Premi Llibreter 2010

Onzena edició del Premi Llibreter que incorpora una categoria nova en llengua catalana exclusivament. Se n'ha parlat molt dels pros i els contres, de si calia distingir la llengua catalana en una categoria nova, si la catalana no és prou potent per competir amb la resta de literatures... Podríem parlar-ne i molt, el que sí que reivindico és el dret dels llibreters i llibreteres de premiar la literatura del país, si no ho fem nosaltres qui ho ha de fer sinó?

Dit això, torno a estar molt satisfeta dels premiats d'enguany perquè són llibres que estimem i que ja fa dies que ens fan companyia.

Premi llibreter en literatura catalana per Maletes perdudes de Jordi Puntí que trobareu ressenyat i lloat aquí, allà, més enllà, encara una mica més enllà. Conversar amb en Jordi de literatura és un plaer i a la llibreria ho vam poder fer.


Premi Llibreter en la categoria d'altres literatures per Olive Kitteridge, d'Elizabeth Strout. Aquest llibre me'l sento molt meu perquè quan el vaig llegir l'Olive em va atrapar de tal manera que no faig sinó reivindicar-lo. Premi Pulitzer 2009, a casa nostra havia passat una mica desaparcebut, no per la crítica, espero que la menció del premi li doni una segona oportunitat i que ben aviat puguem veure Olive Kitteridge al metro, al tren, a la platja, dins d'una maleta... No sé què en pensaria ella d'aquest premi...

El destí diuen que està escrit i al març en Jordi Puntí ressenyava l'Olive Kitteridge, tres mesos més tard han compartit guardó amb l'Elizabeth Strout i per més inri el fill de l'Olive es diu Christopher com els protagonistes d'aquestes maletes.

Premi Llibreter en la categoria d'àlbum il·lustrat per La noche estrellada de Jimmy Liao. Fa poc que us en vaig parlar, va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi... Si encara no el coneixeu us recomano que l'obriu , capteu els primers colors i ja no podreu parar d'admirar-lo.

Diario de un ama de casa desquiciada

"En esos dibujos animados sádicos que las niñas miran en la televisión, com Bugs Bunny o Tom y Jerry o Mickey Mouse, hay siempre una escena desenfrenada de persecución-y-trifulca; durante ese enloquecido embrollo, uno de los participantes, el perseguidor o el perseguido, es aplastado indefectiblemente por algún objeto contundente -una aspiradora, una caja fuerte, un camión Mac, un piano- que lo deja aplastado, convertido en una versión unidimensional de él mismo; entonces vuelve a levantarse, se sacude el polvo y, sin sentir ningún dolor, sigue adelante. Bueno. Ésa soy yo. Aplastada. Una versión unidimensional de mí misma. Pero, sorprendentemente, no siento dolor y sigo adelante."

Res fa pensar que sota l'aparença ensucrada del títol i del color de la portada, s'hi amagui un dietari brillant, àcid, divertit, pertorbador i angoixant d'una mestressa de casa que de fora interpreta a la perfecció el rol femení de l'època, però que per dins bull, es rebel·la...

La Tina Balser és una mestressa de casa a qui aparentment totes li ponen. Casada amb un advocat i inversor de borsa, amant de l'art, amb dues filles que van a una escola privada, sempre vestida, sempre apunt, de festa en festa. Tina Balser a la seva època universitària volia ser pintora, però s'ha convertit en una veïna de Manhattan amb minyona, amb una vida plàcida... No obstant, la Tina té angoixa, pateix tota mena de fòbies i en comptes de psicoanalitzar-se ens obsequia amb un dietari brillant que posa de manifest la solitud d'aquesta dona que s'automedica i beu compulsivament. Amb un estil directe i un to que no decau, Kaufman marca un punt d'inflexió en la literatura nordamericana dels 60-70 que comença a qüestionar el paper atorgat durant molt de temps a la dona dins el matrimoni, en família...

"Estoy segura de que le encantará conocerte por fin, el marido modelo de la psicoanalizada curada. Y cuando hayas acabado de contarle todo lo mío, empieza con lo tuyo. Estoy segura de que se quedará fascinado. Y agradecido. Quiero decir que, después de pasarse el día escuchando a pobres inútiles, será un gran alivio para él escuchar a un hombre realmente competente. ¡Cuántas veces en su vida habrá tenido la oportunidad de conocer a un abogado, productor, mago del mercado de valores y mecenas todo en uno, a un hombre del Renacimiento? A un hombre totalmente masculino que tiene clarísimo cuál es el papel de la mujer en el matrimonio. Sobre todo no te olvides de eso. Dale tu punto de vista sobre cuál debe ser el reparto de las tareas para que un matrimonio funcione. Le encantará la brillante sencillez de todo el concepto. Ya sabes, ¿no?, lo del macho dominante y enérgico y la mujer sumisa. El cabeza de familia que tiene derecho a esperar que su obediente esposa siga todas sus órdenes... Le encantará."

Us trobareu llegint el dietari de la Tina, i us sentireu a vosaltres mateixos parlant-li, aplaudint-la, animant-la, felicitant-la, en definitiva sereu part de la seva vida i voldríeu que Kaufman us deixés espai per escriure-hi la vostra pàgina. Si us agrada Yates i Mitford, no us ho penseu dues vegades.

Us deixo amb un vídeo de l'editor de Libros del Asteroide, Luis Solano, en què explica els motius que van dur-lo a editar el llibre.



Publicat per Libros del Asteroide

Contra el vent del nord

Leo Like rep un correu electrònic per error i el respon. L'Emmi li agraeix que ho faci. Sense ser conscients del que vindrà comencen a intercanviar una sèrie de correus amb un humor intel·ligent, que et fa somriure i que t'atrapa. Comences a llegir i no el pots deixar i encara en vols més (La Campana quan acabes ja t'avisa que al novembre ve la segona part). Després de setmanes de correus amunt i avall, l'Emmi, casada i amb dos fills sobrevinguts, i en Like, que es recupera d'una relació trencada, estableixen una relació que va més enllà de les paraules i el teclat, no es veuen ni es toquen però se senten. Podran resistir tots aquests sentiments una trobada física? La màgia desapareixerà?



"Leo, posa't al meu lloc, sisplau. Fa molt temps, vull que ho sàpigues, que no havia tingut amb ningú una relació tan intensa. Jo sóc la primera d'estar admirada que es puguin expressar tants sentiments d'aquesta manera. En els missatges que t'escric em sento més autènticament jo que mai. En la "vida real", si te'n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: AQUÍ no em puc permetre passar-me! AIXÒ ho he d'acceptar! D'AIXÒ no n'he de fer res! Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l'auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l'estructura no perilli, perquè tu mateixa en formes part.
Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t'escric el que em surt. I em va tan bé!!! Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t'has tornat tan imprescindible: m'acceptes tal com sóc."

Un llibre fresc, àgil, ideal per llegir a l'estiu acompanyat d'un granissat de llimona o un gintònic. Us divertireu, passareu una bona estona i segurament riureu per sota el nas perquè en algun passatge o altre us hi sentireu identificats...

Publicat per La Campana/Alfaguara

Ver a una mujer seguida de Todos los caminos están abiertos

Tenir una llibreria implica patir atacs compulsius i caure en la temptació constantment, hi ha editors que no paren de seduir-te ja que editen els llibres amb tanta cura i tan ben seleccionats que l'atracció és malaltissa. Minúscula que acaba de fer 1o anys, n'és una d'aquestes i la seva editora Valeria Bergalli un exemple d'exquisidesa literària. Fa dies que Ver a una mujer em cridava, no havia llegit res de la seva autora Annemarie Schwarzenbach i patam cap al sac. Ver a una mujer és un petit relat d'unes mini vacances en un estació d'esquí de luxe de Suïssa en què la protagonista només amb una mirada s'enamora d'una altra dona. Ens explica amb intensitat l'enamorament d'una dona per una altra amb una sensibilitat a flor de pell. Mirades, nerviosisme, rau-rau, incertesa, acostament...

"¿Qué son las posibilidades? ¿No significan acaso promesa, siempre y cuando sean valientes? ¿No significan acaso poder de voluntad? y saberlo es suficiente para ser capaz de esperar."

L'autora va escriure'l a principi del segle vint, és un text amb pinzellades autobiogràfiques. Filla d'uns empresaris rics suïssos, amb una relació difícil amb la mare, significada políticament en moviments antinazis i amb un esperit aventurer i periodístic atípics per l'època, addicta a la morfina... Un perfil engrescador que em va portar a remenar i vaig topar amb Todos los caminos están abiertos.

"Por fin comprendemos que el transcurso de una vida no contiene sino un número limitado de "episodios", que depende de mil y una casualidades el lugar donde finalmente nos esté dado construir nuestra casa; en cambio, la paz de nuestra pobre alma es un preciado bien de la libertad que no se alcanza corriendo y cuyo precio no se debe regatear ni negociar con dictadores que, de la noche a la mañana, pueden incendiar nuestras casas, pisotear nuestros campos y sembrar el cólera."



Un recull dels articles publicats en premsa del viatge en cotxe de l'autora amb una amiga, Ella Maillart, per terres balcàniques, turques, iranianes i afganeses. A mi que m'agrada viatjar i que pagaria el que fos per fer un viatge com el que va fer Annemarie, als anys 30!, m'han seduït les imatges, l'estil... i la clarividència.

"Una vida así era difícil de imaginar para nosotras. ¿Pero acaso esas mujeres eran especialmente desgraciadas? Solo se puede desear lo que se conoce. ¿Era correcto, necesario, darles educación, sacarlas de su ignorancia y clavarles el aguijón de la insatisfacción? Pronto aprendimos, sin embargo, que esta pregunta ni siquiera se plantea. Afganistán evoluciona hoy según esas fatales leyes a las que se les da el nombre del progreso, cuyo transcurso no se puede detener. Cuando enviamos desde Kabul los patrones prometidos a Kaisar, estábamos contribuyendo con nuestro minúsculo grano de arena a fomentar las consecuencias de dichas leyes. Combatíamos el chador."

He descobert que Minúscula li va publicar fa temps Muerte en Persia, no trigaré. Publicat per Minúscula