La noche estrellada

A partir de l'obra La nit estrellada de Vincent Van Gogh, Jimmy Liao ens ofereix tot un calidoscopi de sensacions, colors i molta màgia.

Jimmy Liao és capaç de dir tantes coses amb la il·lustració i amb tan poc text.

"Yo lo veía a menudo leyendo en silencio acurrucado en un rincón de la biblioteca, totalmente abstraído del resto del mundo."

M'emocionen aquestes imatges que em fan volar, que saben dir allò que jo no sóc capaç d'expressar en paraules i encara menys amb dibuix, però que només mirar-les... em recorden a quan era petita, quan a vegades no tot era fàcil ni alegre, però també em porten a la màgia dels estius, de l'amistat, dels racons...

Publicat com sempre per Barbara Fiore, esperem que algun dia algú faci el pas d'oferir-nos Liao en català.

Que el món no pari de rodar

"La vida massa examinada no val la pena viure-la."

Ens trobem davant una novel·la coral ambientada a Nova York i no el de les pel·lícules ni el de la ciutat de vacances. És el Nova York de la gent dels barris, en uns Estats Units immersos en la guerra de Vietnam. El tret de sortida és la proesa que Philippe Petit va fer tot caminant per damunt un cable estès entres les Torres Bessones. Les vides dels habitants de Nova York s'aturen per un dia quan alcen la vista cap al cel per observar un punt que camina per damunt d'un cable suspès en l'aire.

Aquest funambulista no deixa de ser un mirall de la vida al límit de molts dels protagonistes que McCann fa aparèixer a poc a poc, entrellaçant històries. Alguns personatges només hi són esbossats, en canvi d'altres hi tenen molt de pes i han vingut per quedar-se a la memòria d'aquells protagonistes de novel·les amb qui aniries a fer un cafè.

Un capellà nascut a Irlanda, en Corrigan, fidel a la teoria de l'alliberament que el porta a desenvolupar la seva tasca al Bronx entre prostitutes. La Tillin i la Jazzlyn, mare i filla que fan el carrer. La Tillin amb 38 anys és àvia de dues nétes que són el futur, l'esperança, el somni d'una vida millor que elles no han tingut. Quatre dones molt diferents però en comú la pèrdua dels fills a la guerra del Vietnam. Entre elles, la Gloria filla de la riba del Mississipí i que somia tornar-hi. Dos artistes que fugen del Nova York més in que els ha enganxat a la droga. En comú moltes pèrdues i vides difícils.

"L'única cosa per la qual val la pena plorar, va dir, és que de vegades en aquesta vida hi ha més bellesa de la que el món és capaç de suportar."

Vides que es creuen, en definitiva el món que no para de rodar.

Publicada per La Magrana/RBA

El xal

"A l'altra banda de la tanca del filferro, a la llunyania, hi havia prades verdes clapejades de dents de lleó i violetes de color virolat; més enllà, més lluny encara, innocents lliris tigrats, alts, que sostenien les seves campanetes ataronjades. Als barracots parlaven de "flors", de "pluja": excrements, trenes de cagallons i la lenta cascada pudent de color granat que baixava de les lliteres superiors es barrejava amb un fum flotant amarg i greixós que tornava oliosa la pell de la Rosa."

Si voleu saber com sonen les paraules dolor i plany i que pregones poden arribar a ser, llegiu El xal, de Cynthia Ozick. Comences i no pots parar de llegir aquest petit gran llibre de dos relats. El primer, El xal, és una història breu que és el passat de Rosa Lublin i que ens condueix cap al present de la protagonista, un present que no existeix perquè viu atrapat en un passat que li ha xuclat la vida. El segon, Rosa, és la vida actual de Rosa Lublin una dona gran que malviu en un hotel de Miami aferrada al xal.

"-Sense vida -va contestar la Rosa-, la gent viu on pot. Si l'única cosa que té una persona són pensaments és on viu."

No vull descobrir l'argument perquè m'agradaria que us deixéssiu seduir per la ploma magistral de Cynthia Ozick, fins ara inèdita en la nostra llengua i que Viena ha incorporat al seu catàleg del Cercle. Una narrativa punyent, afilada i amb ritme la d'Ozick i que gràcies a la traducció de Dolors Udina ens arriba plena de força. Si voleu fer l'exercici de llegir en veu alta la primera part, sentireu com us arriben les paraules.

"Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma que, miraculosament, parla polonès. Un forrellat obert a la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d'explicar. Rescatar, indultar!"

Publicada per Viena

Les sirenes de Belpeixão

Hi ha contes de sirenes i versions de color rosa d'aquestes sirenes. Però si hi ha unes sirenes que m'han robat el cor aquestes són les de Belpeixão.



Tres dones peixateres que venen el peix dels seus marits pescadors en un poblet de Portugal, un dia, tipes de viure sempre esperant, es pregunten què deu tenir la mar que elles no tinguin i ben decidides hi fan cap. En comptes de quedar-se a casa, passen a l'acció i es capbussen al mar.



Tres sirenes amb empenta, de carn i ossos i malucs amples. Jo vull ser una sirena de Belpeixão.


Donem les gràcies a l'editorial Flamboyant per publicar aquests àlbums il·lustrats de Magalí Le Huche que trenquen tòpics.

Abril a flor de pell

Passat sant Jordi i amb la llibreria a lloc i endreçada és hora que us expliqui el que he viscut aquest mes d'abril. Després d'un temporada de bogeria, d'obrir caixes sense parar, fer lloc a les novetats i donar vida als llibres que ens agraden... per la llibreria ha passat un munt de gent que ha fet d'aquest abril un mes molt especial.


Vam començar el 9 d'abril amb en Vicenç Villatoro i Tenim un nom. Una història que va més enllà del futbol i que se centra en les relacions personals i familiars que sovint són molt fràgils. En Vicenç traspua literatura i va ser un plaer tenir-lo entre nosaltres.

El dia 16 l'Eulàlia Canal i L'arbre de les històries es van encarregar de tornar-nos la il·lusió per la literatura de tots els temps i descobrir-nos la màgia de les històries. Tot això, no hauria estat possible sense la Glòria i l'arbre amb què ens va sorprendre (us enllaço el seu blog amb un resum de la vetllada). També gràcies a l'Alba i l'Úrsula per col·laborar en l'acte i llegir-nos un capítol del llibre.

Durant la setmana del 12, els nens i nenes de l'escola Guerau de Liost van passar per la llibreria, van escoltar uns quants contes i van demostrar el seu criteri: Pèl o plomes, El retall, Abraça'm fort i Corb ja són a les aules i esperen compartir molt bons moments.

Durant la setmana del 19, va ser el torn de nens i nenes de l'escola Camins que viuran moments màgics amb: Finn Herman, La tanga i el gran lleopard, En Rugits i l'Orelles, Vamos a cazar un oso, El conill despistat, L'excursió, Els set ratolins cecs i Els tres porquets.


Sant Jordi, nervis, cansament, alegria, il·lusió, agraïment, tràfecs, literatura, sentiments...munta, desmunta, caixes, paper, etiquetes...

I els meus llibres de sant Jordi.


Aquest mes d'abril també hem celebrat el primer aniversari del Club de lectura de l'Espolsada. Els membres van organitzar un concurs de punts de llibre que es van dibuixar a la llibreria durant la diada. També van redactar un llibre gegant.


Per acabar, el dia 29 sessió del Club amb Verd aigua de la Marisa Madieri, literatura de la bona acompanyada d'una festa amb bufada d'espelma inclosa.

Un any de club de lectura.

Què més puc demanar? Gràcies a tothom que ha fet possible aquest Sant Jordi.