dissabte, 25 de juny de 2011

Precioso día para la boda


Aquests dies llegir el diari i escoltar les notícies s'ha convertit en una cosa feixuga i que fa mandra, estem en un carreró sense sortida i que t'ho recordin a cada minut fa que l'ambient encara sigui més asfixiant fins al punt de preguntar-te però què estem fent? On vivim?

A servidora de vostès que sent nostàlgia d'un temps que no va viure, per qüestions òbvies, i que t'he mitificades certes coses, li ha caigut com un regal aquest llibre, Precioso día para la boda, d'una autora poc coneguda, Julia Stracehy, però pertanyent al grup de Bloomsbury, publicat en el seu dia per The Hogarth Press, l'editorial fundada per Virginia i Leonard Woolf.

Si us explico tot això, és perquè l'editorial Periférica, que el publica en castellà, està d'aniversari, fa 5 anys, fet que té molt mèrit en els temps que corren, això sol ja respon la meva pregunta què estem fent, però si a sobre tenen aquest catàleg tan acurat que ens acosta a la literatura del pot de confitura, menuda però deliciosa, ja justifica on vivim.

Tot això per dir-vos que he passat una estona encantadora amb la lectura d'aquesta novel·leta que passa en un sol dia. Som a Anglaterra, a la primavera de 1930, la Dolly s'ha de casar amb el seu promès, a qui amb prou feina coneix, però amb qui la seva mare ha decidit que ha de casar-se. No sembla tenir-ho massa clar quan es beu mitja ampolla de rom mentre es vesteix per l'ocasió. La casa plena de convidats, excèntrics alguns, i enigmàtics d'altres, Joseph, amic íntim de la núvia i qui sap si alguna cosa més. A la casa tot són corredisses i converses a peu d'escala entre els membres del servei. El que sembla una història lleugera és plena de bons moments, de diàlegs irònics i punyents, i una sàtira de la hipocresia que regna en algunes relacions familiars.

"-¿Y usted qué piensa del regalo de la señorita Dodo Potts-Griffiths? -le preguntó Evelyn, cuyos escrutadores ojos reflejaban el iluminado verdor del jardín que estaba al otro lado de la ventana.
Con dos estornudos bastante débiles, Joseph agarró la jarra del agua y la hizo oscilar de arriba abajo sobre su vaso (como el cubo de un pozo que sube y baja), escanciando un fino chorro de agua mientras lo hacía.
-Oh... ¿La pantalla de la lámpara? -dijo de repente con voz sorprendida. Se sacudió algunos mechones de pelo de la frente-. Bueno, es ciertamente una expresión hábilmente elaborada, y una satisfacción del instinto de manada, debo confesarlo, y, como tal, un regalo realmente apropiado para una boda -introdujo una gruesa corteza de pana en su boca, mascó con voracidad y extendió su mano para apoderarse de un bol gigante de bizcocho borracho, del que se sirivió con bastante liberalidad."

Com ja m'ha passat en altres llibres de l'època i amb aquest humor tan particular, tinc la sensació que malgrat gaudir-los al màxim em perdo coses, dites o escrites entre línies i que em fa una ràbia no acabar de captar... Aix, veieu per què hauria volgut viure anys enrere, ni que fos literàriament parlant... em consola poder llegir-los...

Publicat per Periférica
Traduït per Laura Salas Rodríguez

1 comentari:

kweilan ha dit...

Una bona recomanació. Aquests del grup de Bloomsbury els vaig tenir com a referència molt temps i llegia tot el que podia. Gràcies per aquesta ressenya! El buscaré. I bon estiu!