Sembla que el 1908 va ser un any de gran collita literària, van néixer grans escriptors entre els quals Maxwell. Si fa uns dies commemoràvem l'aniversari del naixement de la Rodoreda, ara Libros del Asteroide fa el seu particular homenatge publicant la novel·la més coneguda de Maxwell, Adiós, hasta mañana.
Tothom que segueix el blog habitualment sap que Maxwell és dels meus autors, és un dels grans descobriments que he fet en els darrers temps. Maxwell és una gran desconegut pel públic en general, va ser l'editor de gent com Salinger, Updike, Cheever... però al calaix es guardava magnífiques novel·les de les quals n'anem gaudint a poc a poc.
A poc a poc és com cal llegir-lo, per assaborir-ne cadascun dels paràgrafs. Si bé Van venir com orenetes i La hoja plegada són novel·les d'una gran tristor, però que et deixen un regust dolç, en aquesta sembla que Maxwell es desprèn de la melancolia que el caracteritza per situar-nos en una quotidianitat familiar.
El narrador no s'adona de la importància del passat fins que 50 anys més tard del fet principal -un assassinat- pren consciència fins a quin punt l'ha marcat i comença recordar amb detall els fets que van tenir lloc en un poblet de l'estat d'Illinois. Fent ús d'una gran tècnica, l'estructura de la novel·la no és senzilla, comença el llibre amb la mort de Lloyd Wilson, un dels protagonistes. Així, en mica en mica, el narrador testimonia i va desengrunant cadascun dels fets i recorda en Cletus Smith, amic de la infància, que abandona el poble quan el seu pare es converteix en l'assassí. Recorda les dues granges i les dues famílies que hi habitaven i com una història d'amor desencadena amb el tràgic incident.
Maxwell té una escriptura molt cinematogràfica que et fa viure els fets com si fossis allà davant, amb una naturalitat sorprenent, descriptiva però gens feixuga. És l'Amèrica dels anys vint, d'una moral anacrònica des del meu punt de vista, però molt pròpia de l'època. Un testimoni excepcional de com es vivia en una zona rural als afores Chicago i de com la mort prematura d'una mare pot deixar seqüeles del tot inexplicables fins ben entrada la maduresa.
Libros del Asteroide sol acabar els seus llibres amb una frase, en aquest cas és de Ian McEwan:
"Adentrarse en la totalidad de una historia con la intimidad con que lo hace una novela es algo que otras disciplinas artísticas no han conseguido."
Em quedo amb aquest endinsar-se en la totalitat d'una història per descriure la sensació que tens quan llegeixes Maxwell.
Publicada per Libros del Asteroide
7 comentaris:
Llegir Maxwell veig que és una assignatura pendent.
Necessitaria un any sabàtic per poder posar-me al dia pel que fa a lectures.
Me'l poso a la llista, darrera de La princesa y el pescador.
Gràcies
Veig que sí que li has agafat devoció a Maxwell. A veure si fan la traducció d'aquest en català, que em ve més de gust!
Per cert, m'han recomanat "Rellotge sense agulles".
Montse, Maxwell és gran, tasta'l. Val molt la pena.
Núria si hi ha edició en català sempre la trio, ho saps, però en aquest cas no ho crec, de totes maneres no te'l deixis perdre.
Van venir com orenetes és impressionant: una novel·la molt subtil sobre la fragilitat de les persones. No n'he llegit cap més, de William Maxwell, però el teu aput m'ha esperonat a llegir La hoja plegada.
Salutacions cordials.
No ve al cas, però heu llegit mai res de la Roser Caminals: La dona de mercuri, Els tres llits,...
Si us agrada la Mercè Rodoreda us pot agradar molt l´obra de la Roser Caminals.
Doncs no.
Anònim no la conec, ja farem cerca.
Publica un comentari a l'entrada