dissabte, 29 de juny de 2013

La veritat sobre el cas Harry Quebert


No acostumo a ser lectora de llibres de tantes pàgines, tret d'excepcions que s'ho mereixen com Incerta Glòria i ara, Jo confesso, més aviat sóc de les que penso que el que puguis explicar amb 100 pàgines no cal fer-ho amb més. Tampoc sóc lectora de thrillers ni de novel·la negra, no per res, però crec que és degut a un empatx juvenil en què vaig devorar d'una vegada la col·lecció que publicava Molino d'Agatha Christie.

Un dia rebo un correu de la Isabel Martí, editora de La Campana, que diu estem a punt de treure un llibre en què creiem molt, si vols llegir-ne les galerades respon aquest correu. Jo que sóc curiosa de mena dic, vull! Al cap d'uns dies rebo un paquet gran, molt, d'on surten les galerades de La veritat sobre el cas Harry Quebert, d'entrada penso buf! 680 pàgines, buf! Me l'emporto a casa i l'aparco uns dies... després d'acabar la lectura d'Estimada vida de l'Alice Munro, d'Un paraíso inalcanzable i la relectura d'El xal, necessitava una lectura menys exigent i intimista o sigui que em capbusso de ple en la novel·la i ai las, no es pot deixar!

El jove suís Joël Dicker ha escrit la novel·la de l'estiu, ho tinc molt clar, és una bomba de rellotgeria que si esclata en sentirem a parlar durant dies i dies. Hi ha moltes editorials que després d'èxits sonats d'algun dels seus autors intenten crear un producte de màrqueting o de laboratori per les novel·les posteriors i no funciona, clar. La màgia de la literatura és precisament el cas de llibres com aquest en què de sobte un petit editor francès creu en un manuscrit, el publica i ningú sap per què aquest arrenca i es converteix en un fenomen.

La novel·la ens explica la història de Marcus Goldman, un escriptor aclaparat per l'èxit de la seva darrera novel·la i mancat d'inspiració pel proper llibre, a qui l'editor i l'agent literari persegueixen constantment. Marcus decideix refugiar-se amb el seu amic i antic professor universitari, Harry Quebert, un escriptor de culte. En Marcus s'instal·la a casa seva i descobreix que en Harry va viure un amor en secret amb una adolescent, la Nola Kellergan, morta i desapareguda. Trenta anys més tard i de sobte en Harry és acusat de l'assassinat de la Nola. En Marcus, per honorar l'amistat amb en Harry i defensar la seva innocència, decideix investigar fins al final l'assassinat de la Nola i els misteris i silencis que planegen sobre el poble d'Aurora, a New Hampshire, també veu l'oportunitat d'escriure el llibre que té pendent.

No vull desvetllar res més perquè la trama és addictiva i Dicker va fent girs inesperats perquè l'atenció no decaigui en cap moment. Crec que hi ha diferents coses que honoren el llibre: una és que és intel·ligent, una altra és que és honrat perquè no pretén vendre'ns una exquisidesa literària i, per últim, perquè qui vulgui quedar-se amb la lectura trepidant de la novel·la negra i el cas de la Nola en sortirà molt satisfet i qui vulgui anar una mica més enllà i vulgui veure el procés de creació d'una novel·la en gaudirà.

Quedeu avisats que si el comenceu no el podreu deixar, apte per a gent que pateix insomni i per a gent que vulgui patir-ne.

Publicat per La Campana/Alfaguara
Traduït per Imma Falcó

dissabte, 22 de juny de 2013

La nit de Sant Joan

Del conte La nit de Sant Joan, escrit per Anna Canyelles i il·lustrat per Roser Calafell, ed. La Galera

La nit de Sant Joan és nit d’alegria
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia,
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any tan grinyoladissa
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de verbena ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.

Com la terra que gira ai voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
La nit de Sant Joan és nit d’alegria
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somiïn
Enamoro als grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. 

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut i què més?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants.

Bona revetlla a tothom!

dissabte, 15 de juny de 2013

Premi Llibreter 2013

Els llibres premiats

Dijous al vespre servidora de vostès va abandonar el seu palau, altrament dit llibreria, per baixar a ciutat al lliurament del Premi Llibreter, enguany sense la pressió de ser jurat ni portaveu sinó pel plaer de ser-hi, de compartir la nostra feina i de pas poder saludar en Roberto Innocenti (no us enganyaré).
Abans d'escriure la crònica d'aquest any m'he repassat què vaig dir l'any passat i he constatat que algunes de les meves reivindicacions no només no s'han solucionat sinó que són més vigents que mai. Al gremi cal fer autocrítica, la poca afluència de llibreters denota alguna cosa, les poques preguntes a la roda de premsa del matí, la no aparició de Roberto Innocenti als mitjans, senyors meus teníem un geni de la il·lustració i ningú no va estar a l'alçada de l'ocasió... Us imagineu un Auster, Husdvedt, Baricco... a la sala i amb periodistes sense saber què preguntar-li? En aquest país la il·lustració no es considera cultura, i tot allò que faci olor de literatura infantil i juvenil és menystinguda sempre, quina pena!


Premiats, editors, jurats i autoritats

De totes maneres tota una sèrie de llibreters han treballat fort per tenir els nostres premiats que enguany han estat per Francesc Parcerisas i el seu Primavera a Pequín en la categoria de Llengua Catalana, publicat per Quaderns Crema; Mordecai Richler, El cas d'en Barney Panofsky/La versión de Barney en la categoria Altres literatures, publicat per Quaderns Crema/Sexto Piso i Roberto Innocenti, La caputxeta vermella/La niña de rojo, escrit per Aaron Frisch en la categoria d'Àlbum Il·lustrat, publicat per Símbol editors/Kalandraka.

I aquest és Roberto Innocenti dedicant-me el meu exemplar!

Tres molt bons llibres que esperem que el guardó els doni l'empenta per acabar de ser visibles i arribar a tants lectors com sigui possible que d'això es tracta, no?

Tot un plaer sentir en Xavier Alberí, director del TNC, en el seu parlament de benvinguda, se'm va fer curt. Em va agradar la proposta de sentir fragments dels llibres premiats i sobretot, sorpresa, trobar algú conegut del blog a dalt del faristol llegint.
El millor per a mi és la descoberta de dos llibres que encara no he llegit, aquí i aquí en trobareu més informació. I haver saludat l'Innocenti i felicitar-lo per aquesta revisió fantàstica del conte de la Caputxeta, escrita pel recent traspassat Aaron Frisch i en què canviem el bosc per la ciutat i el llop per un motorista. Aquí podeu veure imatges de l'àlbum i aquí podeu veure les imatges de la vetllada.

Tres històries que segur que seran una bona companyia per aquest estiu.
Salut i llibres!

dissabte, 8 de juny de 2013

Un paraíso inalcanzable



En Simeon Simcox és el rector socialista de Rapstone Fanner, una petita localitat a prop de Londres en què la crisi fa estralls després de la guerra. El partit conservador encadena una sèrie de mandats que són el punt de mira de John Mortimer, autor i fervent opositor de Margaret Thatcher a qui podria dedicar la novel·la, però que prefereix fer-ho sense dedicatòries convencionals sinó fent allò, tan britànic, de l'humor corrosiu i que a mi tant m'agrada.

El rector, que a més de dedicar-se a l'església està vinculat a tota mena de moviments socials, està casat i té dos fills, en Henry, un novel·lista reconegut, i en Fred, un metge rural abnegat a la professió. Viuen al camp anglès en una petita localitat que té una empresa cervesera on treballa part de la població, on un gran terratinent fa i desfà com li plau i on viuen tot de personatges que en el fons en depenen, una novel·la de tall clàssic que ens serveix com a teló de fons d'una ferotge sàtira de les conseqüències socials de les polítiques conservadores. El tret de sortida de la novel·la és la mort del rector i el seu testament. Contra tot pronòstic deixa la seva herència a Leslie Titmuss, un jove ambiciós de família modesta que aconsegueix ser diputat pel partit conservador, davant l'astorament general de la seva família, i així, mentre el seu fill Henry no accepta de cap de les maneres el testament i vol al·legar l'alienació del seu pare, en Fred, el metge, intenta entendre les raons que han portat el seu pare a actuar d'aquesta manera. És així com a través de la mirada dels dos germans, anem coneixent la història d'un poble, d'un país que intenta recuperar-se de la Segona Guerra Mundial fins a l'època de Margaret Thatcher que gràcies a les seves polítiques deixa un munt de gent a l'atur mentre una part de la societat continua vivint en l'opulència i com si allò no anés amb ells. Un discurs que de tant actual fa por.

“Política: ingrata tarea de mandar a un montón de gente que no quiere que la manden y que pasa soberanamente de quien intenta hacerlo. Es un trabajo aburridísimo y su única recompensa es una fugaz ilusión de poder”.

Libros del Asteroide recupera amb encert aquesta novel·la plena d'ironia, de tall clàssic que podríem ambientar en l'actualitat. Va ser escrita l'any 1985, però només canviant el noms dels personatges la història continua essent vigent i posant de manifest que sempre cometem els mateixos errors. Ai l'ésser humà, sort en tenim de la bona literatura que ens redimeix. No us el perdéssiu.

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Magdalena Palmer

dissabte, 1 de juny de 2013

Un dia de neu





Lata de sal és una editorial que tot just té un any i que ha nascut sota el segell de qualitat amb dues col·leccions: Vintage "que inclou llibres inoblidables escrits i il·lustrats a tot arreu del món fa més de 30 anys" i Gats "que reuneix per primera vegada els millors llibres il·lustrats sobre gats."

Aquesta primavera ens han regalat un llibre que té 50 anys, Un dia de neu. Editat de manera acurada, amb una petita efemèride de quan es va publicar, la vida de l'autor i la història del nen que va inspirar el llibre.



 
En Peter és el nen protagonista d'aquest conte. Un dia d'hivern es desperta i quan mira per la finestra s'ho troba tot nevat. Un dia de neu ens explica la sensació d'alegria que tots tenim quan veiem la neu per primera vegada, en Peter surt al carrer ben abrigat juga, pica la neu amb un bastó, hi salta, s'hi estira i mou els braços amunt i avall fent angelets sobre la neu, per sobre de tot, experimenta i descobreix que s'hi es posa la neu a la butxaca s'acaba fonent.

Ezra Jack Keats va revolucionar el gènere dels àlbums il·lustrats fent servir la tècnica del collage a cada pàgina, fent servir tinta, estampats i tota mena de material i el resultat és extraordinari. També va fer que per primer cop un nen negre fos el protagonista d'un àlbum il·lustrat trencant amb tots els prejudicis.
 



El llibre porta una sobrecoberta que ens explica tots els materials que l'autor va emprar per il·lustrar el llibre i els editors ens conviden a fer d'artistes tot regalant-nos un raspallet de dents que serveix per pintar la làmina d'en Peter que el conte porta de regal.

Un llibre que fomenta l'experimentació i fa volar la imaginació, donem la benvinguda a l'editorial i us convidem a gaudir-ne.

Aquí teniu una animació del conte:
The Snowy Day (1964) from waanaki on Vimeo.
 

Publicat per Lata de Sal
Traduït per Carlos Mayor