Cartes completes 1960-1983

"[...] heu guanyat per a Catalunya batalles tan extraordinàries com la Plaça -un llibre que ell tot sol ja justifica l'existència d'una llengua."

He estat un mes i mig immersa en la lectura d'aquestes cartes entre Rodoreda i el seu editor, Joan Sales. Pair tota la informació no és fàcil, n'hi ha tanta... Durant aquests dies inevitablement m'han arribat inputs, alguns de negatius, sobre la necessitat o la idoneïtat de publicar aquest epistolari. No seré jo qui entri a fer judicis de valors ni acadèmics, potser sí que sóc tafanera i em fico en una correspondència que no em pertoca, però aquestes cartes són testimoni d'una època i de la concepció d'una novel·la cabdal en la nostra literatura.

Al llibre es respira una saviesa pròpia dels grans. És ple de genialitats i clarividències sobre el català, el país i el sector editorial. He mirat de prendre distància i observar-ho des de fora i des d'una altra època. Tanmateix, hi ha hagut passatges decebedors, Sales és conservador i fa afirmacions que em posen els pèls de punta, desmitifica gent per a mi especial com és en Benguerel. He intentat anar més enllà de les observacions més personals per quedar-me amb el testimoniatge i apropar-me al procés creatiu de la Rodoreda. M'ha agradat viure els encerts i els fracassos, pocs, d'aquest tàndem creatiu Rodoreda-Sales.

Hi predominen les cartes de Sales a Rodoreda, ell és més expeditiu i parla sense embuts de tot. A Rodoreda no l'acabes de conèixer, no respon totes les cartes i quan ho fa és més aviat breu (en aquest aspecte podeu llegir l'Autoretrat). No porta massa bé les observacions i correccions que Sales a vegades li fa. S'enfaden, es discuteixen, però amb un nivell!

Tota la família hi té una implicació, la Nuri, la dona de Sales és un gran lectora de Rodoreda i és qui connecta de ple amb ella. La Maria, la néta, passa temporades amb els avis i esdevé una lectora precoç de la prosa de Rodoreda. L'avi n'està molt i li augura un gran futur. Avui la Maria dirigeix l'editorial i té una ment clarivident com se li augurava (vegeu el vídeo del magnífic programa L'hora del lector, del dia 13/11/08, tot el programa val la pena, però el minut '58, ho diu tot). S'acusa Sales d'egoista, però sense la tossuderia d'homes com ell la nostra literatura no comptaria amb obres tan emblemàtiques.

"Si la consciència de tenir una llengua pròpia -i llengua de cultura- no s'ha perdut, es deu en bona part al fet que mai, fora d'uns pocs anys, no ha deixat d'existir una literatura catalana ambiciosa, que ho ha anat recordant a un públic cada cop més extens. Es deu doncs en bona part als escriptors; deixeu-m'ho dir amb legítim orgull. I haver-hi contribuït és una de les coses que més em satisfan en tant que autora de La Plaça del Diamant, de Mirall trencat, d'El carrer de les Camèlies."

No cal que us digui que ha estat una de les lectures més enriquidores dels últims temps. Excel·lent tasca la de Montserrat Casals de recuperar, introduir, fer notes aclaridores que ens permeten gaudir d'aquest epistolari -tot i que un índex onomàstic ens hauria ajudat molt-. Assignatures pendents de qui us escriu: llegir Incerta Glòria i el que em falta de Rodoreda.

Publicada pel Club editor.

L'africà

Fa dies que estic immersa en una lectura de més de mil pàgines que em té ben atrapada, però entremig he anat combinant altres llibres. Dijous passat a l'espai Lecturàlia, en Màrius Serra va parlar de L'africà amb un èmfasi que no vaig poder estar-me'n.

"I que sigui allà, a Ogoja, en una natura on tot és excessiu, el sol, les tempestes, la pluja, la vegetació, els insectes, un país de llibertat i de coacció alhora. On els homes i les dones eren totalment diferents, no a causa del dolor de la pell i dels cabells, sinó per la manera de parlar, de caminar, de riure, de menjar. On la malaltia i la vellesa eren visibles, on l'alegria i els jocs infantils eren encara més evidents. On el temps de la infantesa s'atura molt d'hora, gairebé sense transició, on els nois treballen amb el seu pare, les nenes es casen i carreguen amb els seus fills als tretze anys."

L'africà és un relat, podríem dir, autobiogràfic, una recerca interior, un retrobament amb un pare absent durant la infància, un pare captiu de l'Àfrica on fa de metge. Le Clézio té sentiments contradictoris, estima la terra que acollí la família però també li retreu que no pogués gaudir d'un pare quan més li calia.

L'africà també és un homenatge a una terra espoliada, colonitzada, un continent en què tot es viu amb la màxima virulència i intensitat, on no hi ha terme mig. No obstant, una terra que t'enamora i t'atrapa.

"Quan som petits no gastem paraules (i les paraules no es gasten). En aquell temps sóc molt lluny dels adjectius, dels substantius. No puc dir ni tan sols pensar: admirable, immens, poder. Però sóc capaç de sentir-ho. Fins a quin punt els arbres de troncs rectilinis s'alcen cap a la volta nocturna closa per sobre sobre meu..."

"Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d'aquest continent és el meu cos cobert d'una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció externa que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial..." .

No pararia de citar-lo, Clézio descriu l'Àfrica d'una manera punyent i transmet allò que sempre he volgut dir en els meus diaris de viatge. L'Àfrica és idíl·lica pels que hi estem de pas, de viatge... però és dura pels qui han de viure i créixer-hi, malgrat això, té tant a oferir-nos! Tant per sorprendre'ns com la prosa de Clézio que segur que tornaré a tastar. Excel·lent traducció al català, en volem més.

Publicada en català per 62 i en castellà per Adriana Hidalgo editora

La ola

Avui us volia ensenyar un dels meus regals de reis... poques paraules perquè al llibre en qüestió no n'hi ha ni una, però no cal, les imatges parlen per si soles.

Qui no s'ha mirat les onades amb precaució?

Qui no s'ha atrevit a plantar-los cara?

Qui no ha quedat embolcallat pel blau i l'escuma d'una onada inesperada?

Qui no ha acabat així?

Records d'infantesa a la vora de la platja.

Publicat per Barbara Fiore.

Petons de diumenge

Comencem l'any amb el llibre que m'ha acompanyat els darrers dies de desembre, Petons de diumenge. Curiós, el títol és el que menys m'agrada del llibre. La història té una força que es mereixeria un altre nom -a parer meu, és clar!-

La Valèria Isern viu els darrers dies d'una vida intensa, el càncer se l'emporta i fa un repàs del que ha estat la seva vida. La Valèria és una dona madura, mare de quatre fills i ara, a l'abisme de la vida, recorda mitjançant escrits, cartes i converses la joventut que va viure en la grisor del franquisme. La Valèria una noia de poble abandona el poble natal, l'Escala, per anar a estudiar arqueologia a Barcelona. A Barcelona coneix l'Elisa, filla d'una família burgesa, que té el camí escrit i ben fàcil, però que com la Valèria decideix fer una petita revolució vital. Totes dues estudien arqueologia però mentre l'Elisa decideix voltar pel món, treballar en excavacions i conèixer gent diversa, la Valèria decideix viure una història d'amor molt intensa amb en Quim, casar-s'hi contra tot pronòstic familiar i viure una vida plena.

"Ja sé que la teva vida tampoc no és massa fàcil ni divertida però, noia, què vols, tu has renunciat a tot per un amor excepcional, que molt poques persones poden viure. I és un amor que, amb els anys, en lloc d'anar-se aprimant, creix i creix. És un autèntic miracle."

És gràcies a aquesta amistat i als dietaris personals de la Valèria que podem conèixer aquesta petita història d'anècdotes i experiències que són testimoni de la vida de moltes dones durant una època molt grisa. Soler adopta molts registres, amb un llenguatge senzill i planer que fa que la lectura flueixi i no decaigui en cap moment.

Petons de diumenge és una història de persones, sense fets trepidants, però amb una força que fa que vulguis girar cada pàgina esperant que no sigui l'última.

Hi ha una aclucada d'ull a dues donasses la Caterina Albert i la Mercè Rodoreda que hi són presents durant tot el relat...

"La Valèria i la Caterina i vivien molt a prop l'una de l'altra, i només es portaven dos anys, així que van compartir primer els jocs d'infància al carrer, i més endavant llarguíssimes converses assegudes als esglaons de casa, als estius, quan finalment el sol cedia una mica i la marinada, mandrosa, començava a refrescar els carrers de l'Escala."

Publicat per Columna en català