Pòquer de dones

Divendres dia 6 hem muntat un pòquer de dones a la llibreria amb la Maria Bohigas, editora, la Marina Espasa, escriptora, la Blanca Llum Vidal, poeta, i servidora, la llibretera.

El motiu no és cap altre que donar vida al fons magnífic del Club editor, la Maria ha fet una sèrie de menús a partir del catàleg i nosaltres hem triat per l'Espolsada el de Dones adaptat a la llibreria, la Munro i la Stefanie Kremser ja han estat protagonistes d'altres vetllades.

Serà un diàleg a partir de les protagonistes creades per Aharon Appelfeld a Tsili, Nikos Kavadias a Li i altres relats, Per Petterson a Cap a Sibèria i el protagonista masculí d'Un film (3000 metres) creat per Caterina Albert.

De mentre i per anar fent boca us deixo amb un poema en prosa d'una de les nostres convidades, Blanca Llum Vidal, que pertany al seu llibre Homes i ocells, un d'aquells llibres que té un magnetisme molt especial que sé que enamorarà a més d'un i sobretot a elles que són imprescindibles per l'esdevenir de la llibreria.


DESARREL

Construir-me una paret que no separi. Posar-la entre la pena acostumada i aquest aguait que ve del cor. Aixecar-la entre qui pugui i mai no creure-hi. Somiar-la. Construir-me una paret com de castell de vent captaire i ficar-li a cada pas molta finestra. Que s'esbatanin. Que l'aire corri. Que alguna es tanqui. Que torni a obrir-se. Que hi hagi ocells. Que n'aprenguin, les cortines. Que volin alt. Que alguns serrells facin de dits ganxant l'amplada. Que volin baix. Que els vidres riguin. Que vinguin pans i alguna pedra i construir-la, una paret, en un lloc tou, que es mogui molt, que no s'encalli i que no arreli.  Blanca Llum Vidal

Us esperem divendres a 2/4 de 8, visca els bons llibres!

Cinc llibres infantils imprescindibles

Tal com vaig escriure al mes de setembre, mantinc la intenció i les ganes de parlar de literatura infantil per fer-vos entrar aquell cuquet a la panxa de quan un llibre t'enamora. Aquest mes he fet una tria de cinc llibres relacionats d'una manera o altra amb la tardor .

La primera joia es diu El paraguas es de Liu Jae Soo i Do Sheen Il i representa el que per a mi és un bon llibre infantil. Desperta la curiositat, activa la mirada, és preciós, plàstic i porta un cd de música de piano per acompanyar cada pàgina. És una història d'un paraigua en un dia de pluja que es troba amb uns quants paraigües de colors vius i així transformen la grisor de la ciutat en un dia plujós. No us el perdeu, l'ha publicat una editorial que acaba de néixer i que es diu Pastel de Luna.

Oso quiere contar una historia, de Philip C. Stead i il·lustrat per Erin E. Stead ensenya als més petits què és una hibernació i dóna veu a un ós adormit que intenta a explicar als amics del bosc una història que no recorda massa bé perquè la son el pot. Mentre va parlant, ajuda els altres animals a prepar-se per passar l'hivern fins que torna la primavera i amb ella les ganes de despertar-se. Il·lustrat amb unes aquarel·les delicades que parlen per si soles. Editat per Océano travesía.

Fotos de la Rocio Bonilla

De quin color és un petó? de l'autora i il·lustradora Rocio Bonilla que dóna vida a la Minimoni una nena a qui li encanta pintar marietes, cels, plàtans però no ha pintat mai un petó, però de quin color deu ser un petó?

Un conte ideal per emocionar-nos amb família i que ens incita a agafar llapis i colors per descobrir de quin color són els petons o potser ens incita a fer-nos-en molts! (Ara que els dies s'escurcen és una bona oportunitat per fer-nos petons i dibuixar plegats). Editat per Ànimallibres

 

Sóc un conill d'Ole Risom i il·lustrat pel mestre Richard Scarry. En Nicolau és un conill que observa com es transforma el seu entorn amb el pas de les estacions. Aviso que quan l'hàgiu fullejat voldreu tenir emmarcades a casa totes i cadascuna de les il·lustracions que acompanyen el text poètic. El llibre el trobem en edició bilingüe català-anglès o castella-anglès. Preciós! Editat per Lata de Sal

Torna el tàndem Salomó-Martí amb un llibre més de la col·lecció de buscar i trobar. Aquest cop s'han superat, en Pol i l'Estel viatgen en el temps i les diferències amagades entre les pàgines són objectes anacrònics de l'època. Un llibre per les tardes de dissabte, tant si tens 8 anys com si en tens 99! No podreu aixecar el cap de llibre perquè les il·lustracions són plenes de detalls i d'aclucades d'ull aquest cop al món del cinema i a la literatura. Editat per Cruïlla. No us el deixeu perdre!

Foto d'en Xavier Salomó

La filla estrangera

"No seré més per a vosaltres. Des d'ara seré per a mi. Per a mi o per qui vulgui, però ja no per cap dels que em voleu esbiaixada, escapçada." 


La filla estrangera narra la vida d'una noia nascuda al Marroc i que creix en una ciutat interior de comarques. La protagonista, una estudiant brillant, acaba l'institut i ha de decidir si va a la universitat o accepta un matrimoni pactat que li proposa la mare. Amb aquest argument que alguns titllen de ja sentit, com si en la literatura els grans temes no s'haguessin explicat del dret i del revés, és precisament on la Najat ha fet un pas més en la seva escriptura i ha construït una novel·la esplèndida, amb alguns alts i baixos de ritme, però que innova perquè com a lectors ens planteja nous reptes.
Cansada que li preguntin per si és autobiogràfica, i què si ho és!, Najat ha de vèncer el prejudici paternalista de la nena marroquina que mira quin català que no només parla sinó que escriu i ho fa per la porta gran, perquè El Hachmi amb aquest llibre es consolida com una veu que ens sacseja, perquè porta la protagonista en forma de monòleg anònim a qüestionar no només el seu entorn sinó a si mateixa, la seva identitat, el ser d'algun lloc, i prova de trencar aquell fil tan sensible amb la mare, però que cal saber tallar per esdevenir una persona autònoma.

"El neguit que tinc des que he sabut que començava avui és el del perill que em suposarà tornar a estar en contacte amb coses escrites, amb paraules que em puguin provocar algun plaer i tornar-me al lloc on era, a l'intent de fugida perquè no sigui capaç d'afrontar les temptacions de buscar una vida diferent."

Si amb la Jenn Díaz vam ser testimonis a la llibreria d'un debat enriquidor sobre el bilingüisme, amb la Najat i la Filla estrangera som espectadors d'un debat que no gira entorn a la llengua, només, sinó a les formes de la societat d'origen, la de la mare, i la societat d'acollida on ella creix, vol ser i vol forjar la seva identitat i llibertat.
Un pas més en la construcció d'una cultura que es vertebra en aquestes veus que es miren el món des d'un altre punt de vista però que no fan sinó enriquir el nostre bagatge.
En faré relectura segur perquè és d'aquells llibres que t'interpel·la i fa qüestionar-te.

Editat per Edicions 62/Destino

De mare i filla i altres apunts

Avui que Mercè Rodoreda hauria fet 107 anys, me la imagino (somiar desperta és tan bonic) asseguda a una de les butaques de la llibreria contemplant-nos amb aquell somriure tan seu mentre escolta la Jenn Díaz confessar que s'ha llegit la seva obra d'una tirada, mentre parlem de jardins i flors i de tot un reguitzell de dones. No sé si somriuria de saber que l'Armand Obiols ha donat el cognom a un dels protagonistes masculins de la novel·la de Jenn Díaz, Mare i filla, però potser estaria contenta de saber que una de les protagonistes es diu Natàlia en homenatge a la Colometa...

Ahir al vespre vam ser testimonis dels secrets de la novel·la, amb una presentació atípica, en què vam parlar més de literatura, de famílies i universos que del contingut del llibre, i com m'agrada que així sigui! Vam descobrir la Claudia, una senyora xilena que va explicar la seva història d'amor a la Jenn mentre hi vivia de rellogada en una habitació amb una amiga... "No escribas nunca esta historia" li va dir. Ai, santa innocència! Tenir escriptors al teu voltant és perillós perquè sempre estan a l'aguait de caçar històries de novel·la i quina sort que aquestes acabin essent un llibre com el que ahir presentàvem.

De la mà de la Izaskun vam conèixer la història d'amor entre editora i escriptora que va néixer tot fent un cafè. Que la Jenn es decidís a escriure en català té nom de persona i de magazín cultural, Eva Piquer i Catorze.cat, la resta és cosa de la vida interior compartimentada de la Jenn amb en Dani. No sé si el bilingüisme mata com afirma en Pau Vidal, només sé que la Jenn ha fet una cosa molt complicada i és brillar escrivint amb totes dues llengües, la reivindicació de xarnega de la Jenn com a cupera de les lletres és una bona definició del moment que vivim.

Ahir vam escriure una altra pàgina de la història de la llibreria amb una vetllada d'aquelles que reanima l'esperit. Un divendres al vespre de tardor, de cap de setmana de pont i la llibreria plena com un ou per sentir parlar de literatura i vida o potser de vida i literatura, per compartir somriures i anècdotes com les Casasines que cada dia surten a passejar pel jardí de casa i contemplen les flors i comproven com estan, des d'aquí els enviem un petó perquè sabem que ho llegiran! De descobrir que una llibreria és capaç de teixir unes complicitats excepcionals, de saber que comptes amb gent capaç de tot, d'emocionar-te de mirar la gent i descobrir que alguns vénen del Maresme, del Barcelonès... de trobar el somriure còmplice d'una llibretera entre el públic i de tenir una editora al costat que ha trepitjat tot el país per conèixer com bateguen les llibreries de comarca i de saber que l'Espolsada compta amb lectors àvids de bones històries, només puc dir: gràcies, som una família.

Som una família

"Aquest any d'ara és el 1971, es diu així perquè totes les coses del món tenen un nom, excepte els anys, que tenen números. Durant l'any que es diu 1971 s'estan trencant moltes coses. S'ha desenganxat una part del Pakistan que es diu Bangla Desh, ha petat un amic del papa que es diu Jim Morrison i diuen que s'ha trencat una vàlvula de la nau espacial Soiuz 11. La mama sempre ho diu, que quan es trenca una cosa després, se'n continuen trencant d'altres en cadena, la setmana passada encara ho va tornar a dir, quan es van espatllar la batedora, la rentadora i el tocadiscos."

Així comença aquesta novel·la protagonitzada per l'Almerico Santamaria i la seva família. L'Al és un nen prodigi de quatre anys que ja sap llegir, escriure i fer càlculs mentals de complicada resolució. Viu amb el pare, un fan de l'Elvis Presley, una mare molt bonica, l'Agnese, que s'assembla a la princesa Grace i una germana, la Vittoria, a qui se li moren tots els animals de companyia. Amb només quatre anys, a l'Al se li presenta un gran repte, ha de trobar casa per la família perquè les estan passant magres. Amb una capacitat inventiva, grans dosis d'optimisme i molt sentit de l'humor descobrirem les misèries d'una família que no arriben a final de mes, passen fred i canvien de casa constantment fins que l'Al funda el Principat dels Santamaria amb moneda pròpia.

Fabio Bartolomei dóna vida a un nen per explicar-nos i descriure'ns la dècada dels setanta a Itàlia, alhora que fa pinzellades del que passa a la resta del món. Una família reivindicada com a pilar bàsic que es veu obligada a intentar-ho tot per sobreviure, dos germans que fan un tàndem extraordinari de solidaritat i cooperació. L'Al és un personatge que se't guanya des de la primera pàgina, la Vittoria és per a mi el personatge rodó que acabes apreciant quan tanques el llibre. Amb una economia de supervivència i parets de Lego incloses, Som una família està cridat a ser un llibre de llarg recorregut, no us el perdéssiu! Ens calen llibres tendres, optimistes i amb sentit de l'humor per intentar entendre el món.

"Esperava que m'agafessin a la biblioteca, vaig intentar deixar bocabadat el responsable recitant-li títols i autors dels dos-cents sis volums de la secció "Història moderna i contemporània", però no va ser suficient, la plaça vacant la van donar al nebot d'un professor. No em sorprèn, perquè els governs canvien però la república italiana sempre continua igual, és el país de les oportunitats de classe. Tot ciutadà ja ric té la possibilitat de ser-ho encara més."

Traduït per Anna Casassas
Editat per Angle editorial/Tusquets editores

La mort del pare

La meva primera lectura d'aquestes vacances m'ha portat fins a Noruega de la mà d'un escriptor que ha emprès un periple vital literari contingut en sis volums sota el títol La meva lluita, el primer és La mort del pare.

Els que seguiu el blog ja sabeu que de fer crítica literària no en sé i que sempre parlo d'allò que m'han provocat els llibres que he llegit o de les sensacions que em desperten les persones que els fan possible. Porto les ressenyes al terreny molt personal perquè la literatura la visc així. Fa un temps una editora pèl roja i pigada com jo em va venir a veure per parlar de l'Altra i em va explicar l'obra de Knausgård, li brillaven els ulls, en parlava amb un entusiasme desfermat, però que tothom li havia dit que no ho fes... Ets boja vaig dir-li, però si després de totes les negatives encara t'emociona així,fes-ho Eugènia, hi creus, doncs defensa'l. 

Un cop acabada la lectura de La mort del pare vaig sentir un buit terrible, tancava el llibre i ja trobava a faltar en Karl, el seu germà, l'àvia, el pare i el paisatge. Escriure sis volums per parlar de la teva vida és una aposta molt agosarada perquè corres el risc de ser titllat d'egòlatra, de no tenir cap mena de pudor ni respecte amb la teva família ni amb tu mateix i de fet, l'obra de Knausgård compta amb detractors que la troben soporífera per massa descriptiva, lenta i amb manca d'interès o amb enamorats com jo que sense saber ben el perquè cauen rendits amb la prosa detallista que fa que aquelles escenes quotidianes et facin passar pàgina sense aturador, potser perquè les he llegides com un exercici literari prescindint de si era autobiogràfic o no.

A La mort del pare  Knausgård fa un repàs de la seva infantesa, l'adolescència a l'institut, els primers llibres, la música fins a la maduresa sempre amb l'òptica del que ha estat la relació amb el seu pare alcohòlic, molt absent, i que mor en unes circumstàncies molt tristes. 

"El caos i la imprevisibilitat són característiques essencials de la vida i també del seu final, l'una és impossible sense l'altre, i malgrat que gairebé tots els nostres esforços es dirigeixen a mantenir ben lluny el final, només cal un breu moment de desesperació abans de viure a la seva llum i no, com ara, a la seva ombra."

Però on  Knausgård se'm va posar a la butxaca és en aquest fragment:

- ¿Vols que te'l llegeixi? -vaig dir.

Va fer que sí amb el cap. Vaig seure al seu costat i vaig obrir el llibre. Tractava d'una eruga que es menjava tot el que trobava. Quan vaig haver acabat de llegir, es va arrossegar cap endavant i va agafar un altre llibre de la taula. Aquest tractava d'un ratolí que es deia Frederick i que, a diferència dels altres ratolins no recollia menjar a l'estiu sinó que preferia dedicar-se a somiar. Deien que era un gandul, però quan arribava l'hivern i tot era blanc i fred, ell era el que donava llum i color a les seves vides. Això era el que havia estat recollint, i el que necessitaven ara, llum i color." 

Llum i color és trobar en un text d'adults d'aquesta envergadura dues referències a dos contes infantils d'Eric Carle i Leo Lionni i fer-los aparèixer sense prejudicis. Qui ha llegit bona literatura infantil escriu grans llibres per adults. 

No em canso de repetir que una cultura es nodreix d'autors propis però també de bones traduccions i d'editorials que aposten per publicar allò que les fa vibrar, fent un equilibri màgic entre la rendibilitat i la qualitat, llegiu sinó l'Eugènia Broggi en aquesta entrevista hi diu: “L'únic que puc fer és intentar que la gent sàpiga que aquest llibre existeix en català i que l’obrin i llegeixin les primeres tres pàgines. Si aconsegueixes això, estic segura que el noranta per cent de la gent que ho faci, fliparà.”

Gràcies pel valor de publicar-la, ara cal que els lectors estiguem a l'alçada.
Edita l'Altra Editorial
En castellà Anagrama
Traduïda per Anna Llisterri

Cinc llibres infantils imprescindibles

Aquesta ha estat una setmana de tornar a reprendre les rutines, els nens tornen a l'escola, els dies ja s'escurcen, fa aquella xafogor del setembre i la tardor té ganes d'arribar. És la setmana dels propòsits habituals: aprendre anglès, anar al gimnàs i un reguitzell d'il·lusions que al cap d'un parell de mesos ningú recorda. També és el mes de sentir queixar-se del preu dels llibres o de sentir a la llibreria: "què en farem de tants llibres a casa si no serveixen per a res" amb la conseqüent cara d'astorament per part de servidora.
Penso en forma de desig que si aquestes famílies s'haguessin donat l'oportunitat de compartir contes com aquests amb els seus fills la realitat seria una altra. Percebo una força editorial infantil que té les coses clares, que sap que els nens no són rucs, i que s'entesten a publicar llibres preciosos de mil textures, colors, intel·ligents i que donen peu al debat. Llibres que transmeten estima pels petits detalls, per la diversitat i per les coses boniques. En aquesta tornada a les aules, voldria parlar-vos de cinc llibres (en podrien ser molts més) que m'agradaria que també fossin a les classes, per l'hora del conte, per pensar, per posar-nos a la pell dels altres i per treballar infinitat de coses. És l'hora també que el col·lectiu de mestres perdi la por a ensenyar-los a l'aula (sé de bona font que els que ho fan n'estan més que satisfets dels resultats), els contes haurien de ser aliats dels gomets, els colors, les sumes i les restes, l'hort, la música, la dansa i les classes d'història. I també voldria que fossin a les biblioteques personals dels nens per anar configurant el seu itinerari com a lectors del demà.

El mur de Javier Sobrino, il·lustrat per Nathalie Novi

Una faula preciosa sobre els límits de les fronteres i els prejudicis. Un llibre per reflexionar sobre la convivència i la naturalesa intrínseca dels homes. Tenim una eina excepcional per explicar l'èxode dels refugiats. Un àlbum d'una bellesa pictòrica excepcional.

La casa dels ratolins, de Karina Schaapman, traduït per Godele De Sterck i Marina Espasa

L'autora del llibre va estar anys dedicada a construir aquesta casa per acollir en Sam i la Júlia, feta amb materials reciclats. Un llibre inspirador, ple de contes i de màgia, un cant al poder de la imaginació i un homenatge als contes de Beatrix Potter o als habitants del Clos dels esbarzers. Delicat, preciós, un conte per aturar-s'hi hores i hores. Farà les delícies de tota la família.

Els arbres són bonics de Janice May Udry, il·lustrat per Marc Simont, traduït per Margarida Trias

Recuperació de tot un clàssic premiat amb el Caldecott. Un manifest sobre la importància de tenir arbres al nostre voltant. Hi ha arguments sostenibles i d'altres amb molt sentit de l'humor.

Olivia de Ian Falconer, traduït per Nàdia Ravenga

Estem d'enhorabona perquè s'ha recuperat el primer àlbum de l'Olivia en català. No sóc gens objectiva parlant de l'Olivia, però sí que us diré que em sembla fantàstic que una porqueta rodanxona sigui la protagonista d'un llibre, que a més sigui intel·ligent i amb un humor molt fi, que vagi a contracorrent i ho qüestioni sempre tot em fa posar dempeus i aplaudir ben fort. Fan de l'Olivia.

El meravellós Peludiu-Renudiu-Xiquitiu de Beatrice Alemagna, traduït per Bel Olid

"Tinc cinc anys i mig i em dic Edith, però els amics em diuen Eddie. Mon pare parla cinc llengües, ma mare refila com un ocell, ma germana és la reina del patinatge sobre gel, i jo no sé fer res. Res de res. O com a mínim és el que em pensava."
Tota una declaració d'intencions sobre el comerç de proximitat, la millor campanya per reivindicar el comerç en trama urbana de la mà d'una nena que ha de fer un regal molt especial. No us el perdéssiu.
Menció especial per la traducció de la Bel Olid.


No em digueu que després de veure aquests contes no us vénen ganes de compartir-los amb tothom?


Publicats per Joventut, Blackie Books, Corimbo, Andana i Combel. Gràcies per la feina ben feta.

Les pereres fan la flor blanca

La setmana passada parlàvem de la Jenn Díaz com a autora amb una veu i un univers propis i avui us vull parlar d'un autor, dels pocs, capaç de fer del silenci i de les atmosferes un protagonista més de les seves novel·les.
Arriba en català i en castellà el primer llibre de l'autor holandès que als anys noranta va escriure pensant en un públic juvenil i que després va refer pensant en tots els públics. Bakker ens narra la vida d'una família formada per un pare i tres fills, en Gerson i els dos bessons (Klaas i Klees), un gos i una mare que un dia se'n va anar a Itàlia.
De camí a casa els avis i mentre discutien si les flors de les pereres eren roses o blanques, un cotxe els envesteix, les rialles donen pas al silenci del coma d'en Gerson que triga uns dies a despertar-se i que quan ho fa tot és ben negre.
Bakker es dedica a explicar-nos com els membres de la família s'adapten a la nova situació del primogènit i ho fa donant veu als bessons, al propi Gerson i al gos de la família i així desplega un joc de veus narratives com la dels bessons o algú que parla des del coma...

Llegir-lo després d'A dalt tot està tranquil i de Deu oques blanques em confirma que la prosa de Bakker em sedueix i m'atrapa un cop més; que domina els silencis i les paraules no dites amb mestratge; que malgrat la tristor que es desprèn de les seves històries sempre hi ha una tendresa que el fan especial; que l'aigua, els llacs, les ovelles i les flors són una constant en la seva obra com també ho és la no-presència femenina o escadussera. Si la setmana passada dèiem que Jenn Díaz mirava el món en femení, Bakker ho fa en masculí -que ningú es confongui i caigui en l'error de posar-hi etiquetes, són llibres per tothom- parlem de la mirada. Les dones de Bakker o no hi són o fugen i s'escapen (donaria per una tesi doctoral com la que escriu la protagonista de Deu oques blanques).

Les pereres fan la flor blanca és un llibre deliciós, d'aquells que m'agraden perquè podré recomanar a molts públics entre els quals algun lector jove i voraç amb ganes de bona literatura. Sense acció trepidant i una calma aparent les obres de Bakker contenen tota mena d'emocions, però sobretot una gran passió per l'ofici d'escriptor i un immens respecte per al lector.

Gràcies Laura, editora entusiasta, per oferir-nos-el sense defallir.

Editat per Raig Verd/Rayo Verde
Traduït, impecablement, per Maria Rosich

Mare i filla

Els que hi hem anat seguint la Jenn Díaz des fa temps sabem que té una veu particular i un univers molt seu. Ara deu fer un any i gràcies al poder de persuasió de l'Eva Piquer, la Jenn va llençar-se a escriure contes al diari cultural Catorze i ho feia en català per primera vegada. Expectants i amb admiració vam comprovar que no perdia ni la veu ni l'univers i que el canvi de llengua com a lector era una pura vivència, entenc que per ella ha estat un camí elaborat i potser una decisió difícil de prendre. Com a llibretera és una satisfacció poder constatar que tenim una veu jove que, indistintament de la llengua amb què escriu, ens donarà moltes alegries.
Reconec que l'anterior novel·la Es un decir em va demanar dues lectures perquè la pogués gaudir i no m'amago de dir que, malgrat em va agradar molt, li trobava a faltar una clau de volta, però és que sovint ens oblidem que la Jenn és molt jove, té aquesta veu tan potent i tan personal que fan que com a lectors vulguem exigir-li al màxim. A Es un decir i amb la mà de la Silvia Querini acompanyant-la la Jenn ha assentat unes bases i amb Mare i filla en recollim els fruits.

Mare i filla és un univers rodoredià, és una Cecília Ce del Carrer de les Camèlies però també és Jardí vora el mar, entenc la novel·la com un homenatge a la gran Rodoreda, una altra escriptora amb veu i univers propis que em fascinen.

Així comença: "Tot seria més fàcil si la mare no fos la mare. Ara la tia Dolors i la Natàlia no viurien soles, no sentirien tants i tants remordiments -aquesta sensació elàstica i perversa de la culpabilitat."

Díaz desgrana la vida d'unes dones que després d'una pèrdua van refent la vida o descobrint-la. Unes dones que necessiten dels seus espais propis, que estimen amb passió o des de la discreció i amb contenció. Relacions fràgils, dones que persegueixen el matrimoni o el defugen. Una novel·la sobre la maternitat gens idíl·lica, una maternitat real i conflictiva però amb molta estima. Díaz no ha escrit un llibre d'acció trepidant ni aventures sinó que n'ha construït un sobre la vida i la força de viure. Una novel·la que mira el món en femení. Quan vaig acabar el llibre vaig tancar-lo amb la satisfacció d'una bona obra, de veure un pas endavant en el camí de l'escriptura i de saber que serà un llibre que guanyarà nous lectors. De moment i per començar anoteu a l'agenda que el dia 9 d'octubre el presentem a l'Espolsada.

Publicada per Amsterdam Llibres
* Izaskun has fet un gran fitxatge
* La Jenn s'ha traduït al castellà i l'editarà Destino

Recomanacions d'estiu

Dijous al vespre vam fer l'última sessió del club de lectura d'un curs que ens ha portat a descobrir les veus de Mouawad, Juvany, Selassi, Butler, Chalandon, Alcott, Cirino, Winterson, Gary, Louis i Leyshon. Després de la sessió de juliol sempre anem a sopar i ens recomanem lectures per l'estiu més enllà del llibre que llegiran per la trobada del setembre, jo prenc nota i l'endemà els envio un correu amb totes les propostes. Divendres després de llevar-me, fer un cafè amb el record del club de lectura, i el soparet de després, arribo a la llibreria, faig les primeres tasques: correu, incidències, alguna comanda pendent... obro xarxes, entro al twitter i trobo en aquest enllaç que parla de la llibreria i diu:

"Dice la bibliotecaria Marta Rubirola: “el secreto de Fe Fernández, su propietaria, ha sido su capacidad de crear comunidad a través de actividades todas relacionadas con la lectura y el uso de las redes sociales con un perfil en Facebook y un blog muy activo que la han hecho conocida fuera de la población”.

És de les coses més boniques que m'han dit, que he estat capaç de crear comunitat... m'emociono fins al moll de l'ós i penso que la gent del club, entre altres, són els que han fet possible aquesta comunitat tan particular. Som gent de tota mena, edat, professions... però amb el nostre fil vermell particular, la lectura, cosit de complicitats, mirades, somriure, riures i també llàgrimes. Al club compartim una manera d'entendre el món, però també ens bressolem si cal i ho celebrem tot!
En paraules de Valeria Luiselli en el pròleg del llibre que acabem de llegir, Del color de la leche, "hoy en día sigue siendo pertinente preguntarse por la relación entre el poder y la escritura como forma individual de resistencia."

Des d'aquesta resistència que a la llibreria ha deixat de ser individual per ser col·lectiva, avui he volgut que les recomanacions d'estiu siguin les que es van fer tot sopant. Sopem en un lloc tan poc glamurós com pot ser un frankfurt, de cop arribem en tropa i les taules s'omplen de llibres, els llegits, els per estrenar, els que passen de mà en mà (un dia hauríem d'estudiar la pinta que fem), però som sempre benvingudes amb un somriure i la cervesa que ens espera. Així doncs el blog de la llibreria se'n va de vacances amb tots aquests llibres recomanats per gent del club. Bon estiu i bona lectura!