L'acabadora

Una de les moltes tradicions orals que Sardenya ha sabut mantenir és l’art secret de la modista, que és l’ofici d’acabadora, la que ajuda a ben morir. Som als anys 50, a Soreni, un poblet de Sardenya, la Maria Listru, una nena de sis anys filla d’una mare pobra i viuda és adoptada com a filla d’ànima per la Bonaria Urrai, viuda i sense fills.

La Bonaria, modista de dia, fa d’acabadora a les nits, la Maria sent que entra i surt, però no és fins anys més tard que descobreix que la Bonaria es dedica a acompanyar fins a la mort aquells que ja no volen viure més.

"Com els ulls de l’òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun revolt invisible més enllà de l’ànima. Bonaria Urrai en tenia uns quants, d’aquests pensaments, i amb el temps havia après a ocupar-se’n, escollint amb paciència en quines nits fer-los sorgir del seu interior."

L'Steffano Puddu diu en l’epíleg del llibre: "Ser d’una illa certament et marca. Encara que te’n vagis la frontera del mar traça un dins i un fora inevitables, en una geografia on els mapes estan gravats a l’ànima com tatuatges."

Gravada en l’ànima et queda la lectura d’aquesta història, la d’una modista que ajuda a ben morir, el que nosaltres anomenem una mort digna, té una llarga tradició oral sarda, no documentada, però que tothom coneix. Un personatge que l’autora et perfila perquè l’acabis de dibuixar, però m’hauria agradat més Bonaria, quina dona! La sensació és d’immensa satisfacció quan acabes de llegir un llibre l’autora del qual no n’has sentit mai a parlar, però que per mitjà de les paraules té la capacitat de transportar-te a terres sardes i sentir el sol i la salabror d’ésser al mig de la Mediterrània. És un llibre tan illenc i tan sard que m’ha fet reviure els paisatges del Sol dels Scorta, el to de L’art de viure i la melangia de Mal de pedres.

Publicat per Proa/Salamandra

Traduït per Mercè Ubach