La princesa y el pescador

La princesa y el pescador comença com si fos una llegenda i, així continua a l'inici de cada capítol amb un petit fragment d'una història vietnamita. Aquests fragments donen pas a la història que Minh Tran Huy ens vol explicar, la vida de dos adolescents d'origen vietnamita que viuen a París.

La Lan, nascuda a França i que viu amb els pares que van marxar de Viet Nam amb l'entrada dels comunistes, i en Nam, nascut a Viet Nam i que viu amb el germà, doncs van fugir del seu país a corre-cuita i part de la família s'hi va quedar. Aquest petit fet, per a mi important, marcarà el caràcter de tots dos. La princesa y el pescador són tres relats emparats sota una novel·la de gran tendresa. D'una banda, tenim la relació d'amistat i de desamor entre la Lan i en Nam, abraçades, silencis, tendresa, desesperació... de l'altra, una magnífica guia del Viet Nam, ja que la protagonitza hi viatja amb els seus pares, Minh Tran descriu a la perfecció els paratges vietnamites (trio aquest paràgraf perquè parla d'un dels racons de Hanoi del que més bons records en guardo):

"Hanoi [...] adoraba sus parques, sus lagos cruzados por pequeños puentes, sus avenidas bordeadas de flamboyantes donde los enamorados se citaban; me encantaba pasear a lo largo de las estelas en forma de tortuga del templo de la Literatura, edificado en el siglo XI en honor a Confucio..."

I per últim, una llegenda que porta el fil de la novel·la. Llegenda imprescindible per entendre la filosofia del país i la seva gent, els somriures, l'amabilitat i la verdor dels seus paratges i, segurament, la melancolia que sent l'autora pel seu país d'origen.

Sovint quan llegeixo un llibre penso en alguna cançó com a banda sonora. Aquest cop mentre llegia em venien al cap dos llibres que servirien per fer una combinació perfecte, El niño de piedra y otras historias vietnamitas de Thich Nhat Hanh i l'àlbum il·lustrat El búfalo y el pájaro per posar-hi tots els colors del verd que ofereix Viet Nam.

"En ocasiones he amado profundamente a seres a quienes he perdido, y tal vez por eso se escribe, para recuperarlos y caminar, por unos instantes, a su lado. Como si nada hubiera cambiado."

Publicada per La otra orilla en castellà

L'home que plantava arbres

Aquesta és la història d'Elzéard Bouffier, un pastor que habita una zona erma de la Provença. Mentre el món es debat entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, ell planta arbres, cada dia, fins que transforma el paisatge àrid en una zona boscosa.

"Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n'hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo, que malgrat tot, la condició humana és admirable."

Sens dubte un cant a l'ecologia, un faula per explicar-nos que els petits canvis tenen conseqüències globals. És un relat d'extrema simplicitat, però ple de contingut que fa pensar i posa en dubte el funcionament del que ens envolta.

Llegint aquesta història, L'home que plantava arbres, publicada per Viena dins d'una magnífica col·lecció El cercle de Viena, t'adones que hi ha editors capaços de fer bé les coses i conseqüents amb la tasca, el llibre està imprès amb paper provinent de boscos de gestió responsable. És el que se'n diu Llibre amic dels boscos. Ara bé quan entrem en la distribució, estic segura que el protagonista, Bouffier, podria donar-nos unes quantes lliçons a tots plegats del mal ús que fem del plàstic.

Un bon sinònim de llibre seria transport, tot el dia viatja del magatzem a la llibreria i de la llibreria al magatzem, novetats i devolucions. Cada vegada més, hi ha la tendència d'enviar els llibres plastificats, comprimits -diria- dins d'un plàstic que els arruga les vores i els deforma. Un plàstic que tal com arriba, te'n desprens perquè no el pots tornar a utilitzar. Per sort, hi ha distribuïdores que continuen apostant pel cartró, i és que el cartró en el món del llibre té molta vida. Les caixes de cartró van i venen, tenen una llarga durada i es reutilitzen, una de les R més importants del procés de reciclatge, que no es basa només en la transformació sinó en la reutilització del producte.

Un llibre per rellegir, com El petit príncep, sense edat ni fronteres.

"Es pot fer el retrat d'una persona fent el retrat del seu paisatge" Jean Giono

Publicat per Viena en català i José Olañeta en castellà

Apunts de llibreria

Avui el dia ha començat de cap per avall, dues hores amb el meu proveïdor d'internet per no resoldre res i passar d'un telèfon a un altre com si no tingués res millor a fer... podem dir que he acumulat certa mala llet... tanmateix, el dia ha començat a canviar amb l'entrada d'una de les millor clientes de la llibreria, m'he desfogat i m'ha fet sentir millor, m'ha recordat que ser llibretera té coses boniques.
Precisament, perquè sempre se'ns acusa de rondinar, de protestar i de queixar-nos per tot -motius no ens en falten-, el post d'avui és per reivindicar la feina, que malgrat començar el dia amb mal peu es pot acabar amb un somriure i una gran satisfacció.
Mentre avui començava el Lecturàlia, jo em discutia amb diferents operadores, sort d'internet (quan funciona!) que he pogut sentir l'espai més tard, i segona sorpresa del dia, en Màrius Serra recomanant L'exclosa.
Cap a casa a dinar sense massa esperança per la resta del dia, però què més puc demanar: una clienta que torna de vacances i et regala un llibre dedicat per l'autor; una adolescent que es passa una bona estona triant un llibre; algú que vol fer un obsequi especial a uns exiliats a Mèxic; una mestra triant llibres per ampliar la biblioteca de l'escola; una grup de nenes i nens triant el regal d'aniversari per una amiga que fa 7 anys; una filla, amb la mare molt greu a l'hospital, però que encara tria un llibre perquè l'acompanyi en aquests últims moments; una noia a qui no agrada massa llegir però que ho vol provar perquè té ganes que li agradi! I a punt de tancar, una senyora gran a qui una noia jove ha recomanat aquesta història, que no en recorda el nom, però que sap que va de dones... Tanco i marxo amb un somriure, a tots vosaltres gràcies!

Mal d'escola

Feia temps que veia Chagrin d'école a les llistes dels més venuts de l'Estat francès i guardava molt bon record de Daniel Pennac, el seu autor, i la seva Fée carabine, de quan estudiava a la universitat. Així doncs, quan Mondadori em va fer arribar un exemplar anticipat a la sortida a les llibreries em va fer molt feliç; gràcies, aquests detalls les llibreteres i els llibreters els agraïm.

Mal d'escola ha entrat a les llibreries aquesta setmana, just quan la canalla omple les motxilles i el professorat ja fa dies que es prepara per donar-los la benvinguda. Mal d'escola és una dissertació sobre l'ofici de fer de mestre i l'educació, però també és una esperança per aquells mals alumnes dels quals ningú no n'espera res, tanmateix acaben essent alguna cosa a la vida, com ara un mestre, el cas de Daniel Pennac.

Per a mi, Mal d'escola és un llibre molt francès i es basa en el sistema educatiu d'allí, segurament hi ha coses difícils de traslladar a casa nostra. Ara bé, Pennac també parla de valors educatius que són universals i per tant extrapolables arreu. El llibre té alts i baixos, a estones no el pots deixar de llegir i altres es fa feixuc. Hi ha fragments amb els quals m'hi he sentit molt identificada, jo també vaig ser una mala alumna per alguna professora i comparteixo amb Pennac que hi ha gent que es dedica a l'ofici que no hauria de fer-ho.

Pennac parteix de la seva època d'estudiant, mal alumne, abans d'esdevenir mestre i escriptor de renom i el llibre no deixa de ser un agraïment als bons i les bones mestres que tots hem tingut i que han col·laborat a ser qui som i com som.

"Els nostres "mals alumnes" (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no hàgim pelat la ceba..."

"En aquell temps llegir no era la proesa absurda que és avui. Considerada una pèrdua de temps, perjudicial per al treball escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida a les hores d'estudi. D'aquí la meva vocació de lector clandestí: novel·les folrades com els llibres de classe, amagades a tot arreu on es podia, lectures nocturnes amb llanterna de butxaca, dispenses de gimnàstica, tot era bo per trobar-me tot sol amb un llibre."

"Els mals de gramàtica es curen amb la gramàtica, les faltes d'ortografia amb l'exercici de l'ortografia, la por de llegir amb la lectura, la de no comprendre amb la immersió en el text, i el costum de no reflexionar amb el reforçament tranquil d'una raó limitada estrictament a l'objecte que ens ocupa, aquí, ara, en aquesta aula, durant aquesta hora de classe, mentre hi som."

Publicada en català per Empúries i en castellà per Mondadori: www.maldeescuela.com

Ali di babbo

Aquestes vacances per terres sicilianes han donat per molt. Sicília és terra de literatura i això es respira per tot arreu, fins i tot en un poblet dalt d'un turó hi trobes llibreries com aquesta,Ubik, una temptació per una llibretera... Un, dos i cap dins. Després de remenar una bona estona en surto amb dos llibres Come Dio comanda, del Niccolò Ammaniti (pendent) i Ali di babbo de la Milena Agus. No me'n vaig poder estar perquè feia massa poc que Milena Agus m'havia captivat amb Mal de pedres .

Ali di babbo ('Ales de pare') té molt a veure amb l'anterior llibre d'Agus: una dona, bogeria, innocència i una gran passió per Sardenya i el seu territori.

A través de la veu d'una nena, a qui el pare va abandonar per deutes amb el joc, tot i que ella el creu mort, d'aquí el títol del llibre, coneixem la història de Madame i els seus veïns en algun indret verge de la costa sarda.

Madame és una dona rica gens sumptuosa que podria vestir les millors gales tanmateix ho fa amb quatre draps, per ella el millor tresor és el lloc on viu. Madame no creu amb els diners però sí amb la màgia i l'amor per això ens sorprèn amb petits rituals i manies, no obstant, l'amor sembla que no la vulgui acompanyar.

Madame que regenta un petit hotel en aquest indret privilegiat i els seus veïns viuen assetjats pels especuladors immobiliaris que hi veuen una gran oportunitat, especuladors que estimen la terra no pels fruits que dóna sinó pels metres que permet construir. Ells ferms però no venen i no cedeixen.

Milena Agus fa un retrat àgil, amb capítols curts, un estil fresc i gens carregós que et transporta a un univers molt especial.

"Qui il cielo è transparente, il mare color zaffiro e lapislazzuli, la vegetazione profumata, le scogliere granitiche argento e oro. Nelle piccole zone coltivate, rubate alla macchia, sulla collina, fra i muretti a secco, brillano in primavera i fiore bianchi dei mandorli, in estate i pomodori rossi e in inverno i limoni."

Aquesta descripció és de Sardenya però encaixa perfectament amb el paisatge sicilià que m'ha acompanyat a mi i a les meves lectures: El día de la lechuza, Leonardo Sciascia; Sicilia, Ismael Grasa; El guepard, Lampedusa i un llibre d'Asteroide En lloc segur que ha de sortir aquesta tardor una delícia que ja comentarem. Només retrec una cosa a Sicília i és que de les meves dèries només n'he pogut satisfer una part El petit príncep l'he trobat en italià, àrab i xinès però m'he quedat sense un Tintin en italià, com pot ser que en cap llibreria de l'illa tinguessin ni un sol exemplar d'en Tintin???