dissabte, 24 de gener de 2015

A l'ombra de l'arbre violeta


Hi ha qui defensa que la infància és la nostra pàtria, d'altres diuen que la infantesa ens condiciona la manera d'anar per la vida o fins i tot d'entendre-la. Imagineu-vos com us queda el cos quan comences a llegir aquest llibre i la primera escena és una mare, presonera política, amb contraccions de part que la fan viatjar emmordassada al darrere d'una furgoneta. Aquesta és l'Azar, una mare jove i compromesa, que pareix la filla a la presó. És una manera molt potent de començar una novel·la, sí, però encara ho és més quan saps que aquesta nena, ara ja tota una dona, és l'autora del llibre A l'ombra de l'arbre violeta.

Arribar al món d'aquesta manera segur que et condiciona, sobretot si passes els primers temps de vida entre reixes amb la teva mare i tot de dones que contribueixen a cuidar-te i a fer-te creure que ets en un entorn normal per una criatura. A partir d'aquest fet que Sahar Delijani descobreix anys més tard, la mare li silencia una part de la seva història, per protegir-la, tot i que quan arriba la veritat, li fa encara més mal, escriu una novel·la d'una gran bellesa. Un relat que si bé és ple de dolor, ràbia continguda i supervivència, transmet una tranquil·litat immensa, com la que devia sentir la protagonista a l'ombra de la xicranda al pati de casa l'àvia. Una nena que creix amb l'àvia, la seva tieta i els seus cosins perquè la resta de la família és a la presó. Un arbre que simbolitza la vida i anhela la llibertat, molt ben representat per Maman Zinat, l'àvia d'aquests nens de la revolució.

"Va sonar el timbre quan estaven amuntegant els fullets en piles. La Maryam va mirar cap a fora. Aquell dia el cel era d'un color blau diferent, com si retrocedís, com si hagués deixat de mirar-los.
Ell va dir: "Quan prevalgui la por, no ens quedarà res." S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

Delijani escriu una primera novel·la molt bonica, pausada i sense rancúnia per retre homenatge a dues generacions, pares i fills. Uns van lluitar contra el règim de Homeini i les seves purgues, els altres, els fills que no són fora de l'Iran, ho van intentar ara fa uns anys, van sortir al carrer i els van massacrar vius... entremig una guerra entre dos països veïns que va ser devastadora per la població. I no obstant això, Delijani fa ganes de viatjar a l'Iran, de sentir-ne les olors, de tastar la magrana als patis interiors de les cases que eren i són els reductes de llibertat.

Dogmes religiosos, fonamentalismes, repressió i brutalitat però també llibertat i anhel són paraules que definirien aquest llibre.

En aquest enllaç podeu llegir una entrevista que li va fer Jordi Nopca pel diari Ara.

Traduïda per Aïda Cunill Clotet
Editada per Amsterdam en català/Salamandra en castellà