El temps de les cireres

Em poso el disc Barcelona, gener de 1976, de Lluís Llach mentre escric aquest post. I així, mentre l'escolto, m'imagino la Natàlia Miralpeix tornant del seu exili voluntari a la Barcelona grisa i desorientada dels anys setanta.

"En Lluís li havia dit, tu ets una desarrelada, no t'adaptaràs, i ella pensà que potser sí, que ho era, però també s'havia enyorat del seu país, però no com s'enyora la gent, sentint un buit a dins, sinó tot el contrari, s'havia enyorat quan era més feliç, s'havia enyorat d'una olor, d'un color, d'un carrer, de la riada de gent que baixava per la Rambla, tot fent petites onades, de les ombres que voltaven Santa Maria del Mar, de les matinades fredes, de les fulles de plàtans en caure a la tardor."

La Natàlia Miralpeix és la protagonista d'aquesta crònica històrica que posa de manifest la repressió franquista i la crisi de valors que suposà per tantes famílies, inclosa la seva, els Miralpeix. La Natàlia, fotògrafa, retorna a Barcelona després de 12 anys de viure a França i Anglaterra, just després de l'execució de Puig Antich. Coneixedora del clímax que s'hi trobarà comença a fer un retrat del que la va portar a fugir. I així, en tercera persona i amb una sèrie de flash backs ens permet saber qui és i qui és la seva família. Dibuixa un arbre genealògic que ens mostra la diversitat d'una família, els silencis, les sortides endavant i les misèries. El llibre està dividit en sis parts que es corresponen al retrat d'un membre de la família, i, alhora ens serveixen d'ull històric.

El relat transcorre en una setmana, però el viatge al passat i la trobada amb el present són molt intensos. La descripció dels protagonistes, sense tabús, complexos psicològicament fa que sigui un text molt realista i gens idíl·lic, però tan ben escrit que si et trobessis amb algun dels protagonistes per fer-hi un cafè sabries què pensen.

Sis anys després de la primera lectura i he tornat, en tenia moltes ganes, i mai una relectura la vius com la primera, hi ha tants matisos que s'escapen, paraules... fins i tot t'adones de la vigència del text. En El temps de les cireres hi ha fragments d'una gran actualitat i que ens recorden que com a país encara no hem avançat prou, estudiants que es manifesten, la crisi del petroli i d'energia... Un text gens obsolet.

El llibre pren el títol d'un poema de la Commune francesa, de J.B. Clément, que volia que arribés el temps de les cireres... i hem arribat?

Quand vous en serez au temps des cerises

Si vous n'aimez pas les chagrins d'amour

Evitez les belles

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai point sans souffrir un jour

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d'amour.

Reeditat a la col·lecció LaButxaca