dissabte, 25 de maig de 2013

El pou dels maquis






Margarida Aritzeta va ser una militant activa de l'Assemblea Nacional de Catalunya, persona compromesa amb la causa antifranquista militava en la clandestinitat, per això va demanar al seu pare d'amagar uns papers a la masia familiar, el pare s'hi negà en rodó, el que no sabia la Margarida és que el mas familiar, la Masia Cardellà, havia estat objecte de vigilància per part de la guàrdia civil; el que tampoc sabia era de la militància activa del seu pare que el va dur a amagar uns maquis durant gairebé un any amb el pretext que eren treballadors que feien un pou. D'aquests fets i d'aquest pou pren nom la novel·la de Margarida Aritzeta que ja de gran i de casualitat aconsegueix desfer un d'aquells silencis que conviu en moltes famílies, silenci fruit d'un temps i d'un passat. “Em vaig preguntar qui havien estat els meus pares, que havien mort de vells a casa i dels quals hi havia una part de la seva joventut que jo no coneixia. Volia entendre per què no m'havien explicat tantes coses”


Llegida en 48 hores, sense aturador, Aritzeta recrea els fets verídics a manera de ficció. Aquells joves maquis plens d'ideals a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i amb fe cega que el franquisme cauria gràcies a l'ajut dels aliats, volen fer volar una torre d'alta tensió, mentre preparen el cop s'estan a la Masia Cardellà. A partir d'uns fets històrics Aritzeta fa una obra de ficció que trenca el silenci, que posa nom i dóna veu a una generació que han preferit morir sense dir res que explicar tot allò que els va tocar viure, la por i l'amenaça no els van deixar mai viure en pau. Un d'aquells llibres que podria ser una novel·la d'aventures sinó fos perquè de tant real fa mal.

El pou dels maquis se'ns presenta en dos volums separats, una novel·la i un assaig que recull tot el treball d'informació i recerca per part de l'autora i aporta informació real.

"En Xavier s'ha quedat al pas de la porta escoltant com la seva mare llegeix i com el seu pare somica. És K.L. Reich, el testimoni dels cinc anys d'en Joaquim Amat-Piniella en un camp d'extermini nazi convertit en novel·la, en art. Algú va escriure que l'art ja no era possible després dels camps... però només els queda això, l'art, els llibres, la capacitat d'imaginar. L'agafen d'amagat de la seva tauleta de nit quan es pensen que no els veu ningú. I passen aquella estona sols i adolorits, convertint en paraules un món que no es pot explicar.
Quan la nena arriba de l'escola, l'espetec de la porta els sobta.
- Què fas papa? -pregunta la nena en veure'l repenjat a la paret, a la porta de l'habitació del padrí i la iaia."

Publicat per Cossètania Edicions.

2 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

És d’aquells llibres que de seguida que en vaig llegir quatre coses vaig pensar que era un dels imprescindibles. Ara, amb el teu comentari m’ho acabes de corroborà. Espero trobar-lo aviat.
En aquests moments estic llegint “El Grog Negre” i, encara que sigui una novel•la d’aventures juvenils, he quedat meravellada per la manera d’escriure de l’autora.

martina ha dit...

Sí, jo també crec que és un imprescindible perquè t'acosta a la situació amb tant de realisme i cruesa que, he arribat a entendre els propis silencis, a la meva família per exemple, sense tenir cap relació amb aquesta història! Però, m'ha sobtat la por, a vegades el terror, que plana en tot la novel·la que provoca que ningú es refïi de ningú.
M'ha agradat molt l'ús del llenguatge de l'època i local que et fa més propers encara els personatges. Tota una lliço.