Las tres bodas de Manolita

Fins fa tres dies gairebé ningú havia sentit a parlar de memòria històrica ni de restauració del nom de les víctimes, vivim en una democràcia tan agafada per pinces que hi ha coses que ens fa una por terrible i més si vivim en un estat on sembla que una única veritat impera, la dels guanyadors de la Guerra Civil; els vençuts no només van ser afusellats, humilitats i vexats sinó que encara ara s'han de sentir dir algunes coses que em fan una vergonya immensa. Una de les veus que trenca una llança al seu favor és la d'Almudena Grandes que des de la seva implicació política i de justícia ho fa a través de la paraula, la seva millor arma. No parlaria de tot això si no fos que el resultat és impecable que aquest homenatge literari que Almudena Grandes vol fer als Espisodios Nacionales de Benito Pérez Galdós està essent un reconeixement merescudíssim a les víctimes, però també una literatura que, a partir d'uns fets històrics reals, recrea la vida d'aquella gent que va existir i va viure, en aquest cas, en el Madrid de la postguerra.

Las tres bodas de Manolita ens explica la vida de Manolita una jove coneguda amb el sobrenom de la señorita conmigo no contéis. Viu en una família amb molta implicació política, el pare i la seva parella són a la presó i el germà amagat a les bambolines d'un tablao flamenc, ella mira cap a un altre costat, no es vol mullar, ella es vol casar per amor i ser una noia feliç amb fills. I tanmateix, la postguerra li prepara un altre futur...

"En los buenos tiempos, las jovencitas se casan por amor. En los malos, muchas lo hacen por interés. Yo me casé con un preso en los peores, por dos multicopistas que nadie sabía poner en marcha. Tenía dieciocho años, y hasta que a mi hermano se le ocurrió complicarme la vida, ni si quiera sabía que existieran máquinas con ese nombre."

Manolita de cop i volta és la cap de família, amb germans petits a qui cal alimentar i fer créixer. Els seus somnis ben aviat es converteixen en un malson de buscar menjar i deixar la pell fent tota mena de feines perquè no els falti de res mentre el pare sigui a la presó i el germà gran visqui amagat. De ser la señorita conmigo no contéis es converteix en el puntal de la família, que passa informació secreta mentre sobreviu en un ambient molt hostil, que la porta a prendre decisions, amb la millor de les intencions, com enviar les seves germanes petites a una escola de monges de Bilbao on la caritat cristiana es queda a la porta de l'entrada.

"Se levantaban por la mañana con el hambre de la noche anterior clavada en el estómago y lavaban, tendían, planchaban como máquinas tontas y eficaces, hasta que llegaba el momento de acostarse para que el cansancio fulminara al hambre que habían acumulado durante toda la jornada. Así, un día, tras otro, una semana tras otra, un mes tras otro, hasta que Raimunda empezó a aprobarlas, asintiendo con la cabeza mientras las veía desfilar del dormitorio a la capilla, de la capilla al comedor, del comedor al pasillo. La monotonía de su vida era un factor esencial de su fracaso, aquel proceso que las fue degradando implacablemente, siempre poco a poco, hasta convertirlas en las peores enemigas de sí mismas."

Mireu i escolteu:

El testimonio de Isabel Perales - Las tres bodas de Manolita - Almudena Grandes from Tusquets Editores on Vimeo.


Grandes ha fet una novel·la coral que pivota entorn de la Manolita però que té uns secundaris tan ben trobats i tan vius que permeten agafar el relleu de la protagonista quan aquesta necessita passar desapercebuda. Grandes és molt hàbil amb la creació de personatges, desconec el seu procés creatiu, però no ha de ser fàcil fer que totes les peces del trencaclosques vagin encaixant en mica en mica, durant el procés explica que va conèixer gent que li explicava històries del Madrid de l'època que després ella adapta i transporta al terreny de la ficció i així ens traslladem a l'obrador d'una pastisseria (en època d'escassetat d'aliments se les inventaven totes), en un tablao flamenc, en un pis regentat per un gai adinerat que acull tota mena de gent que no troba el seu lloc al món, però també a la resistència política, amb les màquines d'imprimir fulletons de propaganda i amb la burocràcia i els buròcrates que es deixen vèncer amb suborns i favors sexuals, també els delators que només per l'afany de protagonisme són capaços de l'impossible.

Estic esperant amb candeletes la quarta entrega, perquè frueixo, m'enfado, em revolto i em reafirmo, però també perquè quan acabo els seus llibres trobo a faltar els protagonistes durant tants dies... Encara penso què deu fer la Manolita, com li deu anar la vida...
Que la literatura ens faci a tots més lliures, gràcies Almudena!

Publicat per Tusquets editores

Paraules a mitges

Fa una bona estona que estic asseguda al davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, el llibre de la Blanca al costat, música de fons i rosegant una mica de xocolata... Escric i esborro... i penso com coi puc parlar d'aquesta novel·la sense desvetllar res de la trama perquè el lector pugui gaudir de cada gir i sorpresa que la Blanca ens té preparats.
Confesso que m'ho he passat bomba llegint el llibre de la Blanca, no he deixat de girar pàgines, però mentre la llegia també me la imaginava amb cara de múrria escrivint i passant-s'ho d'allò més bé! M'agrada la prosa de la Blanca perquè flueix, és àgil, treballada i per la riquesa de llenguatge que gasta, però també pel sentit de l'humor, una mica negre, i la seva capacitat de recrear espais i moments.

Som al llit de mort del pare d'una família, la de la Nina, l'Albert i l'Annabel, quan el pare els confessa que el 23F va matar a un home... Cap d'ells creu que el tros de pa del seu pare fos capaç de matar ningú i allà entre el plor i el dol cadascú explica la seva pròpia història i confessa en veu baixa què feia aquell 23F. Una història que passa a cavall de Barcelona i algun poble de la Plana de Vic, als anys 80. L'Annabel estudia per mestra a Barcelona i treballa al saló de te de Can Mauri per treure's un sou; l'Albert fa de mecànic a Ripoll i la Nina està en un convent de monges. Paraules a mitges com diu el títol és una novel·la on els silencis són tant o més importants que allò que s'hi diu. No deixa de ser un tema recurrent en la literatura el de la família i els secrets, com ens venem a l'exterior com a clan familiar, el que mostrem i alhora el que ens amaguem. És evident que els secrets hi són però que compartits amb algú sempre són més digeribles. Dividida en quatre parts, una per cada fill i l'altre la del mosso de la casa de pagès que hi aporta un punt de vista molt interessant, absent, com si no hi fos... M'ha agradat com la Blanca juga amb els salts en el temps i com del llit de mort del pare en surten històries que neixen i permeten renéixer els personatges.

Els fets històrics són importants i tant que sí, però sovint ens oblidem d'explicar les històries menudes de la gent que iniciava vida en democràcia com l'Annabel que somiava entre fum als bars de Gràcia, mentre el seu germà patia en solitud i la germana resava al convent i és el que fa aquest llibre, explicar-nos la vida d'una família amb un taló de fons com el 23F. Paraules a mitges fa olor de xocolata i de perfum, el perfum que venia la mare a la botiga que tenia al poble.
Si us va agradar El jersei i La nevada del cucut aquest ja el podeu posar a la pila, a l'Espolsada el presentem el dia 14 de novembre.

Editada per Rosa del Vents.

La petita Amèlia es fa gran

Hi ha llibres amb els que tens un enamorament a primera vista, no sabria descriure-ho, però treuen el cap de la caixa, els agafes, acaricies les cobertes, els obres a poc a poc i et deixes seduir per la màgia que contenen, els tornes a tancar i a obrir i et continuen fascinant. Tancats te'ls acostes al pit i els abraces en silenci i aixeques el cap per veure si a la llibreria hi ha algú que s'hagi adonat d'aquest enamorament instantani... si és així t'hi acostes i dius: mira'l, si us plau... sinó esperes ansiosament que algú entri per compartir la màgia. Tot això us ho explico perquè aquest conte pop-up tan bonic fa ganes de cridar als quatre vents que vols que tothom el tingui i que tothom en pugui gaudir.

L'Amèlia és un nena que creix i això es tota una aventura perquè tot el que hi ha al seu voltant és més gran que ella, però per sort, això no sempre és així, la perspectiva de les coses canvia. M'agrada recordar espais o coses de quan era petita que eren moooolt grans i que vistos amb el temps no ho són tant, aquesta és l'essència de créixer i fer-se gran. Elisenda Roca ens regala un text poètic embolicat amb les il·lustracions boniques i delicades de la Paula Bonet que no deixo de mirar. El que més m'agrada del treball de la Paula és que reconeixes el seu traç però trobo que s'ha sabut posar a l'alçada de la mainada i ha dibuixat pensant en ells.

Quan ets petit també passa que hi ha persones que penses que no podràs conèixer mai però et fas gran i de sobte tens una llibreria que et dóna la possibilitat de conèixer gent amb quin compartir bones estones. Estic com una nena amb sabates noves de taló de saber que l'Elisenda i la Paula seran dissabte que ve a l'Espolsada fan gaudir grans i petits de la màgia de les bones històries. Us espero!

Editat per Combel

Nit Viena

Des de fa temps intento que a la llibreria passin coses, que sigui un espai d'intercanvi cultural, que la gent s'hi senti a gust, es trobi còmode entre llibres però que sobretot, s'hi trobi sentint parlar de literatura. Així és com han nascut nits dedicades a Impedimenta, a la Woolf, a la Munro, Libros del Asteroide, Minúscula, Lumen... convidant a editors i traductors a explicar la seva feina vital perquè nosaltres com a lectors tinguem una oferta de lectures per anar fent camí. La col·lecció del Cercle de Viena m'ha donat grans satisfaccions com a lectora, per això, li devia un vespre temàtic, perquè s'ho mereixen, perquè fan una feina impecable d'acostar-nos autors del segle XX, narradors que si no fos pels traductors no podríem llegir, perquè curen l'edició, el disseny i el contingut, perquè estimen els traductors i això es nota en els llibres.

Ahir va ser un d'aquells vespre que forma part de la memòria de l'Espolsada, amb dues dones de bandera, editora i traductora, amb un munt de bons llibres per conversar, amb un públic fidel, amb sorpreses de gent que venia per primera vegada a la llibreria (benvinguts!) i amb un equip que treballa a les bambolines per deixar la llibreria preciosa malgrat tots els contratemps que ahir vam tenir, sou grans, molt.

Jo em sento molt satisfeta de poder viure-ho en primera persona, però encara més que tot això que passa tan màgic tingui com a guió els llibres i la literatura. La sensació és agredolça però, els bons traductors cada cop tenen menys feina, les editorials els costa que els seus llibres trobin el camí i a les llibreries ens costa vendre i sobretot ens costa tenir poder de convocatòria. Jo voldria encomanar tothom d'aquesta màgia, voldria que més gent traspassés el llindar de l'Espolsada un divendres al vespre, després d'una setmana de feina, i malgrat la pluja, i s'assegués, prengués un got de vi mentre sent parlar de Corfú, de la Dinesen, Kawabata, Proust, Steinebck, d'homes que planten arbres per transformar el món i d'un Jardí secret que amaga tresors de la literatura infantil universal que haurien de ser a totes les cases, i a mi de mentre només em falta comprar-me un parnàs i fer de llibreria ambulant amb el millor somriure. Com ja us vaig dir ahir, regaleu llibres, compreu-ne, parleu-ne a la xarxa, fem saber el món el que es perden. M'hi ajudeu?

Gràcies Isabel per la perseverança, com la del plantador d'arbres, de fer un catàleg tan impecable, i a la Dolors Udina per traspassar el to original de les obres, per conviure amb els llibres fins a regalar-nos la traducció final, i a vosaltres per ser-hi sempre.

L'Automòbil Club d'Egipte

"Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic" afirma Alaa Al Aswani en aquesta entrevista feta per Ernest Alós a l'autor egipci. No podria estar-hi més d'acord. D'una banda, perquè llegir novel·la et permet posar-te a la pell de tanta gent i viure tantes vides que de cop m'he trobat al Caire dels anys quaranta. De l'altra, novel·les com aquesta et permeten entendre situacions i circumstàncies, parlo de la primavera àrab, parlo del paper dels europeus en la descolonització, dels comportaments dictatorials i de les relacions de vassallatge (les estudiàvem a l'escola quan fèiem l'edat mitjana, transformades i disfressades però continuen vigents)... tot plegat novel·lat en una història que arrenca amb la família d'Abdelassís Hamam, descendent d'una família adinerada de l'Alt Egipte que s'arruïna i es veu obligada a deixar-ho tot per anar a guanyar-se les garrofes al Caire.
Som a l'època dels primers automòbils que només tenen els anglesos, el rei i els nobles. Amb l'afany de trobar-se i intercanviar opinions, disbauxa i vanitat neix l'Automòbil Club d'Egipte, on el nostre protagonista entrarà a treballar com a servent.

"-Mentre els egipcis segueixin fent servir una llengua tan nefasta i estèril no avançaran mai.
-L'àrab clàssic no és ni estèril ni nefast. És una llengua viva i molt rica -vaig respondre de seguida-. I, en qualsevol cas, no és pas la llengua la que manté endarrerit el país, sinó l'ocupació."

Abdelassís Hamam té com a objectiu l'educació dels seus fills i en especial la de seva filla, per això hi deixa la pell servint a una colla d'ineptes adinerats que exploten tothom que no parli anglès i no sigui blanc.
Així en una estructura coral, l'acció es desenvolupa en dos fronts, un a dins el club i a l'altre a l'exterior de la mà dels membres de la família Hamam que ens porten a la universitat, a la vida nocturna del Caire, a les llars egípcies i a la cuina dels moviments revolucionaris que volen enderrocar la monarquia.
Amb un llenguatge planer i àgil com aquell qui no vol et trobes passant pàgines, 572, amb fruïció i espiant les vides petites dels Hamam, de les vídues dels colonitzadors i de tota una societat que batega. Les novel·les d'Aswani són les de la gent, del trànsit, del bullici del carrer i el mercat. Un retrat que ni el millor pintor podria captar amb tanta intensitat.

Diu Alaa Al Aswani que cal lluitar per la llibertat però que sovint el pa i la gana passen per davant... i ja sé que estem a Egipte en els anys quaranta però mentre llegia no podia sinó sentir l'eco del que s'està coent a casa nostra.

Publicada per Edicions de 1984
Traduïda per Jaume Ferrer Carmona
Il·lustració de la coberta d'Arnal Ballester

Canciones de amor a quemarropa

Canciones de amor a quemarropa és un d'aquells llibres que si l'hagués llegit a cegues estic segura que hauria dit aquest és un Asteroide. Se'm fa molt difícil explicar el perquè, però quan el llegia em deia a mi mateixa, sí senyora és marca de la casa. Una novel·la senzilla en estructura però amb força en el contingut, tan real com la vida dels cinc amics que viuen en un poble de Wisconsin i que es retroben pel casament d'un d'ells. Hi ha molts lectors que aquest argument els pot semblar summament avorrit i en canvi, a mi em fascina poder posar-me a la vida d'aquesta gent que viu tan lluny i que em convida a fer una cervesa al bar del poble o a fer una gran tassa de cafè al sofà de casa seva. Aquesta és la sensació que tens quan llegeixes Canciones de amor a quemarropa, que tu podries ser un d'ells i que de fet, la Beth, en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny es podrien dir de tantes altres maneres, tots ells comparteixen un lloc que els fa sentir segurs, un indret on tornar i abrigar-se de les inclemències de la vida.

"Esta es mi casa. Este es el lugar en el que primero creyeron en mí. En el que todavía creen en mí. Este es el lugar que dio a luz las canciones de ese primer disco."

És un llibre sobre l'èxit musical d'en Lee i del seu fracàs personal; de la set de diners i èxit d'en Kip, agent de borsa; del bonàs d'en Henry que s'ha quedat al poble amb la granja familiar amb la seva estimada Beth, la novia de tota la vida i de la perillosa amistat d'en Ronny amb l'alcohol i la vida als rodeos. Estructurada amb capítols que porten les inicials de cadascun d'ells anem veient com entenen la vida, l'amor, l'amistat, la música i el paisatge. Simplement deliciosa.

Aquí podeu veure un vídeo de l'autor amb el paisatge de fons de la novel·la.

Feu el favor de sortir corrent a la llibreria més propera, prepareu-vos una bona tassa de te i llegiu-lo!

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Marta Alcaraz

La vida al davant

Lectura que va acompanyar-me algun matí de les vacances

Temps era temps quan en un barri suburbial de París, cap als anys setanta, convivien jueus, àrabs i subsaharians, entre ells en Momo un nen àrab que viu a casa la senyora Rosa, una vella jueva d'origen polonès, supervivent dels camps de concentració, que acull a casa seva fills de prostituta de qui les mares no se'n poden fer càrrec. En Momo sent una adoració per aquesta dona grossa i malgirbada, que ha tingut una vida difícil i que ha d'assumir que es fa gran.


La vida al davant és la novel·la dels altres, aquells que hi són però que a ulls de molts són invisibles, un relat de màxima actualitat, explicat per la mirada innocent d'un nen que ens mostra el món que veu amb els seus ulls. En Momo juga amb els nens de la casa que esperen ser adoptats o acollits per famílies però té uns amics ben especials, un ancià cec que li ensenya àrab o la senyora Lola, un transsexual senegalès que fa de puta, sempre disposat a ajudar amb el que calgui. És una història coral, on passen molts personatges però els protagonistes viuen en un edifici de sis pisos sense ascensor.

"El senyor Hamil té un llibre del Víctor Hugo, i jo també quan sigui gran escriuré els miserables, que és el que sempre s'escriu quan es té alguna cosa a dir. La senyora Rosa tenia por que no m'agafés un atac violent i la perjudiqués tallant-li el coll, perquè tenia por que no fos hereditari. Però no hi ha cap fill de puta que pugui dir qui és el seu pare, i jo no penso matar ningú perquè no es tracta d'això. Quan sigui gran tindré totes les forces de seguretat a la meva disposició i mai no tindré por. És una llàstima que les coses no es puguin posar a l'inrevés, com a la seva sala de projecció, perquè el món faci marxa enrere i perquè la senyora Rosa torni a ser jove i bonica i faci goig."

Aquesta és la història d'uns personatges marginals i de "segona" que s'esforcen a dir-li que té tota una vida al davant i ell a mesura que creix no ho veu gens clar, més aviat al contrari, ben aviat sap de quines misèries està feta la vida en un barri de classe obrera amb gent d'aquí i d'allà i on malgrat tot la paraula SOLIDARITAT s'escriu en majúscules.

"- Ai, petit Mohamed, jo mai no em podria casar amb una jueva, ni que encara fos capaç de fer una cosa així.
-La senyora Rosa ja no és jueva ni res de res, senyor Hamil, només li fa mal tot. I vostè mateix també es tan gran que ja és hora que Al·là comenci a pensar en vostè, i no vostè en Al·là. Vostè va anar a veure'l a la Meca, ara li toca a Ell, fer alguna cosa per vostè. Per què no es pot casar a vuitanta-cinc anys, si ja no li pot passar res de dolent?
-I què faríem un cop casats?
-Senten llàstima l'un per l'altre, collons. És per això que la gent es casa."

Editat per Angle editorial
Traduït per Jordi Martín Lloret (llegiu aquí una entrevista molt interessant sobre l'autor i la seva obra.)

Montserrat Abelló

SABER QUE HA ARRIBAT

Saber que ha arribat

el moment

de retenir

aquest gest,

altrament efímer,

perquè perduri

en el record

i així retrobis

en el mots que deixes escrits

veritats que t'eren esquives

(Del poemari Més enllà del parlar concís, publicat per Denes)


Avui és el comiat a Montserrat Abelló i estic trista, estic trista des del dia que vaig saber que ens havia deixat. No la coneixia personalment i penso, com pot ser que t'afecti la seva pèrdua?

Foto: Txema Salvans

Deu fer un parell d'anys, vaig fer cap un dels berenars literaris que organitza la Teresa del Cucut a Torroella, però la forta pluja la va espantar i em va impedir saludar-la. Durant aquest any he estat a punt de tancar la llibreria per anar-la trobar sinó recordo malament a la Central (amb la Laura Borràs, la Mirna i en Xavi, no tinc perdó, m'ho vaig perdre) i altre cop a Torroella. No ho vaig fer, és el que passa quan ets autònoma que els dubtes se't mengen. I ara els dubtes no se'm mengen i en canvi la ràbia em corre per dins. No sóc mitòmana però m'hauria agradat fer-li un petó i dir-li gràcies, gràcies per escriure, gràcies per traduir i gràcies per entendre la feminitat com ho faig jo. Em direu que m'hauria de preocupar que una dona de 96 anys i una de gairebé 40 tinguéssim tantes coses en comú, però gràcies a l'entrevista que li va fer l'Eva Piquer, vaig veure que miràvem el món d'una manera semblant. La Montserrat tenia un somriure que enamora, una empenta envejable i una vida admirable de tan real i viscuda.
A ella li devem llegir la Plath en català i que la Marçal sigui llegida en anglès, per exemple, i per això jo li dec un homenatge a la llibreria, un d'aquells vespres temàtics que tant ens agraden. Ara i aquí prenc el compromís, espero trobar còmplices que m'hi ajudin.

Mentre, ens haurem de conformar llegint-la i remirant aquesta entrevista que li van fer a L'hora del lector. Gràcies per tot Montserrat.

Lejos de Ghana

Va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, però no ha sigut fins aquest estiu que he tingut l'oportunitat de llegir aquesta primera novel·la de l'autora afropolita (com li agrada designar-se) Taiye Selasi, m'ha captivat tant que totes les vacances dono voltes a com ressenyar-la.

"La forma en que todo se había desbaratado.
De la misma forma en que las cosas caen por los acantilados. Como Irene, su primer muerto, la primera paciente a la que perdió; había ingresado entre risas al atardecer, y antes del alba ya estaba muerta. La velocidad a la que todo había sucedido. La inconcebible brevedad de una muerte (¿o sería más bien la inconcebible brevedad de una vida?). Kewku es médico, debería saberlo: el cuerpo se deteriora, nada dura para siempre -ni siquiera una vida, así que ¿por qué iba hacerlo el amor?-"

Kweku Sai és un cirurgià reputat d'origen ghanès, format als Estats Units, que cau fulminat al jardí de casa seva a Accra, Ghana. La mort de Kweku, pare de quatre fills, serveix de pretext pel retrobament familiar entre els germans i la mare.
Kweku Sai, després d'un dia molt dur a l'hospital, marxa de casa per sempre deixant dona i quatre fills que la següent notícia que tenen d'ell és la seva mort. Amb una sensibilitat especial, amb un traç precís i gran originalitat Selasi va construint una novel·la de personatges, ens va desgranant les vides de la Fola, la mare; l'Olu, el primogènit; els bessons, en Taimo i la Kehinde; i la petita Sadie, envejada pels germans, però plena de dolor i complexes. A cavall entre els Estats Units i Ghana, país d'origen de la família, anem coneixent què passa quan de sobte el pare marxa per sempre i la mare es posa a treballar amb quatre fills petits a càrrec, ella que havia penjat els estudis de dret per donar suport al marit i a la seva carrera com a cirurgià. Què li passa a Kweku que sigui tan greu per renunciar a la seva família d'aquesta manera, ell que s'estima els fills com a res en aquest món? I als fills?
La mort sobtada del pare serveix per reunir una família destrossada per unes ferides emocionals fetes en nom de l'amor, però què és l'amor? No vull desvetllar massa coses perquè m'agradaria que us deixéssiu seduir per la prosa de Selasi.

La complexitat de les relacions familiars, la crisi d'identitat, créixer entre dues cultures, el racisme latent són els grans temes de la literatura del segle XXI i Selasi s'estrena amb nota amb aquest primer llibre carregat de bellesa, dolor i desesperança.

"-Piénsalo. Aparte de los rastafaris, los de verdad, los creyentes, ¿qué clase de chicas negras llevan rastas? Las chicas negras que van a facultades predominantemente blancas, ni más ni menos. Las rastas son el pelo de blanca de las chicas negras. La respuesta del orgullo negro a un problema de lo más blanco: el deseo de tener un pelo largo y sedoso con el que hacerse una cola de caballo. Y hacerse trenzas o ponerse extensiones se vuelve demasiado laborioso. Pero necesitas un peinado que te permita correr bajo la lluvia. Ya ni siquiera estamos hablando de los beneficios secretos de la discriminación positiva, sino de esto: el pelo mojado, un privilegio de la mujer blanca."

Un debut brillant, hem d'agrair a la gran Toni Morrison que animés la Taiye a escriure. De ben segur que en sentirem a parlar.

Publicada per Salamandra
Traduïda per Rita da Costa

Vacances

Del llibre Bibí a l'estiu de Mercè Llimona

El blog de l'Espolsada se'n va de vacances fins al setembre. Sigueu molt feliços, llegiu molt i gaudiu de cada instant.
La llibreria romandrà tancada del 9 al 31 d'agost.

Llibres per l'estiu

A l'estiu se li pressuposen moltes coses, sóc de les que penso que li exigim o n'esperem massa, tot ho farem a l'estiu, i com aquell qui no vol ja ens hem menjat el juliol i l'agost ja treu el cap. Una de les coses que podem demanar-nos i exigir-nos és trobar una mica de temps, el just, per llegir cada dia una estona i així inocular-nos perquè el vici ens duri tot l'any.

He fet una tria de llibres que per diferents motius jo posaria a la maleta. Llegiu i viviu!

No hi són tots, n'hi falten, però aquests per a mi són imprescindibles per llegir sol o acompanyat amb tota la família. Bon profit!

Las grandes mujeres

Las grandes mujeres

En las grandes mujeres reposó el universo.
Las consumió el amor, como el fuego al estaño,
a unas; reinas, otras, sangraron su rebaño.
Beatriz y Lady Macbeth tienen genio diverso.

De algunas, en el mármol, queda el seno perverso.
Brillan las grandes madres de los grandes de antaño.
Y es la carne perfecta, dadivosa del daño.
Y son las exaltadas que entretejen el verso.

De los libros las tomo como de un escenario
fastuoso -¿Las envidias, corzaón mercenario?
Son gloriosas y grandes, y eres nada, te arguyo.

--Ay, rastreando en sus alas, como en selvas las lobas,
a mirarles de cerca me bajé a sus alcobas
y oí un bostezo enorme que se parece al tuyo.

(Ocre, 1925)

Una antologia d'Alfonsina Storni bellament il·lustrada per Antonia Santolaya. Un llibre petit i delicat per tenir a prop i no cansar-se de rellegir-lo. Un altre encert de Nórdica Libros.

Anem a caçar un ós

 
Cada divendres al Facebook i al twitter comparteixo la il·lustració de la setmana, (si hi feu clic veureu totes les imatges) és el meu granet de sorra a fer visible la feina dels il·lustradors que sovint no són ni anomenats ni valorats com cal, per a molts són aquells que dibuixen i prou. Per a mi són artistes tant com els escriptors, és més, hi ha il·lustradors que fan una feina excepcional que hauria d'estar penjada de la paret d'algun museu important.

Aquesta setmana mentre buscava quina imatge oferir-vos, he topat amb la magnífica Helen Oxenbury i les seves aquarel·les, i en particular les que il·lustren Anem a caçar un ós, escrit per Michael Rosen. No us espanteu amics dels animals com jo, que aquí ningú pren mal, és un llibre molt juganer basat en una cançó tradicional anglesa que Michael Rosen adapta i interpreta, vegeu-lo:

És un conte imprescindible, d'aquells que haurien de ser a qualsevol casa amb canalla, ple d'emocions, sorpreses, repeticions i onomatopeies... És la història d'una família que surt a caçar un ós i travessen un camp ple d'herba, un riu ple d'aigua, un bosc ple d'arbres i es creuen molt i molt valents fins que de sobte topen amb dos ulls d'aire rabiós... És un conte ideal per ser explicat en família i en veu alta, per fer els sons, per no tenir vergonya, per cridar,  per seguir el ritme de la història i representar-lo al menjador de casa.
Traduir-lo al català era tot un repte però la Bel Olid se'n surt i amb nota.

Les aquarel·les d'Oxenbury són precioses i sinó comproveu-ho. Juga amb les imatges en blanc i negre quan ens situa en l'acció i el color pren protagonisme quan ens mostra el paisatge. Un llibre que ja ha fet 25 anys i encara té recorregut i molts infants que l'esperen.

Publicat per Ekaré
Editat per Isabel Olid