La pedra de la paciència

La pedra de la paciència, sangué sabur, premi Goncourt 2008, no deixa indiferent ningú.

Un home jau en estat vegetatiu damunt un matalàs, té una bala a la nuca. A fora els trets i l'alto el foc es reparteixen el dia. Al seu costat la seva dona que el cuida, resa, li parla...

La història passa en algun indret qualsevol de l'Afganistan, no té importància perquè a aquestes històries no els cal ni noms ni cognoms. És la vida. Rahimi va desgranant amb un llenguatge magnífic, amb frases curtes que fan que la novel·la tingui un ritme angoixant, la vida d'aquesta dona que en mica en mica va buidant la ràbia que sent envers el seu marit que va triar la guerra santa.

En la mitologia persa, Sangué sabur, és una pedra màgica a la qual pots confiar tot allò que no es pot dir en veu alta, secrets, confessions, pensaments... que la pedra va absorbint fins que un dia esclata i la pedra t'allibera de tot. La protagonista converteix el seu home en una sangué sabur. Mentre en té cura, li confessa tot l'odi que sent, l'horror en què ha viscut des que el coneix... les frustracions, el menyspreu. En silenci espera que la seva pedra esclati.

"Es desaconsella que una verge jove freqüenti les altres noies casades. Foteses! Havia de dormir amb la teva mare, que vetllava per a mi, o més ben dit, que vetllava per la meva castedat. I tot allò li semblava tan normal, tan natural a tothom. Fins i tot a mi! La solitud no tenia nom per a mi. De nit dormia amb la teva mare i de dia xerrava amb el teu pare. Sort que hi era ell! Quin home! Només el tenia a ell. La teva mare no ho suportava. Quan em veia amb ell, es crispava. Em feia passar de seguida cap a la cuina. El teu pare em llegia poemes, m'explicava històries... em feia riure, escriure, pensar. M'estimava. Perquè t'estimava a tu! Estava orgullós de tu quan lluitaves per la llibertat. Me'n parlava. Va ser després de l'alliberament quan et va començar a odiar, a tu i també als teus germans, quan només lluitàveu pel poder!"

Un cant a la llibertat, un retrat de l'absurditat de la guerra, de l'opressió de la dona arreu i una denúncia dels fanatismes, escrit de manera excel·lent.

Publicada en català per Empúries i Siruela en castellà.

Los domingos de Jean Dézert

Us he de confessar que vaig agafar aquest llibre per la portada... em transmetia una calidesa i un convida'm a llegir-me... cosa habitual amb els llibres d'Impedimenta.

"Durante toda la semana espera el domingo. En su ministerio, espera el ascenso, mientras espera la jubilación. Una vez jubilado, esperará la muerte. Él considera la vida una sala de espera para viajeros de tercera clase. Una vez adquirido el billete, no le queda más que, sin moverse, mirar pasar a los ferroviarios por el andén. Un empleado le avisará cuando arranque el tren; pero él no sabe hacia qué estación."

Los domingos de Jean Dézert és un conte llarg o una novel·la molt breu sobre en Jean Dézert, un funcionari francès que per la seva actitud ens recorda a Bartleby, l'escrivent.

"A menos de tropezar con él, nadie lo distinguiría entre la multitud, de tan incoloro como va vestido. Lleva un cuello postizo demasiado grande y una corbata cualquiera. Las perneras de su pantalón, así como las mangas de su chaqueta, se arrugan por sí mismas en las rodillas y en los codos. Sus pies caben cómodamente en unos zapatos cansados."

Jean Dézert és un home de costums, discret, vulgar, cada dia fa el mateix, de la feina a casa i de casa a la feina, menja cada dia al mateix cafè... només els diumenges la fantasia s'obra camí entre la monotonia setmanal.

"El domingo es la vida entera para Jean Dézert. A él le gusta ese día que pocas personas comprenden. Él no se cansa de recorrer y errar a lo largo de los grandes bulevares."

Tanmateix, Jean Dézert té una afició, durant la setmana, recull els fulletons publicitaris que li donen i un diumenge es decideix a fer-ne cas, comença el dia prenent un bany calent amb massatge, es talla els cabells, esmorza en un vegetarià antialcohòlic i acaba la jornada en una conferència sobre salut sexual. En un d'aquests diumenges de fantasia coneix una dona capritxosa amb qui pretén casar-s'hi, viu una mena de bogeria d'amor que està a punt de dur-lo al suïcidi que el planifica, com no podia ser d'una altra manera, per un diumenge.

Us he regalat breus fragments perquè és difícil parlar de la senzillesa de la història, però és sorprenent la capacitat de Ville de Mirmont per endinsar-se en les misèries humanes. Un vot a favor de recuperar històries curioses, sense fets trepidants que no siguin els propis de la condició humana. Un relat per llegir un diumenge a la tarda.

Publicat per Impedimenta

Winesburg, Ohio

Els qui em seguiu deveu haver notat dues debilitats... Libros del Asteroide n'és una i l'altra, la col·lecció El cercle de Viena que acaba de publicar Winesburg, Ohio i és fantàstica!

Un vell, del llit estant, mira per la finestra que dóna al carrer principal de Winesburg. Des d'allà observa amb deteniment la quotidianitat dels habitants, en aparença res sembla extraordinari, però en el fons cadascú busca el seu paper en una comunitat curiosa. Anderson dibuixa uns personatges grotescos, descriu situacions absurdes (tal com ho va ser la mort del propi autor que es va empassar un escuradents tot bevent un dry-martini) i grata la superficialitat dels personatges per descriure'ls vius, contradictoris i gens plans. Tot amb un llenguatge acurat i molt fotogràfic.

L'ofici de periodista de Sherwood és patent en aquesta crònica d'un poble. La vius com si fossis un habitant més assegut al costat del vell que observa la finestra. Cada capítol ens descriu una persona del poble, són diferents històries totes lligades per un fil gairebé invisible sense el qual, però, Winesburg no seria el mateix. "Contes a la caixa d'una novel·la" com molt bé escriu David Castillo. Us he de dir que l'he trobada molt cinematogràfica, m'he imaginat tots i cadascun dels seus personatges abillats amb un peto texà, el barret de palla, els vestits de les dones, els carruatges de cavalls i les botigues d'ultramarins plenes a vessar d'objectes i amb aquells pots de vidre plens de caramels...

Us deixo amb una cita que em va fer agafar unes ganes de queixalar una poma...

"A la tardor passegeu pels horts i el terra s'ha endurit amb la gebrada que teniu sota els peus. Els mossos ja han collit les pomes dels arbres. Les han posades en barrils i les han enviades a les ciutats, on se les menjaran en pisos que són plens de llibres, revistes, mobles i gent. Als arbres, només hi queden unes quantes pometes arrugades que els mossos han rebutjat. Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s'ha concentrat en una mena de porció rodona d'un dels costats de la poma. Correu d'un arbre a l'altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades."

Menció especial per la traducció excel·lent de Francesc Parcerisas i l'edició del llibre, la coberta reprodueix un quadre de Grant Wood, American Gothic, que podrien ser dos habitants de Winesburg, perfectament.

Publicada per Viena en català i Cátedra en castellà

El vol de l'ibis roig

Una portada suggerent, una autora brasilera per a mi desconeguda, Maria Valéria Razende. Pura màgia i poesia dins aquest menut llibre ple de sensualitat, duresa i vida, molta vida.

El vol de l'ibis roig ens parla d'en Rosálio, un manobre i una prostituta, la Irene. Després d'un encontre fortuït en què Rosálio no té diners per pagar a la Irene els serveis prestats, troben la manera de satisfer-se mútuament, la lectura i les històries orals fan la resta.

"Després de la mort d'en Bugre, vaig viure sol al seu casinyot i el que posseïa va passar a ser la meva herència, que tothom podia veure, i tots trobaven que estava ben fet, perquè jo era un fill sense pare i ell un home sense fill, però la part més grassa del que en Bugre em va deixar era una cosa diferent, una riquesa que tan sols es guarda si es reparteix, perquè les històries la gent les oblida si no les explica a ningú. Únicament quan explicava històries, cada vespre, era quan la meva ànima es calmava, si no el desassossec s'enyoraria de mi..."

Se'm fa difícil parlar d'una novel·la que és poesia, en què cada capítol té nom d'un color, és allò que Garcia Márquez fa tan bé, el realisme màgic que sembla que corre per l'Amèrica Llatina. En Rosálio no ha pogut aprendre a llegir i circumstàncies de la vida, no és fins que coneix la Irene, una prostituta, qui n'hi ensenya. Les històries orals sempre l'han fascinat, l'han fet viure tantes vides, tantes mil i una nit brasileres... que ara omplen l'Irene de vida.

"Ai Rosálio, si jo hagués sabut, molts anys enrere, que existia un home així, capaç de fer amb les paraules un món més gran que el meu, un món ple d'històries per riure i plorar, que em tragués de les ombres de la por d'acabar sense ni tan sols haver començat a viure una vida que valgui la pena, que llevés amb el groc, el blau, el verd, el rosat, el color de cendra d'aquesta ànima que carrego com si fos una barra de plom, hauria corregut món, sense por de fam i fred, l'hauria trobat i, si m'hagués estimat, qui sap si aleshores la meva vida tindria alguna esperança..."

Si tenim en compte que l'autora és una monja vinculada a la teoria de l'alliberament i que treballa en l'alfabetització de la població brasilera, entenem el reguitzell de personatges que es dibuixen a la novel·la i que han degut ser font d'inspiració. Sens dubte, un regal pels sentits, en època d'immediatesa i on la força de les paraules i les històries sembla perdre valor.

Més motius per llegir-la, visiteu Neguit de pantorrilla i motius per recomanar-la, Viu i llegeix. Gaudiu-la!

Publicada pel Club editor en català i Alfaguara en castellà

Les germanes Grimes

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares. Això va passar el 1930, quan la Sarah tenia nou anys i l'Emily cinc."

Som als anys 30, en plena depressió econòmica. Dues germanes, la Sarah i l'Emily, viuen el divorci dels seus pares. Ell és un periodista frustrat que treballa en un diari pamfletari. La mare, Pookie com li agrada que l'anomenin, és una dona inestable que canvia de feina constantment i arrossega les nenes amunt i avall, de casa en casa. La Sarah adopta les aspiracions de la seva mare, casar-se amb un marit guapíssim i viure en una casa modèlica (el model americà). L'Emily és independent, alliberada i aconsegueix una beca per la universitat, on estudia literatura. En aparença totes dues assoleixen els seus somnis, la realitat és que el príncep blau de la Sarah es converteix en un ogre i les relacions alliberades de l'Emily només fan que turmentar-la perquè en el fons vol una parella estable.

Fins aquí, potser no us atrau gens tot el que he explicat. Tot plegat és trist i depriment, però gràcies a la manera d'escriure de Yates, gires pàgina rere pàgina per saber una mica més d'aquestes dues germanes. T'adones que la felicitat absoluta no existeix, tanmateix, sempre hi ha petits moments de felicitat enmig del tot que són els que ens fan tirar endavant, Germanes Grimes incloses. La literatura de Yates molt recomanable. Àcida i punyent. Poso a la pila dels pendents l'altra obra traduïda recentment al català Revolutionary Road. Confesso que visc un idil·li amb els autors nordamericans nascuts a principi del segle XX.

Vaig començar a escriure sobre el llibre abans de sant Jordi, ara l'acabo i em reafirmo, passats els dies el record de les germanes Grimes és pregon.

Publicat en català per Proa i Alfaguara en castellà

Balanç

Mal de peus, d'esquena, de braços, de cap... però satisfacció, un sant Jordi rodó. I això que el dia de sant Jordi el vam començar fosc, els llums de la llibreria no anaven!

Hi ha hagut algun favorit, Cercas, Larsson, però també Baulenas, Casajuana... i ningú ha cremat el sant Jordi amb un sol llibre que si no es troba és com si el món s'acabés. El Silenci del Gaspar Hernández a l'Espolsada no ha estat el més venut simplement perquè no me n'han servit ni un, però estic molt orgullosa que entre els més venuts de la llibreria hi hagi Quiet de Màrius Serra, Olor de colònia de la Sílvia Alcàntara, En lloc segur del Wallace Stegner i molts llibres de fons. És l'avantatge de celebrar sant Jordi a la llibreria. L'Stilton ha triomfat com era d'esperar, però també els Vabau, els clàssics i aquest magnífic conte Ratpenats a la biblioteca.

Una setmana molt intensa amb detalls de petites grans clientes que fan una olor!

La dificultat de regalar-me llibres, però els de casa sempre se'n surten.

Rellotge sense busques, de Carson McCullers, ed. del Salobre i Espejo, de Suzy Lee

Us deixo amb unes quantes fotos del que ha estat la setmana:







A tothom, gràcies!

Sant Jordi

Arriba sant Jordi, podria fer un escrit negatiu, emprenyat i decebedor. Parlar malament de les distribuïdores, dels llibres no arribats i promesos... queixar-me de mal d'esquena, dels nervis, però prefereixo ser positiva i valorar les coses bones que han passat aquesta setmana a l'Espolsada i les que arribaran la setmana que ve.

Dijous vam començar amb la primera sessió del Club de lectura amb Una lectora poc corrent. Va anar molt bé. M'agrada compartir un espai, jo surto de darrera al taulell i m'assec amb tots vosaltres els clients i parlem d'una de les coses que més ens agrada, llegir! Una menció especial per la Montse que ve de Barcelona al club de lectura a Les Franqueses del Vallès.

Dijous a la tarda també vam tenir una colla de mestres triant llibres diferents, especials per a les biblioteques dels seus centres, gràcies per confiar en nosaltres.

Ahir divendres vam tenir una gran vetllada literària. Gràcies Sílvia i Maria per fer-la possible, la gent va marxar encantada. Olor de colònia ens ha agradat molt, però quan sents la Sílvia parlar amb aquell entusiasme del procés creatiu de la novel·la és fantàstic. Gràcies Maria per fer una de les millors presentacions aquí a l'Espolsada. Una altra menció especial per a les lectores del blog que apareixen de sobte a la llibreria!

Us vull desitjar una diada de sant Jordi magnífica, anirem a atabalats, dimarts, dimecres i dijous obrirem les portes als nens i nenes de diferents escoles. I el dia de sant Jordi ho farem tan bé com ens sigui possible, però sempre amb les ganes de ser-hi.

Salut i llibres!

Fe

De raspalls, llunes, boires i lacets...

Estic contenta com una nena amb sabates noves, enmig de l'allau de novetats de cara a Sant Jordi, hi ha coses que es reediten i d'altres que fan 40 anys. A vegades la gent em pregunta a què es deu la meva dèria lectora i què m'ha dut a obrir una llibreria... És fàcil, aquí teniu algunes possibles respostes.

Raspall de Pere Calders i Carme Solé Vendrell, ed. Rosa Sensat, col. Mars

Tinc tants records d'aquest conte... Res és el que sembla i els raspalls es tornen gossos...

Si teniu canalla no us ho penseu dues vegades!

La lluna d'en Joan de Carme Solé Vendrell, ed. Rosa Sensat, col. Mars

Dos contes amb un llenguatge molt ric i unes imatges que parlen per si soles.

I aquests imprescindibles fan 40 anys! Em fa molta il·lusió tenir-los a la meva llibreria de casa i ara retrobar-los en aquest format commemoratiu a l'Espolsada. Llibres de grans escriptors escrits per als infants! Llàstima que en Sebastià Sorribas ja no hi és. Publicats per la Galera.

El temps de les cireres

Em poso el disc Barcelona, gener de 1976, de Lluís Llach mentre escric aquest post. I així, mentre l'escolto, m'imagino la Natàlia Miralpeix tornant del seu exili voluntari a la Barcelona grisa i desorientada dels anys setanta.

"En Lluís li havia dit, tu ets una desarrelada, no t'adaptaràs, i ella pensà que potser sí, que ho era, però també s'havia enyorat del seu país, però no com s'enyora la gent, sentint un buit a dins, sinó tot el contrari, s'havia enyorat quan era més feliç, s'havia enyorat d'una olor, d'un color, d'un carrer, de la riada de gent que baixava per la Rambla, tot fent petites onades, de les ombres que voltaven Santa Maria del Mar, de les matinades fredes, de les fulles de plàtans en caure a la tardor."

La Natàlia Miralpeix és la protagonista d'aquesta crònica històrica que posa de manifest la repressió franquista i la crisi de valors que suposà per tantes famílies, inclosa la seva, els Miralpeix. La Natàlia, fotògrafa, retorna a Barcelona després de 12 anys de viure a França i Anglaterra, just després de l'execució de Puig Antich. Coneixedora del clímax que s'hi trobarà comença a fer un retrat del que la va portar a fugir. I així, en tercera persona i amb una sèrie de flash backs ens permet saber qui és i qui és la seva família. Dibuixa un arbre genealògic que ens mostra la diversitat d'una família, els silencis, les sortides endavant i les misèries. El llibre està dividit en sis parts que es corresponen al retrat d'un membre de la família, i, alhora ens serveixen d'ull històric.

El relat transcorre en una setmana, però el viatge al passat i la trobada amb el present són molt intensos. La descripció dels protagonistes, sense tabús, complexos psicològicament fa que sigui un text molt realista i gens idíl·lic, però tan ben escrit que si et trobessis amb algun dels protagonistes per fer-hi un cafè sabries què pensen.

Sis anys després de la primera lectura i he tornat, en tenia moltes ganes, i mai una relectura la vius com la primera, hi ha tants matisos que s'escapen, paraules... fins i tot t'adones de la vigència del text. En El temps de les cireres hi ha fragments d'una gran actualitat i que ens recorden que com a país encara no hem avançat prou, estudiants que es manifesten, la crisi del petroli i d'energia... Un text gens obsolet.

El llibre pren el títol d'un poema de la Commune francesa, de J.B. Clément, que volia que arribés el temps de les cireres... i hem arribat?

Quand vous en serez au temps des cerises

Si vous n'aimez pas les chagrins d'amour

Evitez les belles

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai point sans souffrir un jour

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d'amour.

Reeditat a la col·lecció LaButxaca

De petons i de presentacions

Ahir vam tenir la Sílvia Soler presentant Petons de diumenge. Va ser una presentació especial perquè vam voler que la fes la Núria, una lectora jove, de les poques que venen a la llibreria de la seva edat sense obligació, només pel plaer d'acostar-s'hi, triar i remanar.

Per algunes persones, fer presentacions de llibres és un acte més que cal fer per promocionar un llibre. Per a nosaltres, cada presentació és especial, intentem donar-li un enfocament diferent i que la gent fidel -gràcies- no tingui la sensació que sempre viuen el mateix.

A vegades som més, d'altres no tants, però sempre amb un bon ambient com el que es va respirar ahir. Quan presentes un llibre que ja fa temps que ha sortit i la gent l'ha llegit et permet establir un debat, fer preguntes sobre el procés creatiu que és molt interessant. Ahir va ser un d'aquests dies en què la vergonya es va quedar fora de la llibreria i la gent es va atrevir a parlar gràcies als personatges que la Sílvia ha creat a la novel·la.

Gràcies!

La dama de la furgoneta

De nou, Bennett em sorprèn amb la seva capacitat per escriure i descriure situacions quotidianes amb una naturalitat que t'hi apropa, sempre amb aquella ironia, però sense oblidar la profunditat de les circumstàncies. Aquest cop Bennett no fa ficció sinó que ens parla de Miss Shepherd i la seva furgoneta.

Miss Shepherd és una dona que va viure instal·lada en una furgoneta al capdavall del carrer on vivia Bennett, a Camdem Town. Una dona de caràcter, ex-novícia, antiga conductora d'ambulàncies, anticomunista, tory, ultraconservadora, fundadora del partit sense adeptes Fidelis Party, que acaba els seus dies com una rodamón. Perseguida per les autoritats, agredida per aquells que només es veuen amb cor amb els més dèbils i obligada a moure la furgoneta cada dos per tres, Bennett la convida a instal·lar-se al jardí de casa seva i, així, amb una relació difícil de descriure s'hi passa 15 anys, observant-se però sense intimar, molt a l'anglesa.

"Pregunto a Miss Shepherd si ayer fue su cumpleaños. Ella asiente, cautamente.

-Así que ha cumplido setenta y siete.

-Sí. ¿Cómo lo ha sabido?

-Lo vi un día en que estaba rellenando el impreso del censo.

Le doy una botella de whisky y le explico que es sólo para darse friegas.

-Oh. Gracias.-Silencio-. Mr. Bennett, no se lo diga a nadie.

-¿Lo del whisky?

-No lo de mi cumpleaños.-Silencio-.Mr. Bennett.

-¿Sí?

-Tampoco lo del whisky."

És un relat breu però d'intensitat, curiós, de moments hilarants... Miss Shepherd és una sense sostre, que va bruta, però elegant amb el seu barret i les formes...

"Le pregunto si le apetece una taza de café. -Bueno, no quiero que se tome tanta molestia. Tomaré sólo media."

M'hauria agradat conèixer Miss Shepherd i saber què la va dur a voler viure en aquelles circumstàncies. Un relat que sens dubte fa pensar en les misèries humanes. Com és que Bennett accedeix a tenir-la al jardí de casa durant 15 anys sense fer-la fora o convidar-la a entrar? Què hauríem fet nosaltres?

Publicada en castellà per Anagrama

Olor de colònia

La sensació després d'haver llegit Olor de colònia és de novel·lassa. Com diu Julià Guillamon, tradueixo: "és un dels llibres més sòlids que s'han publicat en català últimament i l'aparició de Sílvia Alcàntara un fenomen equiparable a Maria Barbal i Pedra de tartera."

Cada cop més, m'agraden les històries que recreen petits universos amb detall, els descriuen i et transporten i et fan sentir que n'ets testimoni directe. I just aquesta setmana a L'hora del lector, coincidíem amb l'Emili Manzano (gran programa, no deixeu de veure'l), justa havia acabat el llibre i en parlaven. Mentre llegia Olor de colònia sentia una mena d'opressió, d'engabiament... quan l'acabes t'adones que és gràcies a l'escriptura d'Alcàntara que vius i sents tal com ho feien els habitants d'una colònia.

"I a la cantonada d'un dia qualsevol, hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."

Olor de colònia és una novel·la de ficció, però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable. A partir d'aquí la història de la colònia es va bastint. Un món tancat, de classes, amb un paper destacat de l'església amb el mossèn i el convent de monges. Dels senyors, del director i de la classe obrera que viu al toc de les sirenes i amb el tac-tac dels telers.

"I la borra, voleiant, que es quedava enganxada al coll i als cabells. I el soroll del telers; catrac-catrac, catrac-catrac, que obligava la gent a parlar amb les mans, com si fossin muts. Per saber quan havia de canviar el torn, apagaven i encenien els llums -fer el senyal, en deien-, perquè ni tan sols la sirena se sentia des d'allà a dins."

Un món on els nens i les nenes corren i juguen a l'aire lliure, van a l'escola, però una presó quan fan 14 anys perquè el seu camí és el de la fàbrica. A poc a poc es van desgranant tot un reguitzell de personatges i vivències, dues germanes solteres, la Cèlia una jove rebel que vol trencar amb el seu destí, amors i desamors, fills secrets, minyones, majordoms. Una representació del món en petit, el món de la colònia.

"Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès..."

De debò ha estat una sort topar-me amb aquesta novel·la i sobretot amb Sílvia Alcàntara. Privada d'aprendre a escriure en català ho va fer de gran, més tard es va apuntar a un curs d'escriptura i anys després aquí en tenim els fruits. Aquesta dona nascuda en una colònia duia un gran bagatge que ens ofereix en forma de llibre. No trigarem a tenir-la a la llibreria i segur que serà un plaer sentir-la de viva veu. Olor de colònia, gran literatura.

Publicada per edicions de 1984

En Fermí i la Valentina

Abans de fer l'apunt setmanal de lectures, vull fer un agraïment a la Roser, en Pep i l'Scaramuix per acostar-nos al món de pagès a través dels contes infantils. Ahir vam gaudir d'una vetllada molt especial amb en Fermí i la Valentina, un munt de nens i nenes i els autors. Gràcies!

Aquest és el record que penjarem a la llibreria!

Bocins de felicitat

Sd edicions és una editorial que té col·leccions diferents: de cuina, llibres il·lustrats, infantils, que aposta per joves talents. Són llibres menuts però que es fan veure, es deixen mirar, palpar... te'ls enduries a casa!

Avui, després d'una setmana molt intensa, us vull fer un tast de Bocins de felicitat de la Maria Tarragó que ens regala unes il·lustracions molt genuïnes i ens recorda que les coses menudes són les que donen sentit a la nostra vida... per tot això i per aquests bocins de felicitat que ens donen els llibres, les il·lustracions i la gent que seguiu el blog... no us el perdeu.



Post dedicat a l'Olívia i en Jordi de l'Aranya i deixeu-me dedicar-lo a totes les dones mancades de bocins de felicitat.

Publicat per Sd

Quiet

Avui recupero aquesta entrada feta ja fa uns mesos, just quan va sortir el llibre. Ahir vam celebrar el 2n aniversari de la llibreria amb l'autor i va ser un èxit. Un d'aquells dies que et fa sentir molt contenta de la feina que fas i de veure com la gent respon. Una alegria en un mes de febrer més ensopit de l'habitual, que hi hem arribat amb els ànims una mica per terra, però mira ja caminem cap al tercer any. Va ser un moment màgic com ho és el llibre, sorpreses per tothom, però per a mi una de molt especial, una lectora del blog s'ha presentat a la llibreria. L'he reconeguda perquè ha comprat un llibre que no em canso de recomanar i quan he aixecat el cap m'ha dit sí, sóc jo! Gràcies Su! Gràcies Màrius, gràcies a totes i tots!
Definiria Quiet com un joc de sensacions perquè m'ha fet riure, plorar, viatjar, indignar-me, reflexionar...
Quiet és la història d'en Lluís, en Llullu, un nen de 8 anys que pateix una encefalopatia encara per definir, però, que en tot cas es pot qualificar de greu. En Llullu no es mou, no parla, no es pot valer per si sol, però en canvi en Llullu hi és i es fa estimar.Quiet s'estructura en capítols breus que no estan ordenats de manera cronològica, sinó que van i venen en funció dels records del pare, en aquest cas el narrador. Així, vivim en primera persona les primeres crisis d'en Lluís, les estades als hospitals, les vacances i els viatges, reflexions de matinada, intents de creure en déu, en la medicina... Una mena de dietari de la vida d'en Lluís i de la família.
Màrius Serra parla del seu fill, però en el fons entrellegeixes el que bull per dins d'un pare amb un fill de l'ètnia Llullu -tal com ell els defineix-. Per a mi, és sorprenent l'humor d'alguns passatges, la capacitat de sobreposar-se i anar viatjant, tant literalment com físicament i, sobretot, de ser conscient que el futur és incert, però no només el d'en Llullu, sinó el de tots.Al llibre també hi ha moments tristos, la realitat és la que és, i els protagonistes són humans. Una manera de fer front als mals moments és precisament la verbalització de la història que ha culminat en forma de llibre. Que s'hi respiri humor no deixa de ser un reflex de com la família es mou a la vida, i això no vol dir que no passi res, i tant que passa, i molt.
M'ha agradat en especial el sentit que pren la cançó L'home estàtic de Pau Riba. És curiós que en poc temps, m'hagi emocionat en dues ocasions, la cançó que acompanya l'espectacle de Sergi López Non solum també és la banda sonora de la relació d'un pare i un fill estàtic. Reconec que aquest capítol em va arribar.

Sol de lluna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui...

No us desvetllo res més, emocioneu-vos.

Punt i a part per al treball fotogràfic d'en Jordi Ribó que aconsegueix enganyar-nos els ulls i fa que en Llullu corri, cosa impensable en el món real. Però com que Quiet és ple de moments de màgia no és d'estranyar que en Lluís corri i avanci. Els que coneixem en Jordi sabem del que és capaç quan es posa darrera una càmera i sinó feu clic a l'enllaç següent:
http://www.jordiribo.com/download/MARIUS_CALENDARI.pdf
Publicada per Empúries en català i Anagrama en castellà

Fem 2 anys

Avui fa 2 anys que va néixer L'Espolsada Llibres, l'alter ego, de les Lectures de l'Espolsada.

Fa dos anys que la llibreria va començar a caminar. Ha estat un segon any intens, de consolidació, d'aprenentatge continu, d'obrir caixes, endreçar llibres, fer devolucions, passar factures, fer aparadors, treure la pols, llegir, escriure el blog, fer un butlletí quinzenal... de conèixer molta gent a la llibreria, virtualment, també hem començat les activitat per a nens i nenes... Tot amb la màxima il·lusió i estimant la feina, malgrat la crisi.

Aquest any la llibreria ha acollit en Màrius Serra, en Josep M Boixareu, la Maria Carme Roca, la Isabel-Clara Simó, la Stefanie Kremser, la Lola Casas, en Josep-Francesc Delgado i l'Hermínia Mas. Hem col·laborat amb les escoles del municipi el dia de sant Jordi i amb l'activitat Què és una llibreria? Hem fet un homenatge a la Mercè Rodoreda i a la Maria Mercè Marçal.

No sé quin futur ens espera a les llibreries petites i de comarques, però des d'aquí us asseguro que hi posaré el meu granet de sorra per continuar fent la feina que més m'agrada.

Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible, els clients (en especial els que encara no arriben al taulell), autors, mestres, la gent que passa pel blog, als comercials que em venen a veure, altres llibreters i a la gent no visible, però que sempre hi és. Gràcies perquè sinó jo tota sola no me n'hauria sortit.

Fe

Us espero divendres a la celebració amb en Màrius Serra.

La casa de la mesquita i Persèpolis

Heus aquí la història de la família d'Aga Djan que des de fa vuit-cents anys habita la casa de la mesquita. L'Aga Djan és el cap de la mesquita i del basar de Senedjan on té un negoci de catifes. Així, com un conte, comença la història d'aquesta família i d'una casa amb dues àvies, un imam, una font al pati, les dones, un muetzí, un corb, un director de cinema, un nen que sembla un llangardaix, un poeta, amor, sensualitat... una casa que és com un arbre que va ramificant i cada branca adopta una personalitat pròpia.

La història de la casa es va teixint com si fos una catifa de les que fan al basar i conviu amb els fets i les revolucions que viu l'Iran. L'Iran viu una època molt convulsa amb el Xa i la posterior revolució islàmica que tenyirà de negre l'ambient de la casa. La família de la mesquita és un reflex de la societat amb els enfrontaments i contradiccions que això comporta. Per sobre de tot, la bellesa dels textos de l'alcorà, entès com a text i no com a guia religiosa.

Tal com diu la Kweilan una història que passen els dies i trobes a faltar.

No sé si us ha passat mai que mentre llegiu un llibre hi posaríeu una banda sonora, sempre hi ha una cançó que encaixa amb la història. Aquest cop hi posaria una banda gràfica. Mentre llegia La casa de la mesquita veia les imatges que es descriuen de la història de l'Iran en els dibuixos de la Marjane Satrapi en el seu còmic Persèpolis.

He fet una lectura en paral·lel que m'ha servit una mica més per acostar-me a una cultura que ens és distant, plena d'estereotips i tòpics. O ens pensem que tothom és igual? Que darrera una dona amb un vel no pot haver-hi una feminista? Hi ha moltes maneres de combatre l'època que ens toca viure, és especialment fàcil fer-ho des d'occident i amb total llibertat. La casa de la mesquita té la força de la paraula i de les històries, Persèpolis la força de la imatge minimalista amb el text mínim.

Tots dos autors viuen exiliats. Kader Abdolah a Holanda i ha adoptat l'holandès com a llengua d'escriptura i Marjane Satrapi a França amb el francès. Tots dos escriuen per buidar el que han viscut en primera persona, però sobretot per estendre un mà de trobada entre ambdues cultures.

Publicat per La Magrana/Salamandra i per Norma editorial.

Mendel el de los libros

Un breu relat de 57 pàgines a l'abast de tothom, no si val l'excusa de no tinc temps, perquè l'acabes en un obrir i tancar d'ulls.

Zweig ens descriu la vida de Jakob Mendel, un llibreter de vell, jueu i rus, que passa els dies en un cafè de Viena, el Gluck. L'any 1915, Mendel és enviat en un camp de concentració acusat, injustament, de traïdor. Fins aquí potser no hi ha res que us commogui o que no hàgiu llegit abans, però una de les coses que més admiro de Zweig és la capacitat de dir coses interessants i commovedores amb poc espai -qualitat que també atorgo a William Maxwell-. Per això, deixeu-me que us delecti amb uns quants fragments subratllats.

"En Jakob Mendel, aquel pequeño librero de viejo de Galitzia, contemplé por primera vez, siendo joven, el vasto misterio de la concentración absoluta, que hace tanto al artista com al erudito, al verdadero sabio como al loco de remate, esa trágica felicidad y desgracia de la obsesión completa."

"En primer lugar, porque todo lo que es único resulta día a día más valioso en un mundo como el nuestro, que de manera irremediable se va volviendo cada vez más uniforme."

"En su mundo superior de los libros no había guerras, ni malentendidos, tan sólo el eterno saber y querer saber aún más números y palabras, títulos y nombres. "

"Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido."

Post dedicat a les persones malaltes de llibres i que encara creuen en la força de la paraula escrita.

Publicat en castellà per Acantilado

80 anys de Tintin

Enguany fa 80 anys de la primera aparició d'aquest reporter que fa vint-i-sis anys que m'acompanya. Guardo el meu primer Tintin, un regal d'aniversari de quan vaig fer set anys, com un tresor. A poc a poc vaig anar ampliant la col·lecció fins a tenir-los tots i ara, digueu-me maniàtica, els col·lecciono en diferents llengües.

Portada de l'edició en vietnamita

En Tintin i El Petit Príncep són llibres que rellegeixo un cop l'any o fullejo, en funció de l'idioma en què els aconsegueixo. Jugo a imaginar-me si les vinyetes diuen el mateix, m'agrada descobrir com es diu en Haddock, en Tornassol, en Milú o els mítics Dupont i Dupond en altres llengües. M'agrada tornar a viatjar com ho feia quan tenia set anys. Ara valoro el traç d'Hergé, la documentació prèvia abans de fer les vinyetes i d'escriure les històries i, sobretot, la magnífica traducció d'en Ventalló que fa que en Haddock renegui de manera tan literària.

No m'agraden tots aquells que només veuen coses negatives en l'obra d'Hergé. Aquells que no han fet el mínim esforç de conèixer la figura de l'autor, ni interessar-se per l'època en què va viure. Aquells que només volen saber si Tintin és homosexual o no (no entenc quina importància hi veuen). En canvi, estic molt contenta de ser sòcia de Tintincat, l'Associació catalana de tintinaires.

La meva menció especial és per Tintin al Tibet un cant a l'amistat i un homenatge a un poble que lluita per sobreviure. I tu, tens algun Tintin preferit?

Per molts anys Tintin!

Publicats en català i castellà per Joventut

El festí de Babette

Aquest estiu l'Ariadna va parlar-ne al seu blog i va passar a la pila de pendents. Ara, després de la lectura de les Cartes completes, em calia un lectura breu, un conte curt i El festí de Babette ha caigut a les meves mans.

Hem tingut la sort que Viena l'ha publicat en la col·lecció El cercle de Viena que tant ens agrada. He fet una lectura a dues bandes perquè Nórdica Libros també el té en una altra extraordinària col·lecció d'àlbums il·lustrats. Així doncs, mentre llegia la història de les dues germanes, Martine i Philippa, em deixava endur per les il·lustracions de Noemí Villamuza que m'han transportat al petit poble de pescadors de la costa de Noruega.

Un ambient rígid, luterà, on res pertorba l'ordre, fins que un dia Babette, la minyona amb un passat obscur, vinguda de França, organitza un banquet amb les millors menges i regat amb el millor vi. Per uns instants, la rigidesa imposada per la religió es trenca i el plaer d'una bona taula fa que els habitants gaudeixin dels petits moments que ens dóna la vida i que cicatritzin ferides obertes des de fa temps.

Tothom es pensa que Babette ofereix aquest festí per agrair a les germanes els quinze anys d'acolliment, però per Babette cuinar és un art i oferir-lo és un petit goig.

"L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."

Publicat per Viena en català i Nórdica en castellà.

Cartes completes 1960-1983

"[...] heu guanyat per a Catalunya batalles tan extraordinàries com la Plaça -un llibre que ell tot sol ja justifica l'existència d'una llengua."

He estat un mes i mig immersa en la lectura d'aquestes cartes entre Rodoreda i el seu editor, Joan Sales. Pair tota la informació no és fàcil, n'hi ha tanta... Durant aquests dies inevitablement m'han arribat inputs, alguns de negatius, sobre la necessitat o la idoneïtat de publicar aquest epistolari. No seré jo qui entri a fer judicis de valors ni acadèmics, potser sí que sóc tafanera i em fico en una correspondència que no em pertoca, però aquestes cartes són testimoni d'una època i de la concepció d'una novel·la cabdal en la nostra literatura.

Al llibre es respira una saviesa pròpia dels grans. És ple de genialitats i clarividències sobre el català, el país i el sector editorial. He mirat de prendre distància i observar-ho des de fora i des d'una altra època. Tanmateix, hi ha hagut passatges decebedors, Sales és conservador i fa afirmacions que em posen els pèls de punta, desmitifica gent per a mi especial com és en Benguerel. He intentat anar més enllà de les observacions més personals per quedar-me amb el testimoniatge i apropar-me al procés creatiu de la Rodoreda. M'ha agradat viure els encerts i els fracassos, pocs, d'aquest tàndem creatiu Rodoreda-Sales.

Hi predominen les cartes de Sales a Rodoreda, ell és més expeditiu i parla sense embuts de tot. A Rodoreda no l'acabes de conèixer, no respon totes les cartes i quan ho fa és més aviat breu (en aquest aspecte podeu llegir l'Autoretrat). No porta massa bé les observacions i correccions que Sales a vegades li fa. S'enfaden, es discuteixen, però amb un nivell!

Tota la família hi té una implicació, la Nuri, la dona de Sales és un gran lectora de Rodoreda i és qui connecta de ple amb ella. La Maria, la néta, passa temporades amb els avis i esdevé una lectora precoç de la prosa de Rodoreda. L'avi n'està molt i li augura un gran futur. Avui la Maria dirigeix l'editorial i té una ment clarivident com se li augurava (vegeu el vídeo del magnífic programa L'hora del lector, del dia 13/11/08, tot el programa val la pena, però el minut '58, ho diu tot). S'acusa Sales d'egoista, però sense la tossuderia d'homes com ell la nostra literatura no comptaria amb obres tan emblemàtiques.

"Si la consciència de tenir una llengua pròpia -i llengua de cultura- no s'ha perdut, es deu en bona part al fet que mai, fora d'uns pocs anys, no ha deixat d'existir una literatura catalana ambiciosa, que ho ha anat recordant a un públic cada cop més extens. Es deu doncs en bona part als escriptors; deixeu-m'ho dir amb legítim orgull. I haver-hi contribuït és una de les coses que més em satisfan en tant que autora de La Plaça del Diamant, de Mirall trencat, d'El carrer de les Camèlies."

No cal que us digui que ha estat una de les lectures més enriquidores dels últims temps. Excel·lent tasca la de Montserrat Casals de recuperar, introduir, fer notes aclaridores que ens permeten gaudir d'aquest epistolari -tot i que un índex onomàstic ens hauria ajudat molt-. Assignatures pendents de qui us escriu: llegir Incerta Glòria i el que em falta de Rodoreda.

Publicada pel Club editor.

L'africà

Fa dies que estic immersa en una lectura de més de mil pàgines que em té ben atrapada, però entremig he anat combinant altres llibres. Dijous passat a l'espai Lecturàlia, en Màrius Serra va parlar de L'africà amb un èmfasi que no vaig poder estar-me'n.

"I que sigui allà, a Ogoja, en una natura on tot és excessiu, el sol, les tempestes, la pluja, la vegetació, els insectes, un país de llibertat i de coacció alhora. On els homes i les dones eren totalment diferents, no a causa del dolor de la pell i dels cabells, sinó per la manera de parlar, de caminar, de riure, de menjar. On la malaltia i la vellesa eren visibles, on l'alegria i els jocs infantils eren encara més evidents. On el temps de la infantesa s'atura molt d'hora, gairebé sense transició, on els nois treballen amb el seu pare, les nenes es casen i carreguen amb els seus fills als tretze anys."

L'africà és un relat, podríem dir, autobiogràfic, una recerca interior, un retrobament amb un pare absent durant la infància, un pare captiu de l'Àfrica on fa de metge. Le Clézio té sentiments contradictoris, estima la terra que acollí la família però també li retreu que no pogués gaudir d'un pare quan més li calia.

L'africà també és un homenatge a una terra espoliada, colonitzada, un continent en què tot es viu amb la màxima virulència i intensitat, on no hi ha terme mig. No obstant, una terra que t'enamora i t'atrapa.

"Quan som petits no gastem paraules (i les paraules no es gasten). En aquell temps sóc molt lluny dels adjectius, dels substantius. No puc dir ni tan sols pensar: admirable, immens, poder. Però sóc capaç de sentir-ho. Fins a quin punt els arbres de troncs rectilinis s'alcen cap a la volta nocturna closa per sobre sobre meu..."

"Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d'aquest continent és el meu cos cobert d'una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció externa que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial..." .

No pararia de citar-lo, Clézio descriu l'Àfrica d'una manera punyent i transmet allò que sempre he volgut dir en els meus diaris de viatge. L'Àfrica és idíl·lica pels que hi estem de pas, de viatge... però és dura pels qui han de viure i créixer-hi, malgrat això, té tant a oferir-nos! Tant per sorprendre'ns com la prosa de Clézio que segur que tornaré a tastar. Excel·lent traducció al català, en volem més.

Publicada en català per 62 i en castellà per Adriana Hidalgo editora

La ola

Avui us volia ensenyar un dels meus regals de reis... poques paraules perquè al llibre en qüestió no n'hi ha ni una, però no cal, les imatges parlen per si soles.

Qui no s'ha mirat les onades amb precaució?

Qui no s'ha atrevit a plantar-los cara?

Qui no ha quedat embolcallat pel blau i l'escuma d'una onada inesperada?

Qui no ha acabat així?

Records d'infantesa a la vora de la platja.

Publicat per Barbara Fiore.