D'aniversari amb Males companyies

Males companyies d'en Marc Cerdó és el títol que hem triat per celebrar el 3r aniversari de la llibreria. Una novel·la que ens ha fet passar una bona estona de llegir (no som els únics) amb un protagonista, en Joan, que és un caragirat, malparit però que no saps perquè l'acabes estimant.

Males companyies és una novel·la ben reeixida i que et retroba amb la riquesa del català. Una història en què el protagonista fuig de la Mallorca natal per provar de ser un altre. Enrere deixa un passat, una terra i una família.

"Sense rumiar-ho ni un instant més, vaig fer el bolic i me'n vaig anar de casa per provar de ser un altre. Estrenar la màquina d'afaitar i fugir de l'illa com un esperitat va ser tot u. El cap em bullia de projectes inexplorats."

Tanmateix males companyies no són les que vam tenir ahir a la llibreria que es va omplir per celebrar 3 anys de vida deixant-nos seduir per l'Anna i en Marc, i per la literatura! Una gran companyia i moltes sorpreses són les que vam tenir ahir, la gent del club de lectura, lectors i lectores de l'Espolsada i gent vinguda d'aquí, d'allà, enllà i més enllà.

Gràcies i que les Males companyies us acompanyin!

Publicada -com no podia ser d'altra manera- pel Club editor.

25 SENSESPRIU

XVIII

No s'entenia la cançó de la nit,

de tan clares com eren les paraules.

"T'avens a vendre per engrunes d'or

l'antic solar on has bastit la casa.

Als fills imposes, car els vols senyors,

guisofis agres d'una llengua estranya."

Llibre de Sinera, Salvador Espriu

El viatge al passat

"I tant bon punt la seva memòria va recordar aquells versos, es va completar ràpidament tota la imatge com per art de màgia: el llum que il·luminava amb una claror daurada el saló mig a les fosques en què ella li va llegir, al capvespre, aquell poema de Verlaine. La veia entre les ombres dibuixades pel llum, de la mateixa manera que aleshores, propera i alhora llunyana, estimada i inabastable; va sentir de sobte el seu propi cor bategant amb la mateixa excitació d'aleshores, i podia sentir com la veu d'ella, gronxant-se damunt l'ona sonora dels versos, pronunciava en el poema -només en el poema- les paraules "nostàlgia" i "amor" en una llengua estrangera i adreçades a un estrany; però, igualment, que embriagador que resultava sentir-les en aquella veu, la seva veu. Com havia pogut oblidar durant tants anys aquell poema, aquell vespre en què tots dos eren sols a la casa i, desconcertats per aquest fet, van defugir la perillosa conversa buscant el recer amable d'un llibre en què, darrere de les paraules i la melodia, de tant en tant brilla l'espurna que ens permet reconèixer els sentiments més íntims, com la llum que travessa els arbustos, guspirejant, intangible i, tanmateix, vivificant fins i tot sense una presència física. Com havia pogut oblidar-ho durant tant de temps? I com és que havia recuperat, també de cop i volta, aquell poema perdut? Sense adonar-se'n va dir, traduint aquells versos:

" En el vell parc solitari i glaçat
Dues ombres busquen el passat."

El retrobament al cap dels anys de dos amants que van viure una història d'amor impossible de la mà del mestre Zweig. Sobren les paraules que jo pugui dir sinó és per celebrar que edicions 1984 ha tingut la bona pensada de publicar-la per primer cop en català a la col·lecció de butxaca.

Publicat per 1984/Acantilado

Terra i cultura

El certamen Terra i Cultura, creat l'any 2008 per iniciativa del celler Vall-Llach i la Fundació Miquel Martí i Pol, té per objectiu premiar i promocionar les millors cançons enregistrades amb música original i basades en poemes en llengua catalana. Aquest llibre-cd les recull i ens les apropa. Un regal pels sentits, sens dubte.
Us deixo amb un vídeo de la guanyadora del certamen l'any 2009, la Sílvia Pérez Cruz que musica i canta un poema de la Marçal, Cova l'ou de la mort blanca. Gaudiu-ne.




Editat per Cossetània i Enderrock

Maleeixo el riu del temps

"No em feia por estar mort, això no ho podia comprendre, era com no ser res i, per tant, m'era del tot incomprensible i no hi havia res a témer en realitat, però justament morir, això sí que ho podia comprendre, el segon precís en què saps amb absoluta certesa que justament ara arriba l'instant que sempre has temut, quan de cop i volta t'adones que totes les oportunitats de ser aquell que volies ser han passat de llarg i que el que tu eres és el que els altres recordaran. Seria com si t'estiressin lentament del coll, però aleshores no s'obriria cap porta inundant-ho tot de llum, ni cap dona ni cap home que coneixes des de sempre i que sempre t'ha caigut bé, que potser has estimat, no trauria el cap ni et faria un gest amb la mà per emportar-te cap dins, cap a un repòs que t'espera darrera la porta, dolç i plàcid, per tota l'eternitat."

Aquest paràgraf expressa el sentiment melancòlic que es respira en aquesta novel·la desoladora. Una gran prosa que et pren i t'arrossega en aquesta maledicció del temps.
Aarvid Jansen, protagonista de la novel·la, és en ple procés de divorci quan a la seva mare li diagnostiquen un càncer terminal. Aarvid intenta aturar el temps però aquest se li escola entre els dits. Fent salts entre el present i el passat, el protagonista, que passa uns dies amb la mare a la casa d'estiueig, fa balanç del que ha estat la vida i així descobrim el passat d'una família amb unes relacions difícils.

El llibre pren el títol d'un vers de Mao Tse-Tung, Aarvid també maleeix el temps ja que veu com la seva ubicació en aquest món trontolla, la parella, la mare fins i tot la ideologia. Aarvid creu en un comunisme ideal però no entén les matances de Tiananmen. Descobreix que estima la mare, però potser és tard per demostrar-li. Massa contradiccions per suportar.

Petterson ha escrit una novel·la marcadament biogràfica, d'una prosa exquisida però immensament trista. No és fins que passen els dies i has paït la història que t'adones que has llegit un bon llibre.

Publicada per Club editor i Mondadori

Genealogía de una bruja

La Lisbeth es prepara per passar les vacances de nadal a casa de la seva àvia. La Lisbeth és una nena especial amb alguns poders, com la seva àvia, per això s'hi entén tan bé. A ca l'àvia la Lisbeth es troba amb el veí, l'Edward, i plegats descobreixen el munt de llibres que l'àvia té a les golfes, n'hi ha un, però de molt especial, prohibit...




A mitjanit la Lisbeth s'aixeca per llegir-lo... és Brujas y hechizos... un grimori ple de fórmules màgiques i de vides de dones trencadores que han estat considerades com a bruixes... Lilith, Medusa, Mambo... i sorpresa! L'àvia i ella també hi apareixen. Mite, llegenda i realitat heus aquí el secret que comparteix amb l'àvia. Un conte molt especial que en aquesta edició de col·leccionista va acompanyat del Grimorio, Brujas y hechizos al qual el conte fa referència. Fantàstic. Apte per a petits i grans amb cor de petits, una joia. Precioses il·lustracions de Benjamin Lacombe.

Dedicat a dues bruixetes com la Lisbeth, la Kweilan i la Viu i llegeix, que aquesta setmana han fet un viatge fins a la llibreria, gràcies.

Publicat per Edelvives

El ball

Breu però intensa. No sobra ni falta cap punt ni coma. Les paraules exactes, precises i punyents. Aquesta és la plaent sensació que et deixa la lectura d'El Ball de Némirovsky.

La família Kampf veu com per un cop de sort els seus ingressos augmenten de la nit al dia. Passen de viure de manera senzilla a la perillositat de l'opulència sobtada, tan pròpia dels nou-rics. El senyor i la senyora Kampf volen presentar-se en societat i decideixen organitzar un ball a casa seva. Antoinette, la filla de 14 anys, somia a ser-ne la protagonista. Un somni que ben aviat es veurà esquinçat, la mare ni s'ha plantejat cedir el protagonisme a la filla.

"Sàpigues, filla meva, que jo ara tot just començo a viure, jo, ¿sents? i no tinc la intenció de complicar-me tan aviat la vida amb una filla casadora... No sé què em reté d'estovar-te per fer-te canviar d'opinió -va continuar, en el mateix to, i va fer acció d'acostar-se a l'Antoinette."

Antoinette no prepara la venjança intencionadament però li arriba una oportunitat que no desaprofita i l'executa de la manera que fa més mal. Com un ganivet ben afilat. Impecable.

Némirovsky projecta en El ball l'absurd i el ridícul dels humans. La rivalitat extrema entre una mare que ara comença a lluir i un filla en plena adolescència. Em pregunto si posar el cognom Kampf a la família amaga un doble sentit... Tenint en compte que Némirovsky va ser deportada en un camp de concentració...
Em sap molt greu no haver vist l'adaptació de l'obra i la interpretació de la Sol Picó i l'Anna Lizaran (potser algú de vosaltres ens en pot dir alguna cosa).



Publicada per La Magrana en català i Salamandra en castellà.

Nens de la revolució

Diumenge passat mentre a fora feia un fred d'hivern fantàstic, al balancí de casa m'acompanyava aquesta gran novel·la de debut de Dinaw Mengestu, Nens de la revolució. Va ser començar-la i acabar-la, rellegir-la i ara intentar encomanar-vos les ganes de llegir-la.

"Algú ho va dir millor: ens llevem per anar a dormir i anem a dormir per llevar-nos."

Sepha Stephanos és un immigrant etíop instal·lat a Washington, DC. En Sepha abandona Etiòpia després de presenciar el brutal assassinat del seu pare, arriba als EUA i s'instal·la a casa del seu oncle en un barri als suburbis de Washington amb una gran presència d'etíops. Manté l'esperança de tornar al seu país, però ben aviat descobreix que no hi tornarà mai i aquest viure entre dos mons el porta a la recerca de saber qui és. La buidor i la solitud són companys de viatge d'en Sepha.

"En quedar-me sol darrera el taulell, de sobte m'adonava del fet terrible i esgarrifós que tot el que estimava o m'importava estava perdut o vivint sense mi a més de deu mil quilòmetres de distància, i que el que tenia aquí no era una vida sinó un substitut precari format per un oncle, dos amics, una trista botiga i un pis barat."

En Sepha regenta una botiga petita de comestibles en un barri decadent. A la botiga sol trobar-se amb els seus amics de l'ànima en Joseph, congolès, i en Kenneth, kenyà per arreglar el món, fer uns beures i jugar al joc dels dictadors de l'Àfrica*. Mantenen unes converses molt bones i iròniques també es permeten el luxe de somiar. Són aquí, però enyoren l'allà o el que hi van deixar.

"No te'n vols tornar, però. T'estimes més trobar-la a faltar còmodament des d'aquí que odiar-la des d'allà."

La vida de Sepha sembla canviar quan al barri s'hi instal·la la Judith i la seva filla, Naomi. Això és el preludi que una classe benestant redescobreix el barri i comença a transformar-lo amb els conseqüents canvis, apujada de preus, desnonaments... Per uns es tracta de la millora del barri i pels altres, l'expulsió d'un barri que és la seva vida. Per primer cop, en Sepha se sent diferent i se sent alguna cosa, la Judith, però sobretot la Naomi li obra una porta que el veïnat i els actes racistes li tanquen.

"Què és el que deia el pare? Un ocell atrapat entre dues branques es punxa a les dues ales. Ara m'agradaria afegir un refrany meu a la llista, pare: un home atrapat entre dos mons viu i mor sol. Ja he estat prou temps penjat i suspès en l'aire."

Llibre que commou per la senzillesa com està escrit, perquè ens fa evident la solitud de la gent que ho deixa tot per començar de nou. I perquè les constants referències a Etiòpia i la seva gent em porten a recomanar-vos la lectura de dos llibres més, aquest i El emperador del mestre Kapuscinski.
* Els llibre Pallassos i monstres de l'Albert Sánchez Piñol els hauria ajudat.

Us deixo amb un vídeo de l'autor perquè pugueu fer un tast d'un capítol, en anglès.




Publicat per Angle Editorial

Todos los colores del sol y de la noche

"¿Y los colores del sol? Ésta era probablemente una idea descabellada que me venía a la cabeza una y otra vez en los momentos de gran desconsuelo. Mi vida tiene los colores del sol. Cuando apenas podía respirar y se me hinchaban los pies. Mi vida tiene los colores del sol. Cuando me dolían todos los huesos, cuando era incapaz de comer y de beber, cuando no me daban nada. Mi vida tiene el color reluciente del sol. "

Aquest llibre delicat m'ha acompanyat els primers dies de l'any, feia dies que em feia l'ullet i ja n'havia sentit a parlar a Una illa plena de llibres i a Món de llibres.
Lenka

Reinerová, a qui desconeixia, fa un autoretrat del que va ser el seu empresonament fruit de les purgues estalinistes. Dona compromesa socialment veu com el seu món es capgira quan és empresonada pels "seus".

Reinerová és testimoni i víctima de dos moments que han marcat la història d'Europa. Quan les tropes nazis envaeixen Praga fuig cap a França, allà és empresonada i deportada al camp de dones de Rieucros. Aconsegueix fugir i s'exilia a Mèxic, quan decideix tornar a Europa convençuda que el pitjor malson ja ha passat, és empresonada per aquells a qui creia companys de lluita per un món més just. El seu somni d'ideal socialista es convertí en un malson.

"¿Por qué me retenían por "si acaso"? ¿Por qué estaban detenidos todos los demás, los que tosían en celdas vecinas, los que lloraban, reían como locos, gritaban o incluso se quitaban la vida? Todo esto ocurría en el marco y por causa de la arbitrariedad de un régimen humillante, y encima, decían, en nombre del socialismo, en cuyos ideales humanistas había yo depositado tantas esperanzas."

Testimoni delicat, dur, emotiu i sorprenent que transmet optimisme com els colors. No us el deixeu perdre.

"La vida puede ser mucho más fuerte que la muerte. Sólo hay que saber por qué se vive."

Publicada per Libros del Asteroide

Balanç 2009

El 2009 ha estat el segon any de funcionament de la llibreria. No ha estat fàcil intentar créixer entre l'ambient que ens acompanya ni en un poble on el model de ciutat dormitori s'imposa. Malgrat tot, aconseguim arribar a final d'any amb un somriure i amb ganes de celebrar el tercer aniversari de la llibreria al febrer.

Aquest any hem fet grans lectures ressenyades al blog. Ens han acompanyat un munt d'escriptores i escriptors. Hem consolidat les presentacions adreçades a la canalla i el club de lectura ens ha ofert grans moments. Un cop més hem obert la llibreria a les escoles i enguany, per primer cop, a l'institut.

Encarem el proper any amb més projectes i amb ganes de seguir compartint la passió pels llibres i la literatura mitjançant el blog i a la llibreria. Gràcies a tothom!

Us deixem amb unes imatges que parlen per si soles del que ha estat el 2009!

Bon nadal

Bones festes i bones lectures per a tothom!

D'una altra manera

Un àlbum que m'ha robat el cor per les il·lustracions i el missatge d'optimisme, en aquesta vida tot pot ser d'una altra manera, sempre, en la foscor, la solitud, l'enyorança...

És molt bonic, si voleu sorprendre algú que us estimeu correu a comprar-li aquesta joia.

Publicat per Thule

El crit del peresós

"Benvolguda col·laboradora,

Gràcies per donar-nos l'oportunitat de llegir el seu treball. Després d'haver-lo analitzat detingudament, lamentem comunicar-li que, de moment, no reuneix els nostres requisits.

La redacció de Soap."

Andrew Whittaker és l'editor d'una modesta revista literària, Soap. Atrapat pels deutes i en una situació personal precària condemna la revista a la desaparició. Whittaker malviu del lloguers de pisos i cases, que no cobra mai, perquè els habitatges estan en condicions precàries i ell no hi inverteix ni un cèntim en arreglar-los.

El llibre té format epistolar. Whittaker s'escriu amb els seus llogaters, amb el banc, amb els amics i la seva exdona, i amb futurs autors que envien els seus originals que mai veuran publicats i que no sempre obtindran respostes tan elegants com la de més amunt. Són cartes amb una mala llet i una ironia que et fan riure. Whittaker ens ofereix moments hilarants quan adopta diferents personalitats mitjançant cartes al director del diari local per fer-se autobombo i que es parli d'ell.

"Freewinder,

En la seva carta o, més ben dit, en les seves cartes, ja que me n'arriben una rere l'altra, em pregunta si sóc "conscient" que dec molts pagaments de la hipoteca. No s'amonïni, que en sóc tan conscient que és com si tingués una espelma encesa dins del cap. Però, tot i que admeto que aquesta consciència, com he dit, és com una espelma encesa en una foscor esfereïdora, com vostè mateix podria comprovar si fos aquí amb mi, també m'agradaria que vostè "fos conscient" que encara deuré més pagaments en el futur, potser "un fotimer", com diuen. Així doncs, l'espelma encara cremarà més! I això passarà perquè estic emmerdat fins al capdamunt. Tanmateix, li asseguro que l'espelma encesa dins del meu cap, que crema ufanosa, continuarà cremant fins i tot quan jo, el meu cap i tot el qui hi crema a dins haguem desaparegut.

Atentament, Andrew Whittaker"

Sam Savage em va sorprendre amb Firmin, i aquí torna a personalitzar les misèries humanes en animals. El crit del peresós potser no és tan reeixida com en Firmin, al meu parer, té alts i baixos, però us ben juro que els alts valen molt la pena i que m'ha fet riure molt, potser perquè mentre llegia empatitzava amb les misèries del món literari. Tasteu-lo i ja em direu què us ha semblat.

Publicat per Columna i Seix Barral.

Cau de llunes

Avui t'he cercat, amic, entre foscants;

m'he confós en les fulles, i m'he perdut

pel senderol dels verns.

Al braç, un cistell massissat d'ombres i de versos

i un aixolet de marges sortillers.

Un didal d'aigua verda m'ha dut la remor dels teus passos;

un pols de llum negra t'ha escossellada la veu.

I a cada revolt hi eres tu, i jo cavalcava un destrer de neulia;

i a cada recolze una lluna, i tu cavalcaves el sol.

Veig treure'm, llavors, el vestit de vilera

i a la teva pell vaig escriure l'avui i el demà.

Tot era una selva de paraules

i era tot una paraula embullada entre arços gegants.

Dansaven entorn les pinyes i les glans s'irisaven,

quan ens sorprengué la remota tremolor d'una vall vidrera.

Extret de Cau de llunes, Maria-Mercè Marçal

La isla

Un pare a punt de morir per culpa d'un càncer terminal demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa que el va veure néixer i créixer per passar-hi uns dies. Una illa adriàtica plena de lluminositat en què el temps sembla haver-se aturat. Seran uns moments de descoberta mútua. El pare sap que no li queden massa dies i el fill prendrà consciència que la mort ja fa dies que truca a la porta del pare.

"-He ido a explorar el muelle y he elegido el sitio adonde iré a pescar esta tarde. También he ido... a ver de nuevo algunos rincones donde todo ha permanecido igual que cuando yo era niño. De viejos nos gusta asegurarnos de que el mundo no ha cambiado del todo.

-¿Te has vuelto filósofo, papá?

-Por todo se pasa; quien no lo ha sido en su juventud, llega a serlo después."

"Una lucha cuya suerte ya estaba decidida. Sin esperanza. Volvía a apagarse la luz en los ojos turbios de su padre como el preludio de una derrota. Sin embargo, tal vez quien combate no tenga una conciencia plena de la inevitable derrota y pueda resistir y recobrar el aliento para luchar todavía. Pero quien asiste impotente a la trágica lucha, y tiene en sus venas la misma sangre que la víctima, sufre con horror reprimido y todos sus minutos están envenenados."

Un relat escrit amb una senzillesa que emociona. No hi passa res, només la vida. Hi ha llibres que no els calen gaire pàgines per arribar-nos ben endins. Aquest n'és un. Magnífic, m'ha recordat al meu estimat Maxwell.

Publicat per Minúscula.

El conill despistat i El somni d'en Miolet

Estem contents perquè de les caixes sempre en surten llibres especials, diferents i màgics que només veure'ls te'ls enduries cap a casa. Us presentem uns contes que ens fan molta companyia i que faran les delícies dels més menuts de casa.


Per aquí a la llibreria tenim un conill amb només una orella i la cua lligada, un conill que ho perd tot, ben despistat, tant, que viu a Roda de Ter però fa dies que dorm a L'Espolsada. Això sí, és un conill lector!

Aquesta setmana ha vingut un gat molt eixerit que viu a la Font del gat a fer-li companyia. En Miolet és un gat que pel seu aniversari volia conèixer Barcelona i s'ho va passar d'allò més bé! En Miolet també ha volgut arribar fins a les Franqueses i ara també dorm a l'Espolsada.

Si feu clic en aquest enllaç podreu veure en Miolet a Barcelona:

http://www.lameceuaeditorial.com/videomioletdefinitu.htm

Publicats per Vabau i La Meceua

Una tempesta

Acabada la lectura d'Una tempesta encara estic neguitejada i penso en la Sara Surp, l'admirador, el parapentista, els tertulians... Em vénen imatges del Pirineu i la pluja com si fossin flaixos, inquietant!

A grans trets, podríem resumir l'argument de la novel·la com ho fa la contraportada. Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada a un poble dels Pirineus es troba a la carretera amb una ambulància, en plena tempesta. Parla amb els conductors, que porten un jove que ha tingut un accident al bosc. El noi acaba de morir i l'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut.

El llibre de Monsó és molt més que una novel·la d'intriga. És un text ple de frases punyents i farcides de bon humor, capaç d'aglutinar una escriptora que escriu adormida, un noi que fa parapent, un admirador malaltís de l'escriptora, una pila de lectors... Monsó fa un retrat hilarant del món literari, de la relació autor-lectors -només espero que mai cap dels autors i autores que hem tingut a la llibreria s'hagin sentit com ho fa la Sara Surp-. No us perdeu el capítol 18.45, Malmercat, genial, com també ho és el gir final de la novel·la. No dubteu que passareu una bona estona.

"Els llibres són per construir-se un món propi, no per adaptar-se", pensava, i sabia que aquest pensament tenia alguna cosa a veure amb els pares, tan deliciosament excèntrics com irresponsables, però capaços d'una tendresa, d'una expressivitat afectuosa de què els tiets sempre havien estat sempre desproveïts. Els pares tenien un món propi. Els tiets, no."

Publicat per La Magrana

Premi Llibreter 2009

Contenta amb el premi llibreter 2009 de narrativa perquè és un llibre que ens ha agradat molt i que continuarem recomanant. Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, publicat per Viena i Acantilado. Ja el vam ressenyar en el seu dia, a casa d'en Biel també i en Llunàtic i a les Ucronies. Només us queda doncs tastar-lo!


I contenta també pel premi en la categoria d'àlbum il·lustrat, Compte amb la granota, de William Bee, ed. Joventut, perquè la granota i la sra. Cagarrines ens van robar el cor... Aneu amb compte que la granota no se us mengi...

Quatre germanes

A principi dels anys 50, Matthew Soames i la seva família passen les vacances a la granja que tenen als afores de Renfro, Missouri. El matrimoni Soames espera l'arribada de les seves tres filles per passar l'estiu plegats.

"Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu: la Jessica venia des del cor de les muntanyes Ozark, la Leonie des d'una petita ciutat de Kansas i jo des de Nova York - treballava a la televisió, llavors una indústria nova que la meva família considerava tot un misteri. Tant per a mi com per a les meves germanes aquestes visites eren com l'impost sobre la renda: una inconveniència anual. Hauríem pogut passar el temps de moltes altres maneres però, tot i que ja érem grans, els nostres pares exercien la seva autoritat. Ells fixaven l'impost i nosaltres el pagàvem.

Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida."

La família està formada per: el pare, Matthew Soames, mestre rural; la Callie, esposa i mare abnegada a les tasques domèstiques; la Jessica, la filla gran i que mai assoleix les espectatives del pare; la Leonie, la responsable; la Mathy, la indomable i la Mary Jo, la petita i que abandona la granja per dedicar-se a la televisió a Nova York.

El primer capítol ens situa tota la família com a conjunt a la granja i ens permet conèixer com es viu en el si d'una família de conviccions religioses a l'Amèrica més rural i els lligams familiars bastits en l'eclosió de la flor de lluna. Una flor que simbolitza aquesta família i que alhora n'oculta tots els secrets. Els capítols successius estan dedicats a cadascun dels membres de la família i és on rau, per a mi, la grandesa de l'escriptura de Carleton. Res és el que sembla. Observar el comportament de cadascú com a individu i com a membre d'un col·lectiu, en aquest cas la família. Amb els sentiments propis, dubtes i incongruències. En mica en mica, es desvetllen els secrets, les passions... dins d'una família aparentment benavinguda tothom aconsegueix amagar alguna cosa. No és fins que tanques l'última pàgina de la novel·la que es tanca tot el cercle.

És una novel·la clàssica de cap a peus que et permet gaudir del plaer de la bona escriptura. Saber posar distància en el temps i els costums de l'època ens permetrà gaudir-ne al màxim. Un pena que aquesta fos l'única novel·la publicada per Jetta Carleton, però com diu en Ricardo Menéndez Salmón: "Para qué escribir más después de haber urdido una obra com ésta no resulta, en el caso que nos convoca, una pregunta retórica. Porque mientras hay literaturas que con cincuenta títulos no pasan de primaria, hay otras que con un único libro se doctoran."

Publicada per Libros del Asteroide

Contrabandistes de la llibertat

Com diu l'Ariadna al pròleg del llibre: "Si ningú no pregunta i escolta, tot pot quedar enterrat en el silenci quan la veu s'apagui."

Per sort, hi ha gent que va estirant dels fils de la gent anònima per reconstruir un passat col·lectiu. Assumpta Montellà ja ens va emocionar amb La maternitat d'Elna, ens va fer vibrar amb El setè camió i ara recupera la memòria d’aquella gent que es jugava la vida per passar refugiats i exiliats d’una banda a l’altra del Pirineu. Montellà ens descobreix el sentit positiu de la paraula contraban a Els contrabandistes de la llibertat.

Montellà dóna veu als que fugien:

"Un consol efímer que l'endemà s'esvairia quan es van endur el pare i només ens va quedar el soroll de les botes alemanyes damunt l'empedrat. El soroll d'aquelles passes...

Potser li semblarà que això no és transcendental, però amb el pas dels anys he sabut que el més important són els detalls, un soroll, una olor... són com ressorts guardats dins teu, i quan els prems surt tota la memòria dels fets."

"Hi va haver un temps que em vaig prohibir pensar en la família, havia d'anestesiar la meva sensibilitat, no pensar en totes aquelles coses familiars d'abans que m'estovaven i es convertien en un sentiment perillós que calia foragitar si no volia patir."

També sentim la veu dels passadors o dels seus familiars:

"Va estar detingut tres mesos a la ciutadella de Perpinyà i interrogat brutalment per la Gestapo, que el va deixar mig mort. Per mediació de Pau Casals, amb el qual eren molt amics, van rebaixar el grau de presó del pare i el van portar a l'hospital de Saint Jacques. Allà hi havia menys vigilància i, finalment, se'n va poder escapar. Com va poder, va arribar a casa, va restar amagat fins al final de la guerra i ho va perdre tot."

"Quan el va deixar a la vora del foc, el meu germà somreia, però ja feia estona que no contestava les preguntes del seu portador. Estava congelat. Estava mort."

Sota les neus i enmig de les valls pirinenques van quedar-hi sepultades moltes vides, però també bocins i records d'aquells que van aconseguir fugir.

Serà un plaer sentir l'Assumpta Montellà com ens recorda totes aquestes veus a la llibreria, dijous 29 d'octubre.

PD Gràcies per la presentació d'ahir, un plaer.

Publicat per Ara Llibres