La sensació després d'haver llegit Olor de colònia és de novel·lassa. Com diu Julià Guillamon, tradueixo: "és un dels llibres més sòlids que s'han publicat en català últimament i l'aparició de Sílvia Alcàntara un fenomen equiparable a Maria Barbal i Pedra de tartera."
Cada cop més, m'agraden les històries que recreen petits universos amb detall, els descriuen i et transporten i et fan sentir que n'ets testimoni directe. I just aquesta setmana a L'hora del lector, coincidíem amb l'Emili Manzano (gran programa, no deixeu de veure'l), justa havia acabat el llibre i en parlaven. Mentre llegia Olor de colònia sentia una mena d'opressió, d'engabiament... quan l'acabes t'adones que és gràcies a l'escriptura d'Alcàntara que vius i sents tal com ho feien els habitants d'una colònia. "I a la cantonada d'un dia qualsevol, hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."
Olor de colònia és una novel·la de ficció, però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable. A partir d'aquí la història de la colònia es va bastint. Un món tancat, de classes, amb un paper destacat de l'església amb el mossèn i el convent de monges. Dels senyors, del director i de la classe obrera que viu al toc de les sirenes i amb el tac-tac dels telers.
"I la borra, voleiant, que es quedava enganxada al coll i als cabells. I el soroll del telers; catrac-catrac, catrac-catrac, que obligava la gent a parlar amb les mans, com si fossin muts. Per saber quan havia de canviar el torn, apagaven i encenien els llums -fer el senyal, en deien-, perquè ni tan sols la sirena se sentia des d'allà a dins."
Un món on els nens i les nenes corren i juguen a l'aire lliure, van a l'escola, però una presó quan fan 14 anys perquè el seu camí és el de la fàbrica. A poc a poc es van desgranant tot un reguitzell de personatges i vivències, dues germanes solteres, la Cèlia una jove rebel que vol trencar amb el seu destí, amors i desamors, fills secrets, minyones, majordoms. Una representació del món en petit, el món de la colònia.
"Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès..."
De debò ha estat una sort topar-me amb aquesta novel·la i sobretot amb Sílvia Alcàntara. Privada d'aprendre a escriure en català ho va fer de gran, més tard es va apuntar a un curs d'escriptura i anys després aquí en tenim els fruits. Aquesta dona nascuda en una colònia duia un gran bagatge que ens ofereix en forma de llibre. No trigarem a tenir-la a la llibreria i segur que serà un plaer sentir-la de viva veu. Olor de colònia, gran literatura.
Publicada per edicions de 1984
Gràcies!
