La pedra de la paciència, sangué sabur, premi Goncourt 2008, no deixa indiferent ningú.
Un home jau en estat vegetatiu damunt un matalàs, té una bala a la nuca. A fora els trets i l'alto el foc es reparteixen el dia. Al seu costat la seva dona que el cuida, resa, li parla...
La història passa en algun indret qualsevol de l'Afganistan, no té importància perquè a aquestes històries no els cal ni noms ni cognoms. És la vida. Rahimi va desgranant amb un llenguatge magnífic, amb frases curtes que fan que la novel·la tingui un ritme angoixant, la vida d'aquesta dona que en mica en mica va buidant la ràbia que sent envers el seu marit que va triar la guerra santa.
En la mitologia persa, Sangué sabur, és una pedra màgica a la qual pots confiar tot allò que no es pot dir en veu alta, secrets, confessions, pensaments... que la pedra va absorbint fins que un dia esclata i la pedra t'allibera de tot. La protagonista converteix el seu home en una sangué sabur. Mentre en té cura, li confessa tot l'odi que sent, l'horror en què ha viscut des que el coneix... les frustracions, el menyspreu. En silenci espera que la seva pedra esclati.
"Es desaconsella que una verge jove freqüenti les altres noies casades. Foteses! Havia de dormir amb la teva mare, que vetllava per a mi, o més ben dit, que vetllava per la meva castedat. I tot allò li semblava tan normal, tan natural a tothom. Fins i tot a mi! La solitud no tenia nom per a mi. De nit dormia amb la teva mare i de dia xerrava amb el teu pare. Sort que hi era ell! Quin home! Només el tenia a ell. La teva mare no ho suportava. Quan em veia amb ell, es crispava. Em feia passar de seguida cap a la cuina. El teu pare em llegia poemes, m'explicava històries... em feia riure, escriure, pensar. M'estimava. Perquè t'estimava a tu! Estava orgullós de tu quan lluitaves per la llibertat. Me'n parlava. Va ser després de l'alliberament quan et va començar a odiar, a tu i també als teus germans, quan només lluitàveu pel poder!"
Un cant a la llibertat, un retrat de l'absurditat de la guerra, de l'opressió de la dona arreu i una denúncia dels fanatismes, escrit de manera excel·lent.
Publicada en català per Empúries i Siruela en castellà.
9 comentaris:
sí que ho sembla, de potent!
i això dels animals fenomenals també és fenomenal
;)
Excel.lent ressenya. I el llibre ha de ser interessant.
Com sempre, ens fas ganes de llegir-lo :) A la llista dels 10.000 jajaja
Fe,
Aquest llibre ens el va recomanar l'Eduard Márquez quan va venir a fer-nos la sessió especial al Club.
Ja el tinc a casa (com la bajoqueta, a la pila dels 10.000!!!).
Gràcies, un cop més, per la recomanació!
Petó,
SU
Gràcies a vosaltres. A mi m'ha arribat molt, ja em direu el que.
Caram, recomanació de l'Espolsada i d'Eduard Marquez... aquest no el deixaré passar
Abel (perdona la intromissió, Fe),
Realment me'n refio d'en Márquez, però t'he de dir que en aquella mateixa sessió "es va carregar" Mal de pedres, que a mi -tot i que em va costar entrar-hi- em va encantar.
Ju veus! Un cop més... sobre gustos...
Petó,
SU
Torno a passar per aquí i em trobo aquesta sorpresa, fa uns dies que tinc el llibre i no m'havia acabat de decidir a començar-lo. El vaig comprar arran de veure un pel·li afganesa que em va encantar: Osama i en veure aquest llibre a la llibreria em vavenir unes ganes terribles de comprar-lo per si algun dia em venia de gust llegir-lo. Ara ja no tinc excusa.
Una ressenya genial
Mal de pedres a mi també em va agradar molt. A veure què us sembla aquest... ja direu cosetes.
Una abraçada,
Fe
Publica un comentari a l'entrada