La història de l'Erika

Aquesta setmana s'ha commemorat el setantè aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i hem celebrat el Dia de la Pau i la No-violència. Dates que voldríem esborrar del passat o dates que de tan òbvies voldríem no haver de celebrar, però com que el món està al revés i els humans ens entossudim a fer-ho malament... són dies necessaris.
Necessari tal com ho és la reedició d'aquest conte, La història de l'Erika, que l'editorial Kalandraka ha recuperat amb gran encert i en català, per primer cop.

La història de l'Erika és un d'aquells llibres per compartir amb família, per treballar a les aules i a les biblioteques, perquè ens ajuda a explicar als nens uns fets que ni en el seu pitjor malson poden contemplar.

L'Erika essent un bebè sobreviu al gueto de Varsòvia però és enfilada en un tren amb una tràgica destinació final. La mare de l'Erika, amb un instint maternal i un acte d'heroïcitat, la tira per la finestra del tren i una bona dona, jugant-se la vida, la recull i la fa créixer, sense amagar-li la veritat ni els seus orígens. L'Erika no sap res del seu passat, només sap que "de camí cap a la mort, la meva mare em va llençar a la vida". Créixer amb aquest buit i alhora amb la gratitud cap a la persona que et va ajudar deu ser brutal però res comparat amb l'horror perpetuat contra tanta gent: jueus, gitanos, gais... en definitiva, persones. L'autora del llibre va conèixer l'Erika asseguda en un banc d'una ciutat alemanya i li va explicar la seva història i la de tot un poble. Sota el nom de l'holocaust no hem d'oblidar que hi ha milions de vides i d'històries per recordar.

Una història que es llegeix amb el cor encongit acompanyada de les il·lustracions hiperrealistes d'Innocenti que aquest cop tenen més sentit que mai. Dibuixos de tons sèpia, només hi ressalten dos colors, el groc de les estrelles que portaven cosides a la roba i el rosa de la manta que embolicava l'Erika. Un llibre per explicar i viure amb família perquè si bé ens ensenya la cara més fosca dels humans també ens ensenya la llum i l'esperança en la nostra espècie, perquè sempre, sempre hi ha algú disposat a donar un cop de mà. Deu ser això el que encara fa girar el món. És evident que no és un conte per abans d'anar a dormir amb els petits de casa, però sí que per explicar, debatre i parlar de la condició humana amb personetes a partir dels 8 anys.

Traduïda al català per Maria Lucchetti
Editada per Kalandraka, es pot trobar en gallec i castellà.

A l'ombra de l'arbre violeta

Hi ha qui defensa que la infància és la nostra pàtria, d'altres diuen que la infantesa ens condiciona la manera d'anar per la vida o fins i tot d'entendre-la. Imagineu-vos com us queda el cos quan comences a llegir aquest llibre i la primera escena és una mare, presonera política, amb contraccions de part que la fan viatjar emmordassada al darrere d'una furgoneta. Aquesta és l'Azar, una mare jove i compromesa, que pareix la filla a la presó. És una manera molt potent de començar una novel·la, sí, però encara ho és més quan saps que aquesta nena, ara ja tota una dona, és l'autora del llibre A l'ombra de l'arbre violeta.

Arribar al món d'aquesta manera segur que et condiciona, sobretot si passes els primers temps de vida entre reixes amb la teva mare i tot de dones que contribueixen a cuidar-te i a fer-te creure que ets en un entorn normal per una criatura. A partir d'aquest fet que Sahar Delijani descobreix anys més tard, la mare li silencia una part de la seva història, per protegir-la, tot i que quan arriba la veritat, li fa encara més mal, escriu una novel·la d'una gran bellesa. Un relat que si bé és ple de dolor, ràbia continguda i supervivència, transmet una tranquil·litat immensa, com la que devia sentir la protagonista a l'ombra de la xicranda al pati de casa l'àvia. Una nena que creix amb l'àvia, la seva tieta i els seus cosins perquè la resta de la família és a la presó. Un arbre que simbolitza la vida i anhela la llibertat, molt ben representat per Maman Zinat, l'àvia d'aquests nens de la revolució.

"Va sonar el timbre quan estaven amuntegant els fullets en piles. La Maryam va mirar cap a fora. Aquell dia el cel era d'un color blau diferent, com si retrocedís, com si hagués deixat de mirar-los.
Ell va dir: "Quan prevalgui la por, no ens quedarà res." S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

Delijani escriu una primera novel·la molt bonica, pausada i sense rancúnia per retre homenatge a dues generacions, pares i fills. Uns van lluitar contra el règim de Homeini i les seves purgues, els altres, els fills que no són fora de l'Iran, ho van intentar ara fa uns anys, van sortir al carrer i els van massacrar vius... entremig una guerra entre dos països veïns que va ser devastadora per la població. I no obstant això, Delijani fa ganes de viatjar a l'Iran, de sentir-ne les olors, de tastar la magrana als patis interiors de les cases que eren i són els reductes de llibertat.

Dogmes religiosos, fonamentalismes, repressió i brutalitat però també llibertat i anhel són paraules que definirien aquest llibre.

En aquest enllaç podeu llegir una entrevista que li va fer Jordi Nopca pel diari Ara.

Traduïda per Aïda Cunill Clotet
Editada per Amsterdam en català/Salamandra en castellà

La quarta paret

No exagero si constato que La quarta paret és un dels llibres de l'any, ho serà o hauria de ser-ho. Sé que afirmar-ho al mes de gener, quan encara queda tot un any de publicacions, és un pèl agosarat però els llibreters tenim certs privilegis com anticipar-nos a la lectura d'algunes novetats i quan alguna et fa una sensació especial a l'estómac saps que estàs davant d'un llibre molt important.

Aquest cop no només jo he tingut l'honor de llegir per avançat La quarta paret sinó que ho hem pogut fer tots els del club lectura, Chalandon havia de compartir la sessió de dijous passat amb nosaltres, malauradament l'atac al Charlie Hebdo se li ha emportat tres amics i companys de professió.

Magnífica novel·la que beu del teatre clàssic per narrar-nos una història de guerra, d'amor, d'ideals, conviccions i fermesa, però també d'horror, el mateix horror de l'altre dia a París, la tragèdia de Nigèria, Síria o l'Afganistan i un llarg etcètera que no acaba mai...

Sorj Chalandon va ser corresponsal de guerra de 1973 fins al 2005 que va decidir deixar de ser-ho perquè la guerra "se li havia ficat a dins", conscient com això li afectava la seva vida quotidiana va decidir escriure ficció, sempre a partir de fets reals que ell coneix de primera mà. La quarta paret és l'encàrrec que en Sam, un director de teatre jueu que ha viscut de primera mà la dictadura dels coronels, fa a en George, un jove francès esquerranós i defensor de les causes perdudes. En Sam li brinda l'oportunitat de fer realitat una utopia, l'obra, i a l'hora fer-lo despertar de l'idealisme, perquè a la guerra d'ideals no n'hi ha. Hi ha bogeria, ràbia, ira i odi i sobretot tragèdia. En Sam havia començat a dirigir Antígona a Beirut amb uns actors amateurs que són representants de totes les faccions que conformen la complexe societat libanesa. En George accepta l'encàrrec, una bogeria per a molts, un compromís d'amistat i de fidelitat per alguns altres. El llibre es desenvolupa en quatre actes, amb la guerra com a decorat real, i una veu conductora, la d'en Marwan, el xòfer que l'acompanya per tot el Líban a la cerca de tots els actors per mirar de convènce'ls.
I tanmateix, La quarta paret no és només una novel·la sobre la guerra, també és una història d'amistat plena de paradoxes tal com la vida. És també una forma d'expressar aquest no ser enlloc, o ser a l'abisme de la paret que separa la realitat de la ficció en el cas del teatre, o al límit de la guerra i el retorn a la teva vida quotidiana. Existeix aquest punt de retorn o la guerra se t'emporta per sempre? El protagonista deambula entre dos mons com si fos un fantasma. Per sort, a Chalandon l'escriptura li ha salvat l'ànima i li ha permès tornar en mica en mica, tal com ell explica li han calgut més de trenta anys per treure tot allò que va veure als camps de refugiats de Sabra i Shatila, va ser un dels primers periodistes a entrar-hi.

"M'observa. Nego amb el cap. No, no ploro pas. Ja no em queden llàgrimes. Em diu que cal guardar-ne unes quantes per a la vida. Que tinc dret a la por, a la ràbia, a la tristesa."

I jo no podria estar-hi més d'acord, sobretot després d'haver viscut el llibre en el club de lectura i haver vist, l'emoció, la ràbia, la contenció, el silenci i el respecte que ens ha produït la seva lectura.

No sé si aquest llibre estarà a les llistes dels més venuts, però que cal llegir-lo, segur. Que no en surts indemne, també. Val molta la pena, dijous més d'una persona el va qualificar de sublim. Jo ho corroboro, més enllà del que hi explica m'agrada molt com ho fa. Amb un homenatge a la tragèdia grega, passada pel sedàs d'Anouilh. Bravo!

"I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s'ha acabat. malgrat tot, estan tranquils. Tots els que hi havien de morir són morts. Els creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s'han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen començaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S'ha acabat. Jean Anouilh, Antígona (1942).

Com són les coses, un atemptat a sang freda en la redacció d'un diari va fer bocins el somni de compartir una estona amb l'autor en una llibreria de poble a quilòmetres de distància. Res comparat amb l'horror que corre pel món, però sí suficient perquè ens aturem a reflexionar sobre els nostres actes i la condició humana. A la llibreria ho fem un cop al mes gràcies a la màgia del club de lectura i de tots els que en formeu part o els que hi passeu com a convidats. Gràcies!

Publicada per 1984
Traduïda per Josep Alemany

L'aigua és això

"El sentit immediat de la història dels peixos és només que les realitats més òbvies, ubiqües i importants són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar.
Evidentment, formulant-ho així, com una frase, això que dic no passa de ser un tòpic banal; però el fet és que en les trinxeres quotidianes de l'existència adulta, els tòpics banals poden tenir una importància vital."


A David Foster Wallace li van demanar un discurs adreçat a una promoció universitària que es graduava, el que havia de ser un parlament acadèmic es converteix una lliçó de modèstia de com es pot viure la vida amb compassió en forma de paràbola. El tu, el jo, el nosaltres i la diversitat de pensament, això és el que haurien d'ensenyar a la universitat, contingut acadèmic, sí, però també humanístic. Aprendre a pensar i sobretot aprendre a qüestionar-nos a nosaltres i els nostres pensaments.
Vistos els esdeveniments d'aquesta setmana i els que passen arreu del món cada minut, només em veig amb cor de recomanar aquests pensaments plens de coses òbvies i que a l'hora de la veritat no ho són tant. Un llapis i una flor contra la barbàrie; educació com la millor arma per combatre l'odi i la rancúnia. 

"És fàcil sotmetre aquesta història a una mena d'anàlisi humanística estàndard: la mateixa experiència exacta pot significar dues coses completament diferents per a dues persones, en funció dels seus patrons de creences i de les seves diferents maneres de construir sentit a partir de l'experiència.
Com que valorem la tolerància i la diversitat de creences, en cap moment de la nostra anàlisi volem afirmar que la interpretació d'un dels dos és correcta i la de l'altre falsa o dolenta."

"La cultura que tenim avui en dia ha sabut dirigir aquestes forces per camins que han proporcionat una riquesa, un confort i una llibertat personal extraordinaris. La llibertat de ser senyors del nostre petit regne de la mida d'un crani, sols al centre de la creació. [...]
La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia."


Foster Wallace és d'aquelles ànimes sensibles que la vida se'ls fa tan dura i insuportable que no troben més sortida que marxar-ne. Ell ho va fer tràgicament, però ens va deixar un gran llegat per llegir.

Un petit llibre per portar al damunt magníficament editat per Periscopi amb pròleg de Vicenç Pagès Jordà i traducció de Ferran Ràfols Gesa, brillant. En castellà el trobareu a Literatura Random.

Bones festes

Avui us dono motius per regalar llibres i estimular la lectura i aprofito per desitjar-vos unes bones festes!

Gràcies a la Remei i en Cesc pel disseny :)

Enamorats

He llegit aquest bombó d'una revolada després d'uns quants llibres deixats i una por interior que em perseguia i em corsecava... I si ja no m'agrada llegir? Em deia... Són dies de feina, llargues jornades, voler ser a tot arreu, a casa, fer de mare, la llibreria, les comandes... i al vespre caic rodona... però ai las! Aquest petit llibre sense argument ni accions trepidants de sobte se m'ha escolat dins l'ànima.

Alfred Hayes escriu en un instant aquell moment en què comença el declivi d'una parella, no és un fet ni un instant però si una col·lecció de moments que sumats naveguen a la deriva. Escrita l'any 1953 i fins ara inèdita en català, ens arriba de la mà de 62 i d'un gran exercici de traducció d'Albert Torrescasana.

Amb una barreja de veus narratives, en una mena d'estat febril o de semi-inconsciència el text ens va calant com la pluja fina... I ens regala afirmacions com:

"M'imagino que no hi ha cap nit com la primera, ni cap cos nu com el primer, i que els primers gestos, insegurs i dubitatius i massa intensos, no tornen a ser mai el que van ser, perquè res del que volem no passa ben bé com volem que passi, ni l'amor, ni les aspiracions, ni els fills, i avancem d'una decepció a l'altra, de l'esperança a la negació, de les expectatives a la renúncia, a mesura que ens anem fent grans, pensant que l'error ha estat desitjar amb una força que ens ha fet mal, i convencent-nos que el nostre error ha consistit a tenir esperances i expectatives, i que sembla que com més anheles una cosa, més costa obtenir-la..."

"Trobar-se indefens, indefens a causa d'alguna cosa per combatre la qual no pots demanar ajut enlloc, és una experiència espaordidora. Però, quan hem patit durant prou temps, ens acostumem a la idea que sempre hem patit i que abans no era diferent, i finalment arribem a una mena de simulacre de salut."

No apte per amants de la literatura d'evasió, fascinant per aquells que passeu per la vida convençuts que la literatura ens guareix l'ànima.

Editada per Edicions 62
Traduïda per Alfred Hayes

Mallko y papá

 "Aceptar es recibir voluntariamente y con agrado lo que se nos ofrece."

Tinc un nus a la gola mentre provo de descriure les sensacions que em va provocar la lectura de Mallko y papá, un llibre íntim, personal i autobiogràfic del gran Gusti que sempre ens ha fet riure amb els seus dibuixos alhora que ens ha sorprès amb la seva capacitat de transformar objectes. M'imagino en Gusti sempre amb una llibreta de dibuix a la mà i uns quants colors a punt de fer feina. Des de fa temps a en Gusti també l'acompanya el seu fill petit, en Mallko, un nen amb la síndrome de down, que va arribar a la seva vida amb tota la seva força: "Eso me ocurrió con Mallko: no era como me lo había imaginado. Llegó antes de tiempo, sin avisar, y... no lo acepté."

A l'autor li va caldre temps per pair la notícia i aprendre acceptar en Mallko com era, no tal com se l'havia imaginat. I aquesta acceptació li ve de la mà del seu fill de 8 anys que li fa una d'aquelles reflexions que només fan els nens però que són tan vitals i sinceres que no et deixen més remei que reaccionar: "A mí que más me dá si es verde, rojo o azul, plateado o con pelos o bajito, gordito. Para mí siempre va a ser "mi mejor hermanito".

Quan arriba aquesta acceptació la resta flueix de manera que Gusti desplega tota mena de tècniques pictòriques, collage, fotos... per fer aquesta mena de dietari que té dos moments preciosos, el capítol dedicat a l'Anne i el dedicat al seu fill Théo. És evident que la vida ens prepara sorpreses que sovint no coincideixen amb els nostres desitjos i que tanmateix ens donen l'oportunitat de viure intensament i veure-ho tot des d'una altra òptica i amb altres capacitats.

És un llibre preciós que m'agradaria que tothom comprés, m'ha fet emocionar la història, però sobretot la sinceritat de reconèixer la no acceptació i com aquesta es va transformant de mica en mica. Mentre el llegia em venia al cap María y yo del Miguel Gallardo o el Quiet del Màrius Serra... tots tres grans lliçons d'amor incondicional. Gràcies!


Edita Oceano travesía

Imprescindibles

Diuen que viatjar obra la ment i és del tot cert, a mi el viatge d'aquest estiu em va servir per posar distància amb el meu dia a dia i aprendre de les moltes llibreries que vaig visitar. Vaig ser ben amunt, en un país on trobes llibreries infantils fantàstiques i d'adults que enamoren. Un país en què la conciliació laboral i familiar no és una utopia sinó una realitat... d'aquí el meu cop de cap definitiu a l'hora d'encarregar el dibuix al Xavier Salomó amb la campanya dels horaris de l'Espolsada.

En una de les llibreries vaig llegir "A good book will keep you fascinated for days. A good bookshop for your whole life" que vindria a ser: "Un bon llibre et meravellarà durant dies, una bona llibreria ho farà per sempre." I amb aquesta divisa vaig tornar cap a casa conscient de voler fer alguns canvis, el primer van ser les taules i després la idea de destacar els llibres imprescindibles per a mi, la Fe, la llibretera. Més enllà de les novetats, volia que tothom que entrés a l'Espolsada, pogués reconèixer quins llibres eren especials. Em vaig posar en contacte amb la Núria Farrés, li havia vist alguns treballs que m'havien agradat molt, vam quedar per parlar de la meva idea i al cap d'uns dies em va venir amb dues propostes molt engrescadores. Finalment la que us presento em va semblar elegant, contundent i que transmetia allò que volia mostrar als meus clients.

Així doncs, a partir d'ara a la llibreria trobareu aquest cartell de fusta, fet per en Quim del Taller de fusteria, que també m'ha fet les taules i els llibres marcats amb aquest distintiu on hi haurà una breu opinió sobre el llibre. Tinc fulls disponibles per si voleu recomanar algun llibre, perquè vosaltres amics i clients, també sou part del projecte. Espero que us sentiu acollits a l'Espolsada una vegada més.

Aprofito l'entrada per deixar-vos amb imatges que són un resum del mes de novembre a la llibreria. Només puc donar-vos les gràcies a tots per fer-ho possible... Hem presentat Paraules a mitges de la Blanca Busquets (una alegria tenir-la a casa nostra), hem reunit el club juvenil amb una interessant novel·la, Tigre, tigre (ambientada a l'època dels romans), amb el club infantil hem festejat el centenari del naixement de la Tove Jansson, mare i autora dels Mumin, amb el d'adults hem descobert la Taiye Selasi i la seva primera novel·la Lejos de Ghana que et deixa glaçat, i hem acabat per fer el Taller de monstres amb la genialitat i la rauxa d'en Jaume Copons i la Liliana Fortuny. Al febrer ja farà 8 anys que donem guerra i ens estem preparant per celebrar-ho com cal, de mentre, ja avanço que tindrem un gener i un febrer esplèndids...

Paraules a mitges amb Blanca Busquets

Club infantil amb els Mumin

Club juvenil amb Tigre, tigre

 

Club de lectura d'adults amb Lejos de Ghana

 

Taller de monstres amb Jaume Copons i Liliana Fortuny

Una abraçada,

Fe

Mujercitas

 "Hay que elegir entre no hacer nada o pelear por ser libre. Y las mujeres más. Eso fue lo que me enseñó Mujercitas." Rosa Maria Calaf.

Són dies atrafegats a la llibreria perquè preparem la campanya de Nadal i ens passem el dia obrint caixes, entrant llibres, fent-los lloc, col·locant-los a les taules de novetats... entre tot el tràfec d'albarans, caixes, factures surt alguna nota de color, d'aquells llibres que t'inspiren i que vols a casa. Dies enrere em va passar amb Mujercitas, sí, sí, ho heu llegit bé, el clàssic de tota la vida que ja heu llegit o heu vist adaptat al cinema. Lumen acaba de fer una edició preciosa amb pròleg d'Elena Medel i il·lustrat per la Riikka Sormunen.

Foto de l'editorial

Me'l vaig endur cap a casa i només obrir-lo vaig fer un viatge fins a un paisatge que m'era molt familiar, el menjador dels March, la família que té el pare al front, Guerra Civil als Estats Units, mentre la mare es fa càrrec de quatre noies joves, cadascuna ben peculiar: la Jo, la Beth, l'Amy i la Meg. Ben aviat aquestes quatre noietes fan que et sentis part del clan, quatre esperits rebels que van suposar un xoc en el cànon femení de l'època. Louisa May Alcott encarna en el paper de la Jo, el seu alter ego, ja que ella també va créixer amb tres germanes més en un espai familiar d'educació lliure fonamentada en l'experimentació de l'alumne, el seu pare era mestre.

Foto de l'editorial

No cal que parlem de l'argument perquè és ben conegut per tothom, però sí cal que remarcar la relectura en ple segle XXI continua sent d'una vigència que fa pensar, cal contextualitzar l'obra en l'època en què va ser escrita, és clar! Però llavors era moderna i és per això que s'ha tornat un clàssic, aquelles noies no tenien mòbils ni tablets però sí que tenien els mateixos anhels de vida que les dones d'avui. Només publicar-se ja va vendre 2000 exemplars i els que deu haver venut des de la seva aparició. És d'agrair aquesta edició de Lumen, curosament traduïda i il·lustrada, i sense censurar! Podem llegir-la una mica més mordaç del que fins ara ens l'havien venuda. Un regal ideal per a totes aquelles donetes que entren al difícil món dels adults i totes aquelles dones que enyoren aquelles tardes d'estiu de no fer res, o els hiverns a casa llegint sota l'escalfor.
He de reconèixer que la Jo m'ha tornat a robar el cor, ella i els seus llibres i és que jo també sóc una mica Jo.

Publicada per Lumen
Traduïda per Gloria Méndez

Cuadernos rusos, la guerra olvidada del Cáucaso

L'editorial Salamandra ens ha donat tres notícies literàries
fantàstiques, una la traducció dels seus llibres en català, gràcies! La incorporació d'un segell de novel·la negra i la de Salamandra Graphic dedicada a les novel·les gràfiques. Dels títols publicats  a Graphic, feia dies que em cridava l'atenció Cuadernos rusos de l'autor italià, d'origen rus, Igort.
En aquest país de tant poca tradició de còmic, sempre s'associa la paraula a llibres infantils o lúdics, però encara costa creure que hi ha un públic adult que a la resta d'Europa consumeix còmic de manera habitual i que llegeix novel·les gràfiques amb assiduïtat. A Brussel·les per exemple, hi ha una xarxa de llibreries especialitzades espectacular i per tant molta tradició. Llegir novel·la gràfica, també és llegir, de manera bifocal diria jo, el text d'una banda i de l'altra la il·lustració que n'és l'ànima. Cuadernos rusos és un llibre imprescindible, art reivindicatiu de bellesa colpidora per la qualitat de les il·lustracions, però demolidora pel que ens explica. Des que l'he acabat tinc un nus a l'estómac que no em deixa respirar. Llegir ens fa lliures perquè ens obra la ment i aquí en tenim una mostra...
Igort fa un viatge per conèixer els racons per on es movia Anna Politkòvskaia, la periodista russa que investigava el maltractament sistemàtic per part del govern rus a la població txetxena i que va ser assassinada a l'ascensor de casa seva només per voler explicar la veritat. L'opacitat i la violència són marca de la casa, m'he esgarrifat de saber que els soldats russos enviats a Txetxènia pateixen una síndrome, txetxena, no poden controlar la violència, la duen inoculada i no poden parar d'exercir-la, buf!
Igort ens mostra una realitat, però no la jutja, ens la mostra com feia Politkòvskaia perquè nosaltres traiem les conclusions i ens posem a la pell dels altres, fins i tot dels botxins.

La narració s'estructura en quaderns, talment quaderns de notes, que Igort escriu, dibuixa, esbossa...espais coneguts per l'Anna.
Silenci, entremig de la violència també hi ha lloc per a la bellesa de Sibèria, i malgrat tot aquesta va amagar els gulags. Els camps de treball forçats on Stalin enviava tots aquells que no pensaven com ell. Igort parla amb els avis supervivents que expliquen l'atrocitat que encara avui persisteix ara amb els txetxens...

Un treball de camp excel·lent, recollit en aquests quaderns que fan un repàs a la Rússia dels segle XX i XXI amb notes, com devia fer l'Anna, i amb dibuixos i pinzellades de la mà d'aquest artista. Un llibre sorprenent i necessari.

Traduït per Regina López Muñoz
Editat per Salamandra

Quin caos d'habitació!

Som davant d'un àlbum il·lustrat marca de la casa, és a dir, Xavier Salomó. Un llibre especial, divertit i juganer que amaga dues lectures. Un conte emocionant per als nens i emotiu per als adults.

Som dilluns al matí, el pare d'en Pau entra a l'habitació i li diu bon dia, li demana que endreci els mitjons vermells al calaix, però, on són els mitjons? El dimarts el pare d'en Pau torna a entrar a l'habitació que està una mica més desordenada, li demana que s'espavili i que agafi el llibre de mates, la raqueta de tenis i el jersei blau... i així successivament fins arribar al diumenge.

Jo que sóc mare m'he sentit molt identificada amb aquest llibre, les repeticions matutines i les presses són part del meu dia a dia, malgrat provo de mil maneres d'evitar-les. Cada dia em faig el propòsit de no repetir la paraula espavila't ni el tenim pressa, però no me'n surto i tanmateix la solució és ben fàcil i en Xavier ens la proposa, l'afecte, l'estima i l'empatia amb els més menuts sovint ens donen la resposta.

Un llibre preciós i juganer, en Xavier ens proposa un joc de buscar objectes amagats en aquest caos d'habitació que farà les delícies dels més petits alhora que emocionarà als adults que els acompanyin en la lectura. Intel·ligent, subtil i delicat amb unes il·lustracions detallades i reals que et transporten a l'univers de les habitacions infantils. Genial!

En Xavier Salomó és un il·lustrador que no para de créixer i que en mica en mica ens va regalant grans llibres, sovint en tàndem amb la Meritxell Martí, i ara sol, com autor i il·lustrador. Els seus llibres primer es publiquen a França i després aquí, la qual cosa em fa molt feliç pel reconeixement, que es mereix, però de l'altra diu que a casa nostra encara estem a anys llum del país de dalt. En mica en mica tot arriba, i sabeu els nens són nens i com a tal es mereixen llibres de qualitat, amb dibuixos preciosos i bons textos. Aquests nens d'avui són els adults de demà que si creixen amb llibres com aquest segur que, si més no, seran una mica més feliços.

Recomanat de 5 a 99 anys

Publicat per Cruïlla

Las tres bodas de Manolita

Fins fa tres dies gairebé ningú havia sentit a parlar de memòria històrica ni de restauració del nom de les víctimes, vivim en una democràcia tan agafada per pinces que hi ha coses que ens fa una por terrible i més si vivim en un estat on sembla que una única veritat impera, la dels guanyadors de la Guerra Civil; els vençuts no només van ser afusellats, humilitats i vexats sinó que encara ara s'han de sentir dir algunes coses que em fan una vergonya immensa. Una de les veus que trenca una llança al seu favor és la d'Almudena Grandes que des de la seva implicació política i de justícia ho fa a través de la paraula, la seva millor arma. No parlaria de tot això si no fos que el resultat és impecable que aquest homenatge literari que Almudena Grandes vol fer als Espisodios Nacionales de Benito Pérez Galdós està essent un reconeixement merescudíssim a les víctimes, però també una literatura que, a partir d'uns fets històrics reals, recrea la vida d'aquella gent que va existir i va viure, en aquest cas, en el Madrid de la postguerra.

Las tres bodas de Manolita ens explica la vida de Manolita una jove coneguda amb el sobrenom de la señorita conmigo no contéis. Viu en una família amb molta implicació política, el pare i la seva parella són a la presó i el germà amagat a les bambolines d'un tablao flamenc, ella mira cap a un altre costat, no es vol mullar, ella es vol casar per amor i ser una noia feliç amb fills. I tanmateix, la postguerra li prepara un altre futur...

"En los buenos tiempos, las jovencitas se casan por amor. En los malos, muchas lo hacen por interés. Yo me casé con un preso en los peores, por dos multicopistas que nadie sabía poner en marcha. Tenía dieciocho años, y hasta que a mi hermano se le ocurrió complicarme la vida, ni si quiera sabía que existieran máquinas con ese nombre."

Manolita de cop i volta és la cap de família, amb germans petits a qui cal alimentar i fer créixer. Els seus somnis ben aviat es converteixen en un malson de buscar menjar i deixar la pell fent tota mena de feines perquè no els falti de res mentre el pare sigui a la presó i el germà gran visqui amagat. De ser la señorita conmigo no contéis es converteix en el puntal de la família, que passa informació secreta mentre sobreviu en un ambient molt hostil, que la porta a prendre decisions, amb la millor de les intencions, com enviar les seves germanes petites a una escola de monges de Bilbao on la caritat cristiana es queda a la porta de l'entrada.

"Se levantaban por la mañana con el hambre de la noche anterior clavada en el estómago y lavaban, tendían, planchaban como máquinas tontas y eficaces, hasta que llegaba el momento de acostarse para que el cansancio fulminara al hambre que habían acumulado durante toda la jornada. Así, un día, tras otro, una semana tras otra, un mes tras otro, hasta que Raimunda empezó a aprobarlas, asintiendo con la cabeza mientras las veía desfilar del dormitorio a la capilla, de la capilla al comedor, del comedor al pasillo. La monotonía de su vida era un factor esencial de su fracaso, aquel proceso que las fue degradando implacablemente, siempre poco a poco, hasta convertirlas en las peores enemigas de sí mismas."

Mireu i escolteu:

El testimonio de Isabel Perales - Las tres bodas de Manolita - Almudena Grandes from Tusquets Editores on Vimeo.


Grandes ha fet una novel·la coral que pivota entorn de la Manolita però que té uns secundaris tan ben trobats i tan vius que permeten agafar el relleu de la protagonista quan aquesta necessita passar desapercebuda. Grandes és molt hàbil amb la creació de personatges, desconec el seu procés creatiu, però no ha de ser fàcil fer que totes les peces del trencaclosques vagin encaixant en mica en mica, durant el procés explica que va conèixer gent que li explicava històries del Madrid de l'època que després ella adapta i transporta al terreny de la ficció i així ens traslladem a l'obrador d'una pastisseria (en època d'escassetat d'aliments se les inventaven totes), en un tablao flamenc, en un pis regentat per un gai adinerat que acull tota mena de gent que no troba el seu lloc al món, però també a la resistència política, amb les màquines d'imprimir fulletons de propaganda i amb la burocràcia i els buròcrates que es deixen vèncer amb suborns i favors sexuals, també els delators que només per l'afany de protagonisme són capaços de l'impossible.

Estic esperant amb candeletes la quarta entrega, perquè frueixo, m'enfado, em revolto i em reafirmo, però també perquè quan acabo els seus llibres trobo a faltar els protagonistes durant tants dies... Encara penso què deu fer la Manolita, com li deu anar la vida...
Que la literatura ens faci a tots més lliures, gràcies Almudena!

Publicat per Tusquets editores

Paraules a mitges

Fa una bona estona que estic asseguda al davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, el llibre de la Blanca al costat, música de fons i rosegant una mica de xocolata... Escric i esborro... i penso com coi puc parlar d'aquesta novel·la sense desvetllar res de la trama perquè el lector pugui gaudir de cada gir i sorpresa que la Blanca ens té preparats.
Confesso que m'ho he passat bomba llegint el llibre de la Blanca, no he deixat de girar pàgines, però mentre la llegia també me la imaginava amb cara de múrria escrivint i passant-s'ho d'allò més bé! M'agrada la prosa de la Blanca perquè flueix, és àgil, treballada i per la riquesa de llenguatge que gasta, però també pel sentit de l'humor, una mica negre, i la seva capacitat de recrear espais i moments.

Som al llit de mort del pare d'una família, la de la Nina, l'Albert i l'Annabel, quan el pare els confessa que el 23F va matar a un home... Cap d'ells creu que el tros de pa del seu pare fos capaç de matar ningú i allà entre el plor i el dol cadascú explica la seva pròpia història i confessa en veu baixa què feia aquell 23F. Una història que passa a cavall de Barcelona i algun poble de la Plana de Vic, als anys 80. L'Annabel estudia per mestra a Barcelona i treballa al saló de te de Can Mauri per treure's un sou; l'Albert fa de mecànic a Ripoll i la Nina està en un convent de monges. Paraules a mitges com diu el títol és una novel·la on els silencis són tant o més importants que allò que s'hi diu. No deixa de ser un tema recurrent en la literatura el de la família i els secrets, com ens venem a l'exterior com a clan familiar, el que mostrem i alhora el que ens amaguem. És evident que els secrets hi són però que compartits amb algú sempre són més digeribles. Dividida en quatre parts, una per cada fill i l'altre la del mosso de la casa de pagès que hi aporta un punt de vista molt interessant, absent, com si no hi fos... M'ha agradat com la Blanca juga amb els salts en el temps i com del llit de mort del pare en surten històries que neixen i permeten renéixer els personatges.

Els fets històrics són importants i tant que sí, però sovint ens oblidem d'explicar les històries menudes de la gent que iniciava vida en democràcia com l'Annabel que somiava entre fum als bars de Gràcia, mentre el seu germà patia en solitud i la germana resava al convent i és el que fa aquest llibre, explicar-nos la vida d'una família amb un taló de fons com el 23F. Paraules a mitges fa olor de xocolata i de perfum, el perfum que venia la mare a la botiga que tenia al poble.
Si us va agradar El jersei i La nevada del cucut aquest ja el podeu posar a la pila, a l'Espolsada el presentem el dia 14 de novembre.

Editada per Rosa del Vents.

La petita Amèlia es fa gran

Hi ha llibres amb els que tens un enamorament a primera vista, no sabria descriure-ho, però treuen el cap de la caixa, els agafes, acaricies les cobertes, els obres a poc a poc i et deixes seduir per la màgia que contenen, els tornes a tancar i a obrir i et continuen fascinant. Tancats te'ls acostes al pit i els abraces en silenci i aixeques el cap per veure si a la llibreria hi ha algú que s'hagi adonat d'aquest enamorament instantani... si és així t'hi acostes i dius: mira'l, si us plau... sinó esperes ansiosament que algú entri per compartir la màgia. Tot això us ho explico perquè aquest conte pop-up tan bonic fa ganes de cridar als quatre vents que vols que tothom el tingui i que tothom en pugui gaudir.

L'Amèlia és un nena que creix i això es tota una aventura perquè tot el que hi ha al seu voltant és més gran que ella, però per sort, això no sempre és així, la perspectiva de les coses canvia. M'agrada recordar espais o coses de quan era petita que eren moooolt grans i que vistos amb el temps no ho són tant, aquesta és l'essència de créixer i fer-se gran. Elisenda Roca ens regala un text poètic embolicat amb les il·lustracions boniques i delicades de la Paula Bonet que no deixo de mirar. El que més m'agrada del treball de la Paula és que reconeixes el seu traç però trobo que s'ha sabut posar a l'alçada de la mainada i ha dibuixat pensant en ells.

Quan ets petit també passa que hi ha persones que penses que no podràs conèixer mai però et fas gran i de sobte tens una llibreria que et dóna la possibilitat de conèixer gent amb quin compartir bones estones. Estic com una nena amb sabates noves de taló de saber que l'Elisenda i la Paula seran dissabte que ve a l'Espolsada fan gaudir grans i petits de la màgia de les bones històries. Us espero!

Editat per Combel

Nit Viena

Des de fa temps intento que a la llibreria passin coses, que sigui un espai d'intercanvi cultural, que la gent s'hi senti a gust, es trobi còmode entre llibres però que sobretot, s'hi trobi sentint parlar de literatura. Així és com han nascut nits dedicades a Impedimenta, a la Woolf, a la Munro, Libros del Asteroide, Minúscula, Lumen... convidant a editors i traductors a explicar la seva feina vital perquè nosaltres com a lectors tinguem una oferta de lectures per anar fent camí. La col·lecció del Cercle de Viena m'ha donat grans satisfaccions com a lectora, per això, li devia un vespre temàtic, perquè s'ho mereixen, perquè fan una feina impecable d'acostar-nos autors del segle XX, narradors que si no fos pels traductors no podríem llegir, perquè curen l'edició, el disseny i el contingut, perquè estimen els traductors i això es nota en els llibres.

Ahir va ser un d'aquells vespre que forma part de la memòria de l'Espolsada, amb dues dones de bandera, editora i traductora, amb un munt de bons llibres per conversar, amb un públic fidel, amb sorpreses de gent que venia per primera vegada a la llibreria (benvinguts!) i amb un equip que treballa a les bambolines per deixar la llibreria preciosa malgrat tots els contratemps que ahir vam tenir, sou grans, molt.

Jo em sento molt satisfeta de poder viure-ho en primera persona, però encara més que tot això que passa tan màgic tingui com a guió els llibres i la literatura. La sensació és agredolça però, els bons traductors cada cop tenen menys feina, les editorials els costa que els seus llibres trobin el camí i a les llibreries ens costa vendre i sobretot ens costa tenir poder de convocatòria. Jo voldria encomanar tothom d'aquesta màgia, voldria que més gent traspassés el llindar de l'Espolsada un divendres al vespre, després d'una setmana de feina, i malgrat la pluja, i s'assegués, prengués un got de vi mentre sent parlar de Corfú, de la Dinesen, Kawabata, Proust, Steinebck, d'homes que planten arbres per transformar el món i d'un Jardí secret que amaga tresors de la literatura infantil universal que haurien de ser a totes les cases, i a mi de mentre només em falta comprar-me un parnàs i fer de llibreria ambulant amb el millor somriure. Com ja us vaig dir ahir, regaleu llibres, compreu-ne, parleu-ne a la xarxa, fem saber el món el que es perden. M'hi ajudeu?

Gràcies Isabel per la perseverança, com la del plantador d'arbres, de fer un catàleg tan impecable, i a la Dolors Udina per traspassar el to original de les obres, per conviure amb els llibres fins a regalar-nos la traducció final, i a vosaltres per ser-hi sempre.

L'Automòbil Club d'Egipte

"Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic" afirma Alaa Al Aswani en aquesta entrevista feta per Ernest Alós a l'autor egipci. No podria estar-hi més d'acord. D'una banda, perquè llegir novel·la et permet posar-te a la pell de tanta gent i viure tantes vides que de cop m'he trobat al Caire dels anys quaranta. De l'altra, novel·les com aquesta et permeten entendre situacions i circumstàncies, parlo de la primavera àrab, parlo del paper dels europeus en la descolonització, dels comportaments dictatorials i de les relacions de vassallatge (les estudiàvem a l'escola quan fèiem l'edat mitjana, transformades i disfressades però continuen vigents)... tot plegat novel·lat en una història que arrenca amb la família d'Abdelassís Hamam, descendent d'una família adinerada de l'Alt Egipte que s'arruïna i es veu obligada a deixar-ho tot per anar a guanyar-se les garrofes al Caire.
Som a l'època dels primers automòbils que només tenen els anglesos, el rei i els nobles. Amb l'afany de trobar-se i intercanviar opinions, disbauxa i vanitat neix l'Automòbil Club d'Egipte, on el nostre protagonista entrarà a treballar com a servent.

"-Mentre els egipcis segueixin fent servir una llengua tan nefasta i estèril no avançaran mai.
-L'àrab clàssic no és ni estèril ni nefast. És una llengua viva i molt rica -vaig respondre de seguida-. I, en qualsevol cas, no és pas la llengua la que manté endarrerit el país, sinó l'ocupació."

Abdelassís Hamam té com a objectiu l'educació dels seus fills i en especial la de seva filla, per això hi deixa la pell servint a una colla d'ineptes adinerats que exploten tothom que no parli anglès i no sigui blanc.
Així en una estructura coral, l'acció es desenvolupa en dos fronts, un a dins el club i a l'altre a l'exterior de la mà dels membres de la família Hamam que ens porten a la universitat, a la vida nocturna del Caire, a les llars egípcies i a la cuina dels moviments revolucionaris que volen enderrocar la monarquia.
Amb un llenguatge planer i àgil com aquell qui no vol et trobes passant pàgines, 572, amb fruïció i espiant les vides petites dels Hamam, de les vídues dels colonitzadors i de tota una societat que batega. Les novel·les d'Aswani són les de la gent, del trànsit, del bullici del carrer i el mercat. Un retrat que ni el millor pintor podria captar amb tanta intensitat.

Diu Alaa Al Aswani que cal lluitar per la llibertat però que sovint el pa i la gana passen per davant... i ja sé que estem a Egipte en els anys quaranta però mentre llegia no podia sinó sentir l'eco del que s'està coent a casa nostra.

Publicada per Edicions de 1984
Traduïda per Jaume Ferrer Carmona
Il·lustració de la coberta d'Arnal Ballester

Canciones de amor a quemarropa

Canciones de amor a quemarropa és un d'aquells llibres que si l'hagués llegit a cegues estic segura que hauria dit aquest és un Asteroide. Se'm fa molt difícil explicar el perquè, però quan el llegia em deia a mi mateixa, sí senyora és marca de la casa. Una novel·la senzilla en estructura però amb força en el contingut, tan real com la vida dels cinc amics que viuen en un poble de Wisconsin i que es retroben pel casament d'un d'ells. Hi ha molts lectors que aquest argument els pot semblar summament avorrit i en canvi, a mi em fascina poder posar-me a la vida d'aquesta gent que viu tan lluny i que em convida a fer una cervesa al bar del poble o a fer una gran tassa de cafè al sofà de casa seva. Aquesta és la sensació que tens quan llegeixes Canciones de amor a quemarropa, que tu podries ser un d'ells i que de fet, la Beth, en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny es podrien dir de tantes altres maneres, tots ells comparteixen un lloc que els fa sentir segurs, un indret on tornar i abrigar-se de les inclemències de la vida.

"Esta es mi casa. Este es el lugar en el que primero creyeron en mí. En el que todavía creen en mí. Este es el lugar que dio a luz las canciones de ese primer disco."

És un llibre sobre l'èxit musical d'en Lee i del seu fracàs personal; de la set de diners i èxit d'en Kip, agent de borsa; del bonàs d'en Henry que s'ha quedat al poble amb la granja familiar amb la seva estimada Beth, la novia de tota la vida i de la perillosa amistat d'en Ronny amb l'alcohol i la vida als rodeos. Estructurada amb capítols que porten les inicials de cadascun d'ells anem veient com entenen la vida, l'amor, l'amistat, la música i el paisatge. Simplement deliciosa.

Aquí podeu veure un vídeo de l'autor amb el paisatge de fons de la novel·la.

Feu el favor de sortir corrent a la llibreria més propera, prepareu-vos una bona tassa de te i llegiu-lo!

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Marta Alcaraz