Anem de festa

Moniato

Fumejant,
tou i calent,
amb la pell
socarrada
i cruixent.
Clava-li
una queixalada,
sense esperar
ni un moment.




Extret de l'àlbum il·lustrat Anem de festa, de la Lola Casas i il·lustrat per la Carmen Queralt. Un àlbum que s'estructura seguint les estacions de l'any que es divideix en petits poemes que ens permeten seguir el curs de l'any mentre celebrem les nostres festes. Bona castanyada a tothom!




Publicat per Baula

El largo adiós de Ellen Olestjerne

Lectura de fa uns dies que m'ha calgut assimilar per adonar-me del pòsit que m'ha deixat, un record agredolç, però profund, d'aquells llibres que passen els dies i els records et tornen, el penses i el tens present. Una lectura tràgica i melancòlica com la tardor que sembla que ara sí que comença. Ellen Olestjerne és una jove de la noblesa que té una premissa de vida, la llibertat. Per la seva autodeterminació és capaç d'arribar fins al límit, la llibertat d'Ellen no es veu truncada ni per la família, les amistats, la disciplina fèrria dels internats ni el reguitzell d'amants. Una vida viscuda al màxim. Podria semblar una història qualsevol, protagonitzada per una nena rica que es desmadra però que sap que té el coixí familiar i, tanmateix, Ellen trenca amb tot per aconseguir la preuada llibertat. Llegint a Franziska von Reventlow m'han vingut al cap protagonistes masculins de la burgesia europea, descrits per Sándor Márai o Miklós Bánffy, que juguen a ser transgressors i a voler renunciar als seus orígens, però que arribat el moment acaben claudicant a les convencions socials. Ellen Olestjerne és conseqüent fins al final i acaba marcant el seu propi camí.

"En efecto, la pequeña Ellen tuvo desde fecha temprana una vaga sensación de haber entrado con mal pie en el mundo. Era una criatura un tanto enclenque y atrasada, además de huraña y tozuda, que no daba alegrías a nadie y no acababa de prosperar entre los dos hermanos varones. En realidad, estaba de más y no cesaba de verse traída y llevada de aquí para allá. Cuando Erik reclamaba su compañía, podía acompañarlo en las visitas o las salidas con los niños del vecindario; y cuando ya no sabía qué hacer con ella, la despachaba rumbo al cuarto de los niños.[... ]
Poco a poco llegó a la conclusión de que todo se debía a que era niña; de hecho, tuvo que oírlo infinitas veces: las niñas no deben de ser tan salvajes... Las niñas no trepan los árboles... Las niñas tienen que cuidar su ropa... Aquellas malditas ropas de color blanco y rosa que le ponían para sentarse a la mesa y que enseguida se rompían o ensuciaban."

Casualitats de la vida l'autora, Franziska von Reventlow va morir d'accident de bicicleta com la meva estimada Anne-Marie Schwarzenbach.

Publicat per Periférica
Traduït per Richard Gross

Carlota, estafa!

La Carlota és:
una mica d'insolència
dues cues de color de carbassa
uns pares que s'entenen massa bé (estafa!)
un germà petit a qui es pot fer qualsevol cosa
unes verdures que no creixen (estafa!)
un enamorat que es diu... Perceval
unes calcetes que es fiquen al culet (estafa!)
i un enginy extraordinari!
La Carlota és una nena ÚNICA...
Com totes les altres!

Amb aquesta definició de la Carlota ja m'imagino que us feu una idea que estem davant d'una nena gens convencional, divertida, enginyosa i gens bleda. Un llibre que m'ha robat el cor i que m'ha fet riure. Recomanat a partir de 8 anys però jo li afegeixo fins als 99! Us deixo amb alguns fragments perquè el tasteu i sortiu corrent a comprar-lo!

Publicat per Flamboyant
Traduït per Sònia Torrent Marquès

Llibertat

Aquest estiu en una entrevista al diari comarcal em demanaven que triés una paraula que m'agradés pel so i pel significat, vaig escollir llibertat. Això era abans de llegir la novel·la de Jonathan Franzen, on aborda la paraula i el seu significat segons els membres d'una família. Llibertat una paraula que Amèrica del Nord és indissociable de l'estat fundacional. Llibertat política i llibertat religiosa. Però també llibertat de mercat i molt sovint llibertat de
l'individu per damunt de la del col·lectiu. Tot i que el meu concepte de llibertat dista molt d'alguns dels significats o interpretacions que en alguns cercles es dóna a la paraula, l'autor ens mostra i descriu tots els accents i colors que pot prendre un concepte que a priori pot semblar senzill i diàfan. Res més lluny de la realitat. Almenys l'americana. Franzen ho deia fa poc en una entrevista: "La dreta s'ha apropiat de la paraula llibertat."

La lectura de Llibertat m'ha semblat imprescindible per entendre el batec de la societat nord-americana després de la caiguda de les Torres Bessones, una ferida encara oberta que el govern del president Bush no va ajudar gaire a cicatritzar. A partir d'aquests fets, Franzen aprofita per explicar-nos la vida dels Berglund, una família típica i tòpica de barri residencial a qui Franzen sap treure tot el suc oferint-nos uns personatges que senten, existeixen i actuen, uns personatges vius que evolucionen a mesura que la vida va fent el seu camí. Dos pares d'idees progressistes, en Walter i la Patty (filla d'una demòcrata amb càrrec absorbida pel partit), i els fills la Jessica i en Joey (ultraconservador) i un amic de l'ànima, un rocker compromès a qui l'edat no perdona. Es fa difícil quedar-te només amb un dels personatges perquè com que evolucionen amb la vida són polièdrics i això fa que a moments els odiïs, els planyis o bé hi vulguis anar a fer una copa. Personatges creïbles en definitiva.

No sé si us passa que quan et poses tant a dins d'una novel·la et trobes donant opinions als protagonistes i volent dir-los: No! Espavila, que no ho veus? Per aquí no vas bé... però és clar són ells sols que ho han de veure, perquè encara no tenen la informació que tu sí que tens com a lector quan se't van desgranant els personatges en mica en mica. Per a mi Franzen és un mestre i si bé la novel·la té alguns alts i baixos, d'altra banda normals en un llibre de 800 pàgines, és un llibre excel·lent del qual em quedo amb les paraules que en diu Robert Saladrigas: "Així que amb la lectura encara molt tendra penso que Llibertat és ara com la ficció nord-americana que cala més profund en l'esperit mediocre i els llots de la nostra embogida època. Un d'aquests cims entre núvols que tan sols assoleixen els escollits."
Jo no ho podria definir millor.

Publicada per Columna /Salamandra
Traduïda per Josefina Caball/Isabel Ferrer

Mi planta de naranja lima

Aquesta és la història d'en Zezé un nen de 5 anys que vol ser poeta. El seu pare s'ha quedat a l'atur i la mare es deixa la pell treballant per pujar tota una família. En Zezé fa malifetes per cridar l'atenció però tothom li fa creure que el dimoni viu a dins seu. Malgrat tot, és un nen precoç, sensible i tendre que aprèn a llegir amb facilitat però que també creix abans d'hora i es fa adult molt ràpid, massa. A casa l'estomaquen i els fa nosa, tanmateix la mestra l'adora. En Zezé estima amb bogeria el seu germà petit en Luís i la seva germana Glória que és l'única que el defensa, a més compta amb l'amistat molt especial d'en Minguinho, un arbre.

"Me detuve delante de Miseria y Hambre con la esperanza de encontrar algún cliente. El café estaba abierto incluso aquel día. No le habían puesto aquel nombre al tuntún. Llegaba gente con pijama, en zapatillas y con zuecos, pero ninguno con zapatos de verdad."

Història de caire autobiogràfic (Vasconcelos va viure al barri carioca de Bangú com en Zezé), dura i incisiva i que fa mal només de pensar-la, està explicada amb tendresa com si fos una rondalla però amaga dolor i incomprensió. És una novel·la social, amb pinzellades de realisme màgic com no podia ser d'altra manera, el retrat d'en Zezé, el retrat de molts infants al Brasil. Si feu clic podreu sentir algunes de les cançons que en Zezé canta al carrer amb el seu amic Ariovaldo. Una història entranyable que al Brasil no deixa de publicar-se i que el nostre estimat Luis Solano ha decidit incorporar al seu catàleg.

"Todo niño viene al mundo con un cierto sentido del amor, pero depende de los padres, de los amigos, que este amor salve o condene." Graham Greene

Publicada per Libros del Asteroide
Traduïda oer Carlos Manzano

Una espia a la casa de l'amor

Jo sóc totes les dones de les meves novel·les, però encara en sóc una altra que no hi figura, a les novel·les. Fins ara m'ha calgut escriure seixanta volums del meu diari per poder dir alguna cosa de la meva vida. Com Oscar Wilde, jo només poso el meu art en la meva obra i el meu geni en la meva vida. És impossible de contar la meva vida. Cada dia que passo canvio una mica, canvien les meves pautes, els meus conceptes, les meves interpretacions. Jo sóc tota una sèrie d'estats d'ànim i de sensacions. Interpreto un miler de papers. Quan trobo que els altres els interpreten per mi, ploro. El meu vertader jo és desconegut. La meva obra no és més que una essència d'aquesta vaga i pregona aventura.

He volgut començar amb aquestes paraules d'Anaïs Nin perquè defineixen perfectament la sensació que tens quan acabes la lectura d'Una espia a la casa de l'amor. Una lectura que podria definir com a desconcertant i difícil, però que t'atrapa. Nin ens narra la vida de Sabina, una dona casada en el Nova York dels anys 50, que busca fruir del plaer al màxim fugint del compromís. Sabina explica el reguitzell d'amants que ha tingut, el desig i els remordiments conviuen, però Sabina no està disposada a deixar d'escapar una nit de sexe encara que hagi de crear-se una altra vida. Trobem pensaments carregats de simbolisme que fan que sigui una lectura molt atenta, delicada i voluptuosa que cal assaborir a petits glops. Hi ha paràgrafs que sembla que llegeixis un tractat de psicologia i d'altres que llegeixis poesia. Si em fessin descriure el llibre i l'autora amb una paraula seria fascinant. Us deixo uns quants fragments dels molts subratllats i aprofito per reclamar més Nin en català.

"L'enemic de l'amor no és mai fora, no és un home o una dona, sinó el que ens falta a nosaltres mateixos."

"Quan finalment es va adormir, ho va fer amb el son inquiet del vigilant nocturn, sempre conscient dels perills i les traïcions d'un temps que mirava d'estafar-la deixant que els rellotges marquessin les hores mentre ella no era desperta per caçar el que contenien."

"I aleshores quedava parada de l'absurditat d'aquella expectativa: buscava una altra mena de fusió perquè no havia assolit la sensual, aconseguir la llibertat dels homes per l'aventura, arribar al gaudi sense dependència, cosa que potser l'alliberaria de tots els neguits derivats de l'amor."

"En les múltiples peregrinacions de l'amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d'amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havien mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificialment, sufocats per accident, continuaven existint en fragments separats i en una infinitat d'ecos més petits."

Publicat per Labreu
Traduït per Ferran Ràfols Gesa (mireu què diu el traductor sobre el llibre)

Bibí i l'estiu

Hi ha llibres que formen part del teu itinerari lector, llibres que passen els anys i els recordes com si els acabessis de llegir. En aquesta vida som moltes coses, però també som el que llegim i hi ha lectures que ens han fet passar bones estones, que ens han educat visualment i ens han fet despertar un munt de sensacions que passats els anys un dia et retornen.



Bibí i l'estiu és d'aquells contes que hauries de poder trobar fàcilment a les llibreries i Mercè Llimona hauria de ser una de les nostres autores i il·lustradores a reivindicar i posar en alça. Jo l'he pescat de la meva biblioteca infantil i el plaer de fullejar-lo de nou ha estat immens.


Publicat per Hymsa

Cartes a Mercè Rodoreda

Ninons,

Reconec que em fascines, que t'envolta un cert misteri que se'm fa irresistible, t'admiro literàriament parlant i per això intento que no se m'escapi res del que es publica sobre tu. No sóc de mena tafanera, però ai las! Des que s'han començat a publicar els epistolaris adreçats a tu... no m'hi puc resistir. Vaig xalar d'allò més amb les cartes entre en Sales i tu i aquest estiu ho he fet amb les de l'Obiols. Et demano disculpes per ficar-me a la teva vida més íntima, tot i que ja et vas encarregar de destruir les cartes que escrivies a l'Obiols i em sento una mica orfe de respostes. No obstant, tens talent i caràcter i això es nota a través de les cartes de l'Obiols.

Una bona abraçada,
Fe

Cartes a Mercè Rodoreda, volum curosament editat per la Fundació La Mirada, de l'epistolari entre Armand Obiols i Mercè Rodoreda (tot i que les d'ella no hi són). Les cartes es divideixen en dos blocs principals ben diferenciats. A la primera part vivim l'exili forçat de tots dos, les penes i treballs per sobreviure i l'auge del seu enamorament. A la segona part, ja entrada la maduresa, amb un amor consolidat però sense haver aconseguit viure junts, les cartes se centren més en la producció literària de l'autora, en la feina de l'Obiols com a traductor a les Nacions Unides i en les crítiques literàries de literatura catalana i universal.

Havent llegit tots dos epistolaris, trobem coincidències en les opinions de Sales i Obiols sobre l'escriptura de Rodoreda, també el neguit que l'autora pateix per assolir la perfecció literària, motivada tant per Obiols com per Sales. No vull desvetllar més detalls, ni opinar sobre ells ni del que se'n desprèn per mitjà de les cartes, val la pena llençar-s'hi de cap i viure-les com a testimoni d'una època cabdal del nostre país. Des d'aquí reclamo que es reeditin les cartes a l'Anna Murià.

"Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d'ací 300 anys. Si encara queden catalans."

"Treballa, amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres."

Publicat per Fundació La Mirada

Verano y amor

Ja tornem a ser aquí amb les piles carregades i unes quantes lectures d'estiu -no tantes com estaven previstes per culpa d'un trasto que gateja per casa-.
Una de les novel·les que m'ha acompanyat durant les tardes càlides i que m'ha enamorat és Verano y amor (si us va agradar Brooklyn d'en Colm Tóibín, no cal que continueu llegint i aneu corrent a buscar aquesta novel·la, del també autor irlandès William Trevor).

L'Ellie, després d'haver crescut en un orfenat i sense haver viscut mai en família, és enviada per les monges a servir en una granja a la localitat de Rathmoye. En Dillahan és el ramader de la propietat, és vidu per culpa d'un accident estrany en què perd la dona i el fill acabat de néixer. La parella acaba congeniant a la perfecció, en Dillahan se sent reconfortat de trobar algú quan torna a casa, tot i que no pot evitar arrossegar l'Ellie en la seva tristesa, i l'Ellie descobreix el que és una família -o això li sembla-, porten una vida plàcida i ordenada fins que amb l'estiu arriba l'amor. En Florian apareix a la vida de l'Ellie de la manera més inesperada, un jove de posat melancòlic que va amb bici i fa fotografies pel poble. Els pares, morts, eren artistes i arrossegaven un munt de deutes, i per això ell intenta vendre la casa dels pares.

Fins aquí potser no us ha cridat massa l'atenció res del que he dit, és un argument senzill i potser fins i tot massa vist, no obstant, la grandesa de la prosa de Trevor no és en aquest cas l'argument sinó com ens ho explica, la minuciositat de l'escriptura que dota de vida tot un poble i crea uns personatges que ens fan sentir la literatura... el botiguer, l'amo del pub, la veïna que espia amagada rere les cortines, la mestressa de la pensió. L'estat de desconcert per l'arribada d'un foraster que es passeja en bicicleta pel poble. No us deixeu enganyar pel títol, no és una novel·la d'amor sinó de desamors, de passions truncades i de conformitat amb l'establert. Es fa difícil parlar d'un llibre tan senzill i alhora tan encantador, us recomano que llegiu la ressenya que en va fer l'Alberto Manguel.

Publicat per Salamandra
Traduït per Victoria Malet

Vacances

Així de contenta i amb molts llibres a la maleta marxo de vacances, prometo parlar-vos de tots els llibres que hagi llegit.

Fe

*Il·lustració extreta de l'àlbum La ola de la Suzy Lee

Llapis de colors, pinzells, pintura i tisores

Deixeu-me que faci un post ben estiuenc i amb propostes creatives per compartir grans i petits, poseu-vos una bata o embruteu-vos fins a les celles, però gaudiu de l'art al màxim.

El meu àlbum de fotos per dibuixar o acolorir, ed. Blume, Pascale Estellon


Ideal per dibuixar plats voladors, transformar un bròquil en una ballarina o fer parlar els peixos...

Llibre de platja, ed. Little títiris


Dos contes de plàstic, amb retoladors i esponja per esborrar. Banya't amb el llibre a la piscina mentre pintes, esborres i tornes a pintar.

Cuaderno de playa, Laura Vaqué i Raquel Marín, ed. Thule



Un compendi de jocs, exercicis i activitats fresques i estiuenques per practicar o fer sobre el paper mentre tens els peus en remull o estàs sota el parasol. Dibuixa mapes del tresor, dissenya vestits o escriu la cançó de l'estiu.

Quadern de pintura per aprendre els colors, Pascale Estellon, ed. MTM





Convertiu-vos en els mags dels colors amb aquest quadern fantàstic ple de colors càlids i freds. Què passa si barregem el blau i el groc? I si afegim blanc al fúcsia?

La tira de nens i nenes, Glòria Falcón, ed. SD


Un àlbum-acordió poètic per llegir, pintar i retallar.


El gran bazar, V. Radunsky, ed. Kókinos


En paraules del propi autor: “A primera vista, parece un libro. A segunda vista, ya no está tan claro… Primero, porque todas las páginas del libro pueden y, de hecho, deben ser separadas del libro. Segundo, porque no puedes hacer nada con este libro sin usar tijeras, lápices y grapadora. Tercero, porque dentro de este libro grande y único caben dos libros más, dos libros más pequeños. Ahora no puedo decirte mucho más. Tendrás que darte cuenta por ti mismo.”

Signatura 400

"Pero la vida no es un programa de lavadora."

Una bibliotecària silenciosa, invisible, amant de la bona literatura. Deixa les oposicions per un home, una història d'amor que fracassa però que la porta a ser bibliotecària. I així entre volums empolsinats i amb un carretó de llibres per ordenar aquesta bibliotecària anònima ens ofereix un monòleg sensacional sobre la cultura literària.
Des d'aquí només us animo a llegir-lo, l'he trobat divertit, encantador però mordaç i amb molta força. Diu coses que jo no puc dir en veu alta, però que penso...

"Apartar la grasa. Cero piedad con los libros malos. Y, ante la duda, seamos malos."

"Al lado, la selección de música. Justo detrás, la sección de deuvedés. A esto nos lleva la democracia cultural. Ya no es una biblioteca donde reina el sordo silencio de las estanterías inteligentes, es una área de recreo donde uno viene a distraerse. En Cultura se dan bombo y, allá arriba, el director tan contento. Pero ¿qué se ha creído? Conozco sus argumentos, señor ministro: convertir la mediateca en un lugar de placer y de convivencia en el corazón mismo de la ciudad. Que la entrada a la biblioteca sea menos intimidatoria. Aliar placer y cultura para que la cultura sea un placer y blablablá. Pero todo es una farsa, un embuste, una manipulación. La cultura no es un placer. La cultura es un esfuerzo permanente del ser para escapar de su vil condición de primate subcivilizado."

"En realidad, señor ministro, usted los distrae porque les tiene miedo. Ruido, siempre ruido, nunca el silencio de un libro, nunca. Hay que reaccionar, hay que hacer algo, el ministro os tiene engañados, jovencitos, sabe muy bien que la revolución no se gesta en el ruido, sino en el silencio susurrante de las lecturas personales."

Us podria anar citant tot el llibre, però més val que us hi capbusseu, no us portarà més de dues horetes tot i que voldreu rellegir-lo, una bibliotecària que no en sabem el nom que ja no creu en l'amor, però que guarda unes arracades al calaix per si mai truca a la porta.

Menció especial per l'edició acurada i el disseny del llibre.

Publicat per Blackie Books.
Traduït per María Enguix Tercero

Una temporada para silbar

Ambientada a principi del segle XX, en el poblet de Marias Coulee, perdut en la natura abrupta de l'estat de Montana. Oliver Milliron és un vidu amb tres fills al capdavant d'una granja, un pare atípic en un món rural, que es preocupa per l'educació dels seus fills i sense cap mena de pudor per mostrar-los els sentiments. Conscient que necessita ajuda externa per la logística familiar decideix contractar una governanta. Al diari veu l'anunci de la Rose Llewellyn "No cocina, pero tampoco muerde", que evidentment crida l'atenció a tota la família.
Rose Llewellyn no triga massa dies a baixar del tren polsinós i ho fa acompanyada del seu germà que acaba convertint-se en el mestre de l'escola rural de Marias Coulee.
La natura, el paisatge, la infantesa i l'arribada del cometa Halley, una manera d'ensenyar en una escola rural única. Res ni ningú tornaran a ser el mateix després de l'arribada de Rose i Morris.

La història ens la narra en Paul, el fill gran, que recorda aquells anys amb nostàlgia i que fa idònia la frase final, que Libros del Asteroide sempre ens regala, de William Maxwell: "Me ha gustado recordar tanto como me ha gustado vivir." La prosa de Doig et va captivant de mica en mica i de sobte et trobes vivint una infantesa a dalt d'un cavall, anant a omplir les galledes d'aigua i vivint les nits sota les estrelles d'estiu.

Una lectura que t'abraça a mesura que et vas endinsant en la novel·la. S'hi respira calma i tranquil·litat, la qual cosa la converteix en una novel·la ideal per l'estiu, per llegir-la sense pressa i assaborir-la com la fruita d'estiu.

Publicada per Libros del Asteroide
Traduït per Juan Tafur

Coses que passen en una llibreria de poble

Ara fa un any vam gestar un projecte entre aquesta senyora i servidora de vostès, era una embrió que no sabíem si seria viable ni si creixeria. Aquesta setmana podem dir que el somni s'ha fet realitat i que dilluns passat vam veure com culminava entre rialles i molts llibres.



El setembre de 2010 va néixer el Club de lectura infantil de l'Espolsada, aquí els podeu veure amb el seu primer llibre i els somriures després de la primera sessió. Ha estat un any de lectures compartides, de descobrir que aquestes persones d'entre 9 i 12 anys tenen criteri, que saben expressar la seva opinió i el més important saben respectar la dels altres.

Aquests són els llibres que hem llegit aquest curs.


Aquest és el mètode enginyat per la Glòria per escollir el llibre que més els havia agradat, pots de vidre amb les cobertes dels llibres i galets per votar la millor lectura, qui es va endur més galets va ser en Philip Pullman i la Lila i els secrets del foc.

Dilluns com que ens acomiadàvem fins al setembre ho vam fer de manera ben especial, l'Anna Manso, autora del llibre que llegien, ens va acompanyar durant tota la sessió i va ser bombardejada a preguntes sobre el procés d'escriptura i de creació i algunes preguntes més personals, és el que té ser nen, que no tens pèls a la llengua! Gràcies Anna.



Bones vacances a tots i que gaudiu de la lectura d'aquest estiu, cosa que vol dir que això de llegir i compartir no està tan malament i que el curs que ve voleu continuar!

Precioso día para la boda

Aquests dies llegir el diari i escoltar les notícies s'ha convertit en una cosa feixuga i que fa mandra, estem en un carreró sense sortida i que t'ho recordin a cada minut fa que l'ambient encara sigui més asfixiant fins al punt de preguntar-te però què estem fent? On vivim?

A servidora de vostès que sent nostàlgia d'un temps que no va viure, per qüestions òbvies, i que t'he mitificades certes coses, li ha caigut com un regal aquest llibre, Precioso día para la boda, d'una autora poc coneguda, Julia Stracehy, però pertanyent al grup de Bloomsbury, publicat en el seu dia per The Hogarth Press, l'editorial fundada per Virginia i Leonard Woolf.

Si us explico tot això, és perquè l'editorial Periférica, que el publica en castellà, està d'aniversari, fa 5 anys, fet que té molt mèrit en els temps que corren, això sol ja respon la meva pregunta què estem fent, però si a sobre tenen aquest catàleg tan acurat que ens acosta a la literatura del pot de confitura, menuda però deliciosa, ja justifica on vivim.

Tot això per dir-vos que he passat una estona encantadora amb la lectura d'aquesta novel·leta que passa en un sol dia. Som a Anglaterra, a la primavera de 1930, la Dolly s'ha de casar amb el seu promès, a qui amb prou feina coneix, però amb qui la seva mare ha decidit que ha de casar-se. No sembla tenir-ho massa clar quan es beu mitja ampolla de rom mentre es vesteix per l'ocasió. La casa plena de convidats, excèntrics alguns, i enigmàtics d'altres, Joseph, amic íntim de la núvia i qui sap si alguna cosa més. A la casa tot són corredisses i converses a peu d'escala entre els membres del servei. El que sembla una història lleugera és plena de bons moments, de diàlegs irònics i punyents, i una sàtira de la hipocresia que regna en algunes relacions familiars.

"-¿Y usted qué piensa del regalo de la señorita Dodo Potts-Griffiths? -le preguntó Evelyn, cuyos escrutadores ojos reflejaban el iluminado verdor del jardín que estaba al otro lado de la ventana.
Con dos estornudos bastante débiles, Joseph agarró la jarra del agua y la hizo oscilar de arriba abajo sobre su vaso (como el cubo de un pozo que sube y baja), escanciando un fino chorro de agua mientras lo hacía.
-Oh... ¿La pantalla de la lámpara? -dijo de repente con voz sorprendida. Se sacudió algunos mechones de pelo de la frente-. Bueno, es ciertamente una expresión hábilmente elaborada, y una satisfacción del instinto de manada, debo confesarlo, y, como tal, un regalo realmente apropiado para una boda -introdujo una gruesa corteza de pana en su boca, mascó con voracidad y extendió su mano para apoderarse de un bol gigante de bizcocho borracho, del que se sirivió con bastante liberalidad."

Com ja m'ha passat en altres llibres de l'època i amb aquest humor tan particular, tinc la sensació que malgrat gaudir-los al màxim em perdo coses, dites o escrites entre línies i que em fa una ràbia no acabar de captar... Aix, veieu per què hauria volgut viure anys enrere, ni que fos literàriament parlant... em consola poder llegir-los...

Publicat per Periférica
Traduït per Laura Salas Rodríguez

Premi Llibreter 2011

I hem arribat a la XII edició del Premi Llibreter i sembla que això es consolida, dimecres al vespre feia goig veure la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès tan plena de llibreters, editors, comercials i gent entorn del món del llibre. Estic especialment contenta dels premiats, d'una banda per la Blanca Busquets i La nevada del cucut, Premi llibreter en llengua catalana, llibre que vam poder presentar a la llibreria en companyia de l'autora. I de l'altra, Premi llibreter Altres literatures, un premi agosarat, gens fàcil de recomanar però d'una gran qualitat Sukkwan Island, de l'autor David Vann.

Contra tot pronòstic he de dir que comparteixo les paraules del pregó de Pilar Rahola encarregada d'obrir l'acte i de reivindicació de l'ofici de llibreter. Una gran il·lusió de saber que tant l'alemany Peter Schössow, Premi Àlbum il·lustrat, com el nordamericà David Vann, es trobaven entre nosaltres. Esperava atenta les paraules de Vann, la seva novel·la em va trasbalsar durant dies i dies, i potser per això me l'imaginava un home introvertit i turmentat, i per contra és un autor encantador i agraït: "És tot un honor i representa un dels millors moments de la meva vida. Estic content de poder-lo recollir en persona per donar les gràcies als llibreters, lectors ideals que es dediquen a construir comunitats entorn els llibres”.




Sentir l'emoció de la Blanca a l'hora de recollir un premi "que et cau del cel", "al qual no t'hi presentes", no té preu, gràcies Blanca per les paraules que ens vas dedicar.



Deixeu-me que faci una estirada d'orelles al Secretari General del Departament de Cultura per no saber que es trobava en un acte del Gremi de Llibreters i no d'Editors, i no saber justificar el per què desapareix un programa com L'hora del lector, ni dir-nos quin futur, incert, espera a la Institució de les Lletres Catalanes... això sí, ens va parlar de programes de foment de la lectura i bla, bla, bla...

Des d'aquí vull felicitar les portaveus del jurat, llibreteres de bandera, un petó guapes!
I també els editors i la gent de les xarxes comercials, que sense haver estat distingits enguany, volen compartir una estona amb els llibreters ja que en definitiva tots anem al mateix vaixell, o així hauria de ser.

Acabat l'acte, tothom cap al jardí a gaudir d'un sopar fred, del qual vaig tastar tres coses. Reconec que no tinc l'habilitat d'aquelles senyores que entre cop de colze i de bossa de mà prenen posicions i acaben amb les existències de tot, sort que de cava sí que n'hi havia.

Una terra solitària

Aquest va ser un dels meus llibres de Sant Jordi i ara es convertirà en un llibre amb un espai especial a la llibreria. Una grata sorpresa la lectura d'aquesta novel·la que té per protagonistes tres dones, l'àvia María, vinguda d'Andalusia amb un reguitzell de fills i amb molta gana, una de les seves filles i, sobretot, la història de la seva néta, la Maria.

La Maria, sense accent, creix en un barri obrer però amb un escola compromesa amb la catalanitat i on la immersió lingüística no era una utopia. Filla d'un embaràs no desitjat i amb un pare mig absent, veu com la seva mare refà la vida i li arriba una germana desitjada cosa que la relegarà a un segon terme. Sort de l'escola, de les ganes d'aprendre i la literatura que li permeten, des de ben petita, allunyar-se d'una realitat massa cruel per una nena de la seva edat i que l'ajuden a trobar el seu lloc al món.

"Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres per tot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del que la meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic... el principi de la meva vida normal.

La María, amb accent, és una dona de camp que s'enamora d'un senyoret que no renuncia al seu amor i veu com el deshereten. El camp i les oliveres no poden alimentar tota la família i el marit fa cap a Catalunya on malviu en una barraca fins que la María, una dona d'empenta, agafa maletes i fills i cap a Mataró s'ha dit. Amb la família reunida les coses es van reconduint de mica en mica i el pa amb tomàquet i l'aprenentatge del català fan la resta.

La mare de la Maria sembla haver perdut l'empenta i l'esforç de l'àvia i és una pobra dona que es deixa dur per la situació, incapaç de protegir la Maria d'un tràngol que l'acompanyarà durant anys.

Bel Olid ens ofereix una novel·la que retrata una família catalano-andalusa, que parla de la tercera generació, un tema poc aprofundit fins ara en literatura i molt complex, sobretot quan l'ascensor social no ha passat de l'entresòl. Escrit en capítols curts i molt àgils que entrellacen la vida de la Maria nena, l'àvia i la Maria adulta. Una veu de la que en sentirem a parlar.

*El llibre té banda sonora pròpia triada per l'autora.

Publicat per Empúries

La delicadesa

Entre el to narratiu de L'elegància de l'eriçó i el ritme cinematogràfic d'Amélie, La delicadesa treu el cap per oferir-nos una dosi d'optimisme literari.

La Nathalie, tot caminant pel carrer, es veu abordada per un desconegut, en François, que al cap de poc aconsegueix fer-la somriure i casar-s'hi. Així amb aquest argument que pot sonar tòpic comença aquesta novel·la tan afrancesada i tragicòmica, a la recerca de la felicitat però no la que ens ofereixen les coses materials sinó la de les oportunitats, la dels instants fugissers que cal atrapar al vol. La Nathalie perd la persona a qui més estima i es tanca en si mateixa i en la feina, però de sobte l'antiheroi, un noi sorprenent, que mai no ha tingut sort amb els jocs de l'amor, veu com el destí l'afavoreix.

"En Markus podia semblar grandiloqüent, i fins i tot ximple per haver fugit. Però cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat fa por."

Un llibre molt delicat, ple de detalls i de petites coses que en definitiva són les que fan que la vida valgui la pena. Escrit de manera curiosa, ple de referències literàries i de cine, amb notes a peu de pàgina, pensaments i frases per omplir llibretes.

"Llavors es va apropar al pare, delicadament, per repenjar el cap a la seva espatlla. En els caramels Pez hi havia tota la tendresa del passat, tot allò que s'havia esvaït també amb el temps, no brutalment, sinó d'una manera difusa. En els Pez temps hi havia el temps d'abans de la desgràcia, el temps en què la fragilitat es resumia a una caiguda, una esgarrinxada. En els Pez hi havia la idea del seu pare, de l'home del cap al qual li agradava córrer quan era una nena, saltar-li als braços, i un cop abraçada a ell podia pensar en el futur amb una seguretat furiosa. Es van quedar bocabadats amb la contemplació dels dispensadors Pez que portava tots els matisos de la vida, objecte íntim i risible i alhora entranyable."

Publicat per La Magrana/Seix Barral
Traduït per Jordi Martín Lloret

L'acabadora

Una de les moltes tradicions orals que Sardenya ha sabut mantenir és l’art secret de la modista, que és l’ofici d’acabadora, la que ajuda a ben morir. Som als anys 50, a Soreni, un poblet de Sardenya, la Maria Listru, una nena de sis anys filla d’una mare pobra i viuda és adoptada com a filla d’ànima per la Bonaria Urrai, viuda i sense fills.

La Bonaria, modista de dia, fa d’acabadora a les nits, la Maria sent que entra i surt, però no és fins anys més tard que descobreix que la Bonaria es dedica a acompanyar fins a la mort aquells que ja no volen viure més.

"Com els ulls de l’òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun revolt invisible més enllà de l’ànima. Bonaria Urrai en tenia uns quants, d’aquests pensaments, i amb el temps havia après a ocupar-se’n, escollint amb paciència en quines nits fer-los sorgir del seu interior."

L'Steffano Puddu diu en l’epíleg del llibre: "Ser d’una illa certament et marca. Encara que te’n vagis la frontera del mar traça un dins i un fora inevitables, en una geografia on els mapes estan gravats a l’ànima com tatuatges."

Gravada en l’ànima et queda la lectura d’aquesta història, la d’una modista que ajuda a ben morir, el que nosaltres anomenem una mort digna, té una llarga tradició oral sarda, no documentada, però que tothom coneix. Un personatge que l’autora et perfila perquè l’acabis de dibuixar, però m’hauria agradat més Bonaria, quina dona! La sensació és d’immensa satisfacció quan acabes de llegir un llibre l’autora del qual no n’has sentit mai a parlar, però que per mitjà de les paraules té la capacitat de transportar-te a terres sardes i sentir el sol i la salabror d’ésser al mig de la Mediterrània. És un llibre tan illenc i tan sard que m’ha fet reviure els paisatges del Sol dels Scorta, el to de L’art de viure i la melangia de Mal de pedres.

Publicat per Proa/Salamandra

Traduït per Mercè Ubach

Escolto, miro

"Les coses de cada dia expliquen secrets a qui les sap mirar i escoltar... " Gianni Rodari




Un conte deliciós per compartir grans i petits sobre la importància de les coses menudes que ens envolten, les tenim a tocar, només cal respirar fons i obrir els ulls per veure que hi són.



Un llibre ple de silencis per copsar l'essència de les coses amb unes il·lustracions a llapis només amb un toc de color que el fan molt especial.



Va ser un dels meus llibres de Sant Jordi...

Publicat per Sleepyslaps

Sobre la felicidad a ultranza

"Siempre me he preguntado si la felicidad se podía guardar, como el dinero, para tirar de ella en los momentos de necesidad..."

Sobre la felicidad a ultranza és un dels llibres més optimistes i vitals que mai hagi llegit. Un llibre peculiar amb pinzellades autobiogràfiques. Ugo Cornia a partir de les pèrdues d'éssers estimats capgira els records i els converteix en fragments de vida i alegria.

Els editors de Periférica em van fer arribar el llibre amb una nota que deia: "No voy a usar ningún argumento al uso para contarte cuánto merce la pena leer este libro. Sólo te diré que parece haber sido escrito al dicatado de aquella frase de Kafka: "la alegría es mi deber diario", y que me gusta tanto que estoy convencida de que cualquiera que lo lea, y digo cualquiera con todas las consecuencias, se sentirá contagiado por una especie de entusiasmo vital que le resulta difícil de olvidar."

Un cop llegit, no puc estar-hi més d'acord, Ugo Cornia encomana ganes de viure i per això us deixo amb una selecció de fragments perquè us deixeu encomanar per l'optimisme!

"Que uno tiene que vivir cada día como si tuviera que morirse al día siguiente", porque de ese modo el mundo se torna de una belleza en verdad inimaginable y apoteósica. Y yo, al imaginarme la nostalgia del mundo que debe de tener un muerto, de hecho siempre me imaginado que les deben parecer bonitos hasta los pedruscos y el cemento armado."

"Además, para ser realmente sinceros, yo a mi tía la llevo conmigo de paseo todos los días. No tanto porque ahora piense en ella continuamente, puesto que si he de decir verdad no pienso nunca en mi tía, sino porque de repente he comprendido que un muerto, debido a la interrumpida actividad de su cuerpo, se pone a invadir con sus costumbres los cuerpos de la gente que le tenía cariño."

Publicat per Periférica

Els castellans

Els castellans és un llibre d'onze relats que l'autor ha anat publicant a la revista L'avenç. Ara, compilats en un sol volum, aquests contes són com un mirall que ens recorda la por que tenim a allò desconegut i que ens és estrany i que pot pertorbar la nostra quotidianitat. Jordi Puntí, un cop més, demostra un gran domini de l'escriptura amb aquests contes curts i aguts i amb aquell to que fa que els seus llibres siguin entranyables i que el record duri dies i dies.

Puntí recorda la seva infantesa a Manlleu, a l'escola, al carrer i als pisos de Can Garcia que van acollir l'onada d'immigració espanyola. Els prejudicis i la por no han canviat i aquelles parets que acollien les famílies procedents d'Andalusia i Extremedura ara acullen magrebins, subsaharians... però els recels, per desgràcia, continuen sent els mateixos.

Puntí diu que "la infantesa és una ficció perquè no tenim records, i totes les experiències són noves i tenen un component fantàstic. Quan més endavant la recordem tendim a viure-la com una pel·lícula."

Aquest és el to dels relats de Puntí, l'escola, els hermanos, els jocs al carrer, al bar, els cromos, els pòsters teixeixen la ficció que acompanya personatges reals i una memòria col·lectiva que parla de temes molt més profunds que continuen vigents.

"Ara la gent diu: "els moros", "els negres", "els xinos". Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n'aprèn res: la funció busca nous arguments cada dia."

Una lectura m'atreviria a dir que imprescindible en els temps que corren i, sobretot, en aquesta setmana que ha sortit un estudi que desmantella els arguments d'alguns partits xenòfobs.

Publicat per l'Avenç

Abril de lletres

I aquí el resum d'un abril mogudet amb un sant Jordi no tan generós com ens hauria agradat, i tanmateix continuem al peu del canó diposats a disparar llibres.

A prinicpi d'abril ens va visitar la Blanca Busquets amb La nevada del cucut, un llibre encisador, ple bona literatura i de dones valentes, no us el deixeu perdre. Gràcies Blanca per la teva escriptura.


Vam continuar amb les visites a la llibreria dels nens i nenes de l'escola Camins que han fet una tria excel·lent de contes per les seves classes, gràcies pels somriures i les cançons de sant Jordi.

I finalment un sant Jordi rar, que no ha anat malament del tot, però que si us plau que trigui molt en caure en festiu, perquè en pobles dormitori com el nostre és mortal de necessitat. Un agraïment públic als voluntaris que altruistament ajuden a fer-lo possible, gràcies!

I aquests són els meus llibres de sant Jordi, enguany, n'he rebut un de molt especial del meu petit, al març vaig estrenar maternitat.



Aquesta setmana també hem celebrat els 2 anys de club de lectura, una de les millors iniciatives que hem fet, que ens permet viure moments brillants i alhora viatjar gràcies a la literatura a paratges inhòspits, desconeguts i que també ens eixampla la ment i les mires. Enhorabona a tots els membres. Aquets són els llibres llegits aquest darrer any.


I hem acabat el mes amb una activitat dedicada als més menuts. La iaia i Una de nassos dos contes entranyables que ja formen part de la llibreria. Gràcies Maria!

Sant Jordi

Llibres

Capses de somnis

Amb trossets de vida.

Enfilats d’històries

Cosits per l’enginy

d’una fada.

Lola Casas

Bona diada a tothom i visca la bona literatura!

El poni roig

En Jody és un nen de deu anys que viu en un ranxo a la vall de Salinas, Califòrnia. És un enamorat dels cavalls i el seu pare, home rude de poques paraules i afalacs, li regala un poni. Un regal rebut amb molta il·lusió i que tanmateix li farà descobrir les dues cares d'una mateixa moneda, l'amor i la pèrdua.

El poni és una metàfora del pas de la infantesa al món dels adults i Steinbeck ho fa de la mà de quatre relats magistrals sobre en Jody i la seva relació amb els cavalls. Realistes i gens edulcorats. Viatge a l'Amèrica rural, descripcions precises diria que cinematogràfiques.

No es pot explicar massa l'argument perquè són quatre relats excel·lents, petits, però escrits només per gaudir del plaer de llegir bona literatura.

El traductor, Joaquim Mallafrè, ha enregistrat amb la seva pròpia veu, la lectura d'un fragment, no us el deixeu perdre. Una joieta més que passa a engrossir el catàleg del Cercle de Viena.



Publicat per Viena

Un matrimonio feliz

"Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado." Gilbert K. Chesterton

Amb aquesta frase ens obsequia l'editor al final del llibre, una cita que capta a la perfecció el sentiment del llibre. L'Enrique Sabas i la Margaret estan encarant el tram final d'una malaltia que s'emportarà la Margaret i els seus trenta anys de matrimoni per sempre més. L'Enrique l'ajuda a acomiadar-se d'amics i familiars i resisteix estoicament el que un càncer implica, no només pel qui el pateix físicament sinó pel qui el sobreviu en silenci.
Rafael Yglesias, escriptor i guionista, sap molt bé del que parla en aquesta novel·la de trets autobiogràfics quan recorre al personatge d'Enrique per expulsar el dolor viscut.

"Ella iba a morir y él no; en la guerra no declarada del matrimonio, era una victoria atroz."

Un matrimonio feliz s'argumenta en capítols que alternen passat i present. L'Enrique i la Margaret es coneixen en el Nova York dels 70, ella és filla d'una família burgesa i d'una mare que controla fins l'últim detall de la seva vida. L'Enrique és fill de pares escriptors, comunistes i progres. La Margaret, una dissenyador gràfica que aspira a ser pintora, vola del niu familiar per sentir-s'hi massa oprimida. L'Enrique un escriptor precoç que triomfa massa d'hora i que amb els anys i els llibres no troba el reconeixement literari que es mereix. Dos mons antagònics que aconsegueixen unir-se per una història franca i real que viu els seus alts i baixos després de l'arribada del primer fill, però que se sobreposa i viu els moments més feliços just quan arriba la malaltia. M'han emocionat les paraules d'Yglesias, com descriu el procés, el viu, el sent i sobretot com el transmet. Com diu en Jordi Nopca: "Un matrimonio feliz presenta dos personatges amb imperfeccions i s’enfronta amb minuciositat psicològica als dos extrems del periple amorós. Al final, acaba fent més mal llegir els moments feliços que la fase final de la malaltia."
Yglesias descriu els binomis amor-desamor, felicitat-tristor, pertinença-pèrdua de manera extraordinària. És un llibre dels que et creus, que tothom pot viure i sentir. Fantàstic!

Publicat per Libros del Asteroide