El secreto de Garmann

En la literatura infantil es tendeix a donar veu als infants, normalment és un adult qui ho fa, i a vegades el resultat és nyonyo i poc creïble. No és fàcil des de l'òptica d'un adult fer parlar un nen i que quan ho llegeixes facis un viatge automàtic a la infantesa i sentis que allò que descriu tu ho hauries pogut dir o viure d'aquella manera. El dissenyador gràfic i il·lustrador noruec, Stian Hole, ho aconsegueix amb escreix amb el seu Garmann, que ja ens va sorprendre amb El final del verano, La calle de Garmann i ara ho fa amb El secreto de Garmann. Àlbums que combinen diferents tècniques artístiques que els fan llibres molt atractius visualment amb unes històries fantàstiques, reals i gens ensucrades.


En aquest cas en Garmann comparteix un secret amb una amiga en plena natura que els fa despertar sentiments i emocions que em vindria molt de gust tornar a reviure.

"¡-Hola Planeta tierra!¡Todo se ve diferente desde aquí arriba! -exclamó Johanna poniendo voz de astronauta. Se tapaba la nariz y hacía los mismos ruidos entrecortados que emiten los viejos altavoces. -El cielo es el océano y su fondo está lleno des estrellas de mar -decía entre risas."



No us els deixeu perdre o encara millor regaleu-los!
Publicats per Kókinos

Arrels nòmades

"És sorprenent com les persones poden tenir l'absurda convicció que les seves creences són millors que les dels altres fins al punt de justificar-ne l'aniquilació. Com d'insignficant deu sentir-se qui percep una amenaça en les diferències o en la simple existència dels altres."

Pius Alibek, nascut a l'Iraq i llicenciat en filologia anglesa, arriba a Barcelona el 1981 per continuar els seus estudis. La guerra Iraq-Iran no cessa i decideix establir-se a la capital catalana on naixeran les seves filles. Alibek és iraquià, però pertanyent a la minoria assiriocaldea que com altres minories kurdes habita el nord del país. Alibek té com a llengua materna l'arameu, és educat en kurd i més tard format en àrab. Del català n'ha fet la seva llengua, fins al punt d'escriure-hi el primer llibre.

Arrels nòmades és una mena de testament vital que Alibek escriu per les seves filles perquè coneguin les arrels familiars i les ajudi a comprendre d'on venen i qui són. També és un testimoni de primera mà per conèixer l'Iraq abans de l'arribada de Saddam al poder, de la guerra amb Iran i sobretot abans de la invasió de l'Iraq per part de les tropes nordamericanes, que de sobte va omplir les nostres pantalles.

"A l'Iraq, com a la majoria de països àrabs, sempre hi ha hagut una mena de por de relacionar-se amb estrangers, sobretot occidentals. La proximitat d'un estranger produeix una sensació desconcertant. Una curiositat natural per conèixer i donar-se a conèixer reprimida per pors i desconfiances atàviques, que els governs moderns han continuat alimentant fins a convertir-les en un tumor maligne. Avui dia, l'estranger és un espia o un agent en potència i comunicar-s'hi et converteix en sospitós, traïdor a la pàtria o part d'un complot imperialista. El fenomen és frontalment oposat al caràcter hospitalari dels pobles de la regió i a la necessitat ancestral de mostrar aquesta hospitalitat."

"Era com si la societat desconfiés que els homes i les dones que la formaven poguessin mantenir relacions humanes sense desig sexual fora de l'entorn familiar. Com si no fossin persones, sinó mers gèneres. Teníem la ferma convicció que això canviaria aviat. Les iraquianes començaven a trencar les cadenes imposades per una mala interpretació de la fe sovint intencionada que suposadament dóna origen a les religions."

Amb un estil àgil, fresc, emotiu i crític descobrim un Iraq desconegut. Són memorables les escenes al seminari, l'excursió als aiguamolls i sobretot els anys de servei militar al mig del desert. Arrels nòmades és un pont que vol acostar dues cultures distants però alhora molt properes. L'acabareu amb un somriure als llavis.

Publicat per La Campana

Inés y la alegría

Inés y la alegría és un dels llibre que m'ha acompanyat durant les nits estiuenques i estones de sol i platja, avantatges de ser llibretera i poder llegir les novetats abans. He de reconèixer que quan vaig veure el llibre em va fer mandra, més de 700 pàgines, i a mi que cada cop m'agraden més les històries ben curtes... tot i així, un cop llegit el pròleg d'Almudena Grandes ja no vaig poder parar.
Almudena Grandes explica com de joveneta, tot passant les vacances a casa els avis, es va quedar sense lectura i gràcies a la biblioteca de l'avi li van caure a les mans els Episodios nacionales de Benito Pérez Galdós, qui és en part responsable de la vocació d'escriptora de l'autora i alhora inspirador d'aquests sis Episodios de una guerra interminable.



Els llibres d'història són plens de grans gestes i herois, sovint les petites anècdotes de gent anònima no hi tenen cabuda. És per això que Grandes es desmarca de grans episodis per introduir-nos en el dia a dia de la gent que no surt als manuals d'història malgrat haver-la viscut i escrit en primera persona.

La novel·la, a partir d'un fet històric real, poc conegut i silenciat per ambdós bàndols, la invasió de la Vall d'Aran el 1944 per part de l'Ejército de la Unión Nacional Española, i de dues relacions personals que van marcar el destí del PCE, com la de Pasionaria amb Francisco Antón y la de Jesús Monzón y Carmen de Pedro, combina realitat amb ficció. Grandes crea un univers de personatges ficticis entre els quals la protagonista, Inés, filla d'una família burgesa i franquista. En el Madrid convuls, Inés entra en contacte amb els republicans, causa que la porta a lluitar per uns ideals que va abraçant a mesura que els coneix. És a través de la veu d'Inés que coneixem la major part de la novel·la, tot i que Grandes alterna dues veus, la d'Inés i la de Galán, capità de la UNE, fet que dota la novel·la d'una arquitectura complexa però efectiva.

No és un tractat d'història i per això l'autora fabula i es permet alguna llicència. No obstant, és d'agrair el to crític amb certs corrents interns del partit comunista i que no mitifiqui certs aspectes de la lluita clandestina. Tanmateix, trobo a faltar una empremta catalana en la part de ficció per boca dels personatges i el territori i, encara més, a la part històrica donada la rellevància de les organitzacions catalanes de l'època. Dit això, Grandes construeix una protagonista forta, valenta, uns personatges secundaris tan humans i reals que voldries abraçar-los, ens ofereix unes lliçons de cuina que fan obrir la gana, però sobretot, ens recorda que hi ha una munt de gent que van deixar la pell per uns ideals, per uns dies i per una manera d'entendre la vida que molts ja voldríem veure en l'actualitat.

"No hay vida como la clandestinidad, ni tan mala, ni tan buena" frase que repeteix constantment un dels protagonistes de la novel·la i que exemplifica l'ambient que s'hi respira. És cert que la duresa de la clandestinitat i de l'exili és extrema, però si jo l'hagués de viure voldria fer-ho al costat d'Inés i la resta de personatges.

Publicada per Tusquets

Homer i Langley

Desconeixia la història dels germans Collyer que han inspirat aquesta obra de Doctorow. Els germans Collyer, Homer i Langley, vivien a Nova York. Fills d'una família benestant, cultes, apassionats de la música i la literatura acaben els seus dies colgats de tota mena d'objectes. Amb el pas dels anys Homer i Langley són capaços d'emmagatzemar uns quants pianos, cotxes, bicicletes, tones de diaris i revistes... De fet els van trobar dins de casa coberts per tota mena d'andròmines.

"Teníem un acudit, en Langley i jo: un que està a punt de morir-se pregunta si hi ha vida després de la mort. Sí, li responen, però no la teva."

Doctorow amb una escriptura encisadora i molt humana reescriu la vida de Homer i Langley. El que per a molts seria la història de dos germans que embogeixen i pateixen una mena de síndrome de Diògenes, per a Doctorow és una oportunitat per oferir-nos el vessant més humà i introspectiu.
Homer i Langley viuen en una mansió a Manhattan, el pare és un reconegut ginecòleg i això fa que portin una vida plaent amb cuinera i servei. Tanmateix, la ceguesa d'en Homer, la mort dels pares, víctimes de la grip espanyola, i el curs de la història com la guerra amb el Japó no fan sinó esclatar el polvorí, la decadència d'aquests dos germans.
Homer, el germà cec, ens narra la història i gràcies a la seva condició ens ofereix un punt de vista molt especial. Homer i Langley mantenen uns diàlegs molt interessants sobre els esdeveniments que fan girar el món, contra més gira més es reclouen i s'empesquen tota mena de recursos i teories per intentar sobreviure.

"Érem tots força pessimistes. Jo, amb la imatge de la pobra Siobhan al cap i el record dels viatges que havia hagut de fer al cementiri de Woodlawn per enterrar-hi els pares, només era capaç de pensar amb quina facilitat es mor la gent. I a més a més hi havia aquella sensació que tens quan vas cap a un cementiri amb un cadàver dins d'un taüt: una impaciència amb els morts, un desig de tornar a ser a casa, on pots continuar mantenint la il·lusió que no és la mort sinó la vida la condició permanent."

Què pot passar pel cap d'algú per arribar a acumular obsessivament tota mena de trastos i tancar-se dins de quatre parets? Doctorow no ens dóna cap resposta al trastorn, però sí que ens acosta al vessant més humà del cas i projecta amb la mirada particular d'Homer el dia a dia, els petits canvis i circumstàncies de la vida i com aquests poden arribar a afectar la vida dels més sensibles o d'aquells que, quan miren per la finestra i veuen com va el món o simplement van a contracorrent, no farien altra cosa que voler desaparèixer.

"Redéu, si mai ha existit un invent que no feia falta a ningú, és aquest, va dir en Langley. Aleshores ja teníem un altre parell de televisors que s'havia trobat en algun lloc. I cap no funcionava al seu gust.
Quan llegeixes o quan escoltes la ràdio, va dir, veus l'escena dins del cap. És igual que tu amb la vida, Homer. Perspectives infinites, horitzons sense fi. Però la pantalla del televisor ho aplana tot, comprimeix el món, per no dir res de la ment. Si la miro més seria el mateix que agafar una barca, baixar per l'Amazones i deixar que un jívaro em reduís el crani."

Publicada per Edicions de 1984/Miscelánea