dissabte, 6 de novembre del 2010

El cielo se cae


Algú va parlar del valor terapèutic de l'escriptura i Lorenza Mazzetti ho segueix al peu de la lletra. Mazzetti ens regala un relat autobiogràfic, escrit per alliberar-se de la càrrega i del sentiment de culpa d'haver sobreviscut a la massacre que va patir la seva família només per "ser d'una altra raça" i tenir un cognom italià. No van tenir la mateixa sort els seus tiets de cognom Einstein i jueus.

En plena segona guerra mundial, les germanes òrfenes Penny i Baby són acollides en una vil·la italiana pels seus tiets i cosines. Penny, la jove narradora, és la veu que Lorenza posa a la seva infància. Malgrat haver perdut els pares, la Penny i la Baby són nenes alegres que les porten a l'escola en cotxe i les recullen. No obstant, són nenes obertes que es relacionen amb els fills del servei i dels camperols. L'entorn natural de la vil·la els permet descobrir la vida cada dia, experimentar, créixer i córrer a l'aire lliure.

"Cuando Annie no quiere jugar, Baby y yo, como somos dos, hacemos de Don Quijote y Sancho Panza. El juego consiste en ir contra los molinos de viento sobre nuestros corceles. Yo delante y Baby detrás. Me pongo en la cabeza un plato para que haga de yelmo y cabalgamos sobre nuestro perro san bernardo Alí, con una escoba en la mano. Fue el tío quien nos regaló Don Quijote, por Navidad.

En canvi, l'escola les adoctrina en la disciplina del feixisme i la religió més atemoridora, tot és pecat, l'infern les vigila i cal anar en compte. La Penny que sent una fascinació especial pel seu oncle viu plena de preocupacions. Ell és jueu no practicant i no creu ni en la verge ni en Jesús. Les nenes s'autoimposen càstigs i patiments per alliberar-lo de les flames de l'infern.

"El lapicerito rechinaba sobre el cuaderno a rayas. Tema: "Amamos a Mussolini como a nuestro padre." Desarrollo: "Yo amo a Benito Mussolini más que a mi padre, porque mi padre no está. Yo ahora vivo con el tío, por eso amo a Mussolini igual que al tío."

Sembla que l'horror que viu la resta d'Europa no ha d'arribar mai a la vil·la, però els oficials alemanys s'hi instal·len un bon dia, es van apoderant de totes les coses materials que poden, però també de l'alegria de viure. La Penny i la Baby són testimonis de l'assassinat dels membres de la família i resten astorades de saber que s'han salvat per tenir un cognom italià. Un llibre entendridor, senzill i magnífic amb veu de nena, clarivident, innocent i creïble.

Publicat per Periférica

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Això té molt bona pinta!
Em recorda una novel·la que he llegit aquest any, també italiana, el protagonista també és un nen amb una visió màgica del món que l'envolta (pràcticament com a mètode de supervivència). Es diu Kriptonita en el bolso, d'Ivan Crotoneo.

Núria Martí Constans ha dit...

M'agrada que l'escriptura sigui terapèurica i el tema d'aquest llibre m'atrau molt i molt. me l'apunto. Ara llegeixo l'Antologia poètica de Maria Castanyer (alguns poemes m'han impressionat) i tinc a la taula del despatx Criatures extraordinàries (m'agraden tots els de Tracy Chévalier) i la reedició de l'Elogi de la passió pura de Serrano. El següent, aquest.

kweilan ha dit...

Me l'apunto, Fe...per quan acabi els que tinc pendents.

Rosa ha dit...

El llibre té molt bona pinta, me’l apunto. He acabat Mans de fang de la Francesca Alient on les protagonistes també són dues nenes duran la postguerra espanyola, una meravella

Tonina ha dit...

Aquest me l'apunto. De fet, he acabat de llegir una altre de Nemirovsky, El Ball, demà sortirà una petita ressenya al blog.
Gràcies.

viu i llegeix ha dit...

uau, posa els pels de punta, però m'agafen ganes de llegir-lo