"La veritat té estructura de ficció, va dir Jacques Lacan", m'havien dit no feia massa."
Estic paint el llibre de la Lolita Bosch, La família del meu pare. Una història molt personal que et mou per dins. És la vida de la Lolita i de la família del seu pare, Ròmul Bosch, mort mentre ella era a Mèxic. És un àlbum familiar d'una gran nissaga barcelonina, un retrobament amb el passat i les arrels, a vegades no gaire agradables, d'altres sorprenents...
"Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet. Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m'invento."
Lolita Bosch té un estil àgil i lleuger que passa volant, però que alhora transmet moltes coses. Cita, transcriu poemes i t'impregna de cultura mexicana, l'altra seva terra. Amb un tarannà que ja em va engrescar a Qui vam ser, quan acabes els seus llibres hi penses i hi tornes durant dies. M'agrada la Bosch. És d'aquelles autores que es fa difícil de recomanar perquè hi estableixes una relació molt íntima, o hi entres o la rebutges.
D'entrada pots pensar què té d'original la vida de la seva família que a mi em pugui interessar? No te n'adones i vas passant pàgina rere pàgina volent conèixer la colònia a la vora del Ter, l'alcalde de Barcelona, passant per Menorca, estimant la Tata i sobretot sentint l'aire de l'Empordà. M'he endut una grata sorpresa que en un viatge, tan introspectiu com el que fa la Lolita, tinguéssim coses en comú que per a mi també són especials:
"[...] El mateix any que va morir l'escriptora Beatrix Potter i totes les seves il·lustracions infantils que el meu pare em comprava quan jo era petita. Quan es va publicar El petit príncep, d'Antoine de Saint-Éxupery, amb el que anys després, tots, ens provaríem d'explicar les morts dels nostres pares. Allò que és essencial és invisible als ulls, diu el petit príncep."
Publicat per Empúries en català i per Mondadori en castellà
6 comentaris:
NO he llegit res de l'autora, però vaig sentir una entrevista que li van fer a Rac1, al Món ,i si escriu igual que parla es va fer molt agradable i entretinguda
Si hi escriu com a Qui vam ser, perfecte. Aquell llibre em va encantar, curt i fugaç, però intens i emocionant.
Núria, recorda molt a Qui vam ser.
Mireia precisament el seu estil és així directe i fresc, tal com parla.
les recomanacions de l'Espolsada sempre són sagrades, així que ja tinc el meu exemplar. Aquest vespre començo la lectura.
Sóc la Glòria maria, que abans no ho he dit.
Glòria Maria, gràcies per la floreta. Sagrades no ho crec, amb ànima sí. A veure quin dia ens vens a veure :P
Publica un comentari a l'entrada