més de 700 pàgines, i a mi que cada cop m'agraden més les històries ben curtes... tot i així, un cop llegit el pròleg d'Almudena Grandes ja no vaig poder parar.
Almudena Grandes explica com de joveneta, tot passant les vacances a casa els avis, es va quedar sense lectura i gràcies a la biblioteca de l'avi li van caure a les mans els Episodios nacionales de Benito Pérez Galdós, qui és en part responsable de la vocació d'escriptora de l'autora i alhora inspirador d'aquests sis Episodios de una guerra interminable.



Els llibres d'història són plens de grans gestes i herois, sovint les petites anècdotes de gent anònima no hi tenen cabuda. És per això que Grandes es desmarca de grans episodis per introduir-nos en el dia a dia de la gent que no surt als manuals d'història malgrat haver-la viscut i escrit en primera persona.

La novel·la, a partir d'un fet històric real, poc conegut i silenciat per ambdós bàndols, la invasió de la Vall d'Aran el 1944 per part de l'Ejército de la Unión Nacional Española, i de dues relacions personals que van marcar el destí del PCE, com la de Pasionaria amb Francisco Antón y la de Jesús Monzón y Carmen de Pedro, combina realitat amb ficció. Grandes crea un univers de personatges ficticis entre els quals la protagonista, Inés, filla d'una família burgesa i franquista. En el Madrid convuls, Inés entra en contacte amb els republicans, causa que la porta a lluitar per uns ideals que va abraçant a mesura que els coneix. És a través de la veu d'Inés que coneixem la major part de la novel·la, tot i que Grandes alterna dues veus, la d'Inés i la de Galán, capità de la UNE, fet que dota la novel·la d'una arquitectura complexa però efectiva.

No és un tractat d'història i per això l'autora fabula i es permet alguna llicència. No obstant, és d'agrair el to crític amb certs corrents interns del partit comunista i que no mitifiqui certs aspectes de la lluita clandestina. Tanmateix, trobo a faltar una empremta catalana en la part de ficció per boca dels personatges i el territori i, encara més, a la part històrica donada la rellevància de les organitzacions catalanes de l'època. Dit això, Grandes construeix una protagonista forta, valenta, uns personatges secundaris tan humans i reals que voldries abraçar-los, ens ofereix unes lliçons de cuina que fan obrir la gana, però sobretot, ens recorda que hi ha una munt de gent que van deixar la pell per uns ideals, per uns dies i per una manera d'entendre la vida que molts ja voldríem veure en l'actualitat.

"No hay vida como la clandestinidad, ni tan mala, ni tan buena" frase que repeteix constantment un dels protagonistes de la novel·la i que exemplifica l'ambient que s'hi respira. És cert que la duresa de la clandestinitat i de l'exili és extrema, però si jo l'hagués de viure voldria fer-ho al costat d'Inés i la resta de personatges.

Publicada per Tusquets

5 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola Fe
Una bona ressenya, i m’ha anat d’allò més bé. El vaig posar com a novetat e el primer programa, perquè em va semblar que estaria bé i fins i tot el vaig comprar. M’has tret de dubtes.

Fins aviat

kweilan ha dit...

Estic esperant amb candeletes que surti a les llibreris. Afortunada de tu que ja l'has llegit! Bona ressenya.

L'Espolsada llibres ha dit...

Kweilan ja hi és!

viu i llegeix ha dit...

magnifica ressenya que fa pujra la lecturina. Em va agardar molt El corazón helado i tinc por que aquesta no sigui uan mica "mas de o mismo".. m'esperaré una temporada a legir-lo

digue'm ariadna ha dit...

... És curiós, fa temps vaig començar a llegir Te llamaré Viernes i no vaig poder passar de les 30 primeres pàgines. Des de llavors no he tornat a llegir res d'ella, tot i que sovint m'arriben comentaris bons de les seves novel.les. Què et sembla, Inés y la alegría o millor començar per alguna altra?...