Bones vacances

Al prat, Yukiko Katato, il·lustracions de Koamko Sakai, ed. Corimbo

Bones vacances, sigueu feliços i llegiu molt.
El blog de l'Espolsada se'n va de vacances amb la maleta plena de bones propostes. Fins aviat.
Salut i llibres!

Fe

Pianos i túnels

Gràcies a una bona clienta que ahir va venir a buscar aquest llibre per posar a la maleta, m'he capbussat en el món de Silvie Rothkovic que amb aquest poemari, Pianos i túnels, fa un homenatge al fred, una gelor que gairebé t'acaricia quan la llegeixes, i jo que sóc fan de l'hivern no se m'acut res millor per sobreviure als dies tòrrids que llegir-la. Us en deixo un tast.

Dins l'hivern,

la densitat d'un corb

en la mirada esquiva

des de l'extrem,

tancats a dins,

la munió d'ulls rajant boscos

branques de mort

formes imperfectes de memòria

dies sense veure't.

Publicat per Labreu edicions

Al prat

La Yu-Chan se'n va d'excursió al riu amb els pares i el seu germà. El pare la crida perquè s'acosti a la riba però ella no en té ganes... de sobte, una papallona d'ales taronges i taques negres passa volant, la Yu-Chan la segueix i s'endinsa en el prat.

Komako Sakai

Perd de vista la papallona, però un saltamartí de color verd se li posa damunt del braç, el vent bufa i el moviment de les fulles fa un xiuxiueig, la Yu-Chan descobreix la natura, que la porta d'un lloc a l'altre fins que de cop tot és fosc, se senten molts sorolls, però quan la por i les llàgrimes ja surten arriba la mare que sempre sap on ets.

Komako Sakai

Komako Sakai

Komako Sakai

Un poema visual, un llibre delicat, unes il·lustracions plenes de llum. Una història d'iniciació a la natura per als més petits però que farà les delícies dels més grans. Me n'he enamorat, es nota?

Buscant informació m'he topat amb aquest enllaç. Quan ens preguntem per què hi ha països que tenen un gust per la lectura incorporat, la resposta la trobarem en aquest material. Hi ha qui pensa com treballar la lectura a l'aula, a casa, fent que els infants siguin partícips i protagonistes d'allò que llegeixen. Quina enveja! 

Traduït per Fina Marfà
Publicat per Corimbo

El hombre que dijo adiós

Que en menys d'un any hagi llegit tres llibres d'Anne Tyler, Reunión en el restaurante nostalgia i Propios y extraños, em fa sospitar que la prosa d'aquesta dona em sedueix i molt. Em van fer descriure l'escriptura de la Tyler i vaig dir que era una teixidora d'històries, cosa que un cop més se'm confirma després de la lectura d'El hombre que dijo adiós.

L'Aaron un editor que treballa en l'editorial familiar que es dedica a publicar llibres per encàrrec, biografies de gent anònima, i petits manuals que van des d'una guia de vins a una guia de com marxar de casa els pares, se li capgira la vida com un mitjó un dia quan està a casa i la Dorothy, la seva dona, arriba de la feina i l'arbre del jardí es desploma i cau damunt la galeria on hi ha la Dorothy. El resultat d'aquest accident és la mort de la Dorothy i l'argument del llibre és la particular manera de l'Aaron de fer un procés de dol, de dir adéu. Es poden escriure molts històries sobre la pèrdua i el dolor... però segur que ningú ho fa com Anne Tyler, amb aquesta senzillesa, naturalitat que fa que emfatitzis amb l'Aaron, però no només pel dolor que sent sinó per la quotidianitat del procés. Aaron parla amb el fantasma de la seva dona, de fet la veu i la sent quan necessita petites indicacions de com moure's per aquesta nova vida de vidu fins que troba la manera adequada de dir-li adéu. És cert que no és una novel·la amb la profunditat d'altres llibres de Tyler, però sí que endevinem aquesta manera de fer tant seva, aquesta manera d'explicar-nos les coses de cada dia, aquesta manera de fer protagonistes anònims de vida poc glamurosa.

La ironia torna a ser una de les coses que em captiva de l'escriptora així com aquesta mirada tan particular i la manera com treballa els seus personatges. Quan acabes un dels seus llibres tens la sensació que d'aquella gent anònima del principi de la novel·la en saps un munt de coses com qui no vol la cosa. Amb aquesta discreció i aquest ànim de no jutjar Anne Tyler torna a seduir-nos i fa que posi la resta dels seus llibres a la meva pila de pendents.

Com diu Anne Tyler: "Cualquier cosa puede asimilarse si se trocea, si se come despacio. Incluso las lecciones más complicadas de la vida hay que tómarselas a pequeños bocados. El plato lleno asusta..."
Us recomano que llegiu aquesta entrevista, de les poques que ha concedit i que com diu ella, farà veure que no ha existit.

Publicada per Lumen
Traduïda per Ana Mata Buil

La veritat sobre el cas Harry Quebert

No acostumo a ser lectora de llibres de tantes pàgines, tret d'excepcions que s'ho mereixen com Incerta Glòria i ara, Jo confesso, més aviat sóc de les que penso que el que puguis explicar amb 100 pàgines no cal fer-ho amb més. Tampoc sóc lectora de thrillers ni de novel·la negra, no per res, però crec que és degut a un empatx juvenil en què vaig devorar d'una vegada la col·lecció que publicava Molino d'Agatha Christie.

Un dia rebo un correu de la Isabel Martí, editora de La Campana, que diu estem a punt de treure un llibre en què creiem molt, si vols llegir-ne les galerades respon aquest correu. Jo que sóc curiosa de mena dic, vull! Al cap d'uns dies rebo un paquet gran, molt, d'on surten les galerades de La veritat sobre el cas Harry Quebert, d'entrada penso buf! 680 pàgines, buf! Me l'emporto a casa i l'aparco uns dies... després d'acabar la lectura d'Estimada vida de l'Alice Munro, d'Un paraíso inalcanzable i la relectura d'El xal, necessitava una lectura menys exigent i intimista o sigui que em capbusso de ple en la novel·la i ai las, no es pot deixar!

El jove suís Joël Dicker ha escrit la novel·la de l'estiu, ho tinc molt clar, és una bomba de rellotgeria que si esclata en sentirem a parlar durant dies i dies. Hi ha moltes editorials que després d'èxits sonats d'algun dels seus autors intenten crear un producte de màrqueting o de laboratori per les novel·les posteriors i no funciona, clar. La màgia de la literatura és precisament el cas de llibres com aquest en què de sobte un petit editor francès creu en un manuscrit, el publica i ningú sap per què aquest arrenca i es converteix en un fenomen.

La novel·la ens explica la història de Marcus Goldman, un escriptor aclaparat per l'èxit de la seva darrera novel·la i mancat d'inspiració pel proper llibre, a qui l'editor i l'agent literari persegueixen constantment. Marcus decideix refugiar-se amb el seu amic i antic professor universitari, Harry Quebert, un escriptor de culte. En Marcus s'instal·la a casa seva i descobreix que en Harry va viure un amor en secret amb una adolescent, la Nola Kellergan, morta i desapareguda. Trenta anys més tard i de sobte en Harry és acusat de l'assassinat de la Nola. En Marcus, per honorar l'amistat amb en Harry i defensar la seva innocència, decideix investigar fins al final l'assassinat de la Nola i els misteris i silencis que planegen sobre el poble d'Aurora, a New Hampshire, també veu l'oportunitat d'escriure el llibre que té pendent.

No vull desvetllar res més perquè la trama és addictiva i Dicker va fent girs inesperats perquè l'atenció no decaigui en cap moment. Crec que hi ha diferents coses que honoren el llibre: una és que és intel·ligent, una altra és que és honrat perquè no pretén vendre'ns una exquisidesa literària i, per últim, perquè qui vulgui quedar-se amb la lectura trepidant de la novel·la negra i el cas de la Nola en sortirà molt satisfet i qui vulgui anar una mica més enllà i vulgui veure el procés de creació d'una novel·la en gaudirà.

Quedeu avisats que si el comenceu no el podreu deixar, apte per a gent que pateix insomni i per a gent que vulgui patir-ne.

Publicat per La Campana/Alfaguara
Traduït per Imma Falcó

La nit de Sant Joan

Del conte La nit de Sant Joan, escrit per Anna Canyelles i il·lustrat per Roser Calafell, ed. La Galera

La nit de Sant Joan és nit d’alegria
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia,
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any tan grinyoladissa
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de verbena ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.

Com la terra que gira ai voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
La nit de Sant Joan és nit d’alegria
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.

-Adorno els infants i faig que somiïn
Enamoro als grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. 

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut i què més?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc de Sant Joan

Li veureu les banyes, el barret i els guants.

Bona revetlla a tothom!

Premi Llibreter 2013

Els llibres premiats

Dijous al vespre servidora de vostès va abandonar el seu palau, altrament dit llibreria, per baixar a ciutat al lliurament del Premi Llibreter, enguany sense la pressió de ser jurat ni portaveu sinó pel plaer de ser-hi, de compartir la nostra feina i de pas poder saludar en Roberto Innocenti (no us enganyaré).
Abans d'escriure la crònica d'aquest any m'he repassat què vaig dir l'any passat i he constatat que algunes de les meves reivindicacions no només no s'han solucionat sinó que són més vigents que mai. Al gremi cal fer autocrítica, la poca afluència de llibreters denota alguna cosa, les poques preguntes a la roda de premsa del matí, la no aparició de Roberto Innocenti als mitjans, senyors meus teníem un geni de la il·lustració i ningú no va estar a l'alçada de l'ocasió... Us imagineu un Auster, Husdvedt, Baricco... a la sala i amb periodistes sense saber què preguntar-li? En aquest país la il·lustració no es considera cultura, i tot allò que faci olor de literatura infantil i juvenil és menystinguda sempre, quina pena!

Premiats, editors, jurats i autoritats

De totes maneres tota una sèrie de llibreters han treballat fort per tenir els nostres premiats que enguany han estat per Francesc Parcerisas i el seu Primavera a Pequín en la categoria de Llengua Catalana, publicat per Quaderns Crema; Mordecai Richler, El cas d'en Barney Panofsky/La versión de Barney en la categoria Altres literatures, publicat per Quaderns Crema/Sexto Piso i Roberto Innocenti, La caputxeta vermella/La niña de rojo, escrit per Aaron Frisch en la categoria d'Àlbum Il·lustrat, publicat per Símbol editors/Kalandraka.

I aquest és Roberto Innocenti dedicant-me el meu exemplar!

Tres molt bons llibres que esperem que el guardó els doni l'empenta per acabar de ser visibles i arribar a tants lectors com sigui possible que d'això es tracta, no?

Tot un plaer sentir en Xavier Alberí, director del TNC, en el seu parlament de benvinguda, se'm va fer curt. Em va agradar la proposta de sentir fragments dels llibres premiats i sobretot, sorpresa, trobar algú conegut del blog a dalt del faristol llegint.
El millor per a mi és la descoberta de dos llibres que encara no he llegit, aquí i aquí en trobareu més informació. I haver saludat l'Innocenti i felicitar-lo per aquesta revisió fantàstica del conte de la Caputxeta, escrita pel recent traspassat Aaron Frisch i en què canviem el bosc per la ciutat i el llop per un motorista. Aquí podeu veure imatges de l'àlbum i aquí podeu veure les imatges de la vetllada.

Tres històries que segur que seran una bona companyia per aquest estiu.
Salut i llibres!

Un paraíso inalcanzable

En Simeon Simcox és el rector socialista de Rapstone Fanner, una petita localitat a prop de Londres en què la crisi fa estralls després de la guerra. El partit conservador encadena una sèrie de mandats que són el punt de mira de John Mortimer, autor i fervent opositor de Margaret Thatcher a qui podria dedicar la novel·la, però que prefereix fer-ho sense dedicatòries convencionals sinó fent allò, tan britànic, de l'humor corrosiu i que a mi tant m'agrada.

El rector, que a més de dedicar-se a l'església està vinculat a tota mena de moviments socials, està casat i té dos fills, en Henry, un novel·lista reconegut, i en Fred, un metge rural abnegat a la professió. Viuen al camp anglès en una petita localitat que té una empresa cervesera on treballa part de la població, on un gran terratinent fa i desfà com li plau i on viuen tot de personatges que en el fons en depenen, una novel·la de tall clàssic que ens serveix com a teló de fons d'una ferotge sàtira de les conseqüències socials de les polítiques conservadores. El tret de sortida de la novel·la és la mort del rector i el seu testament. Contra tot pronòstic deixa la seva herència a Leslie Titmuss, un jove ambiciós de família modesta que aconsegueix ser diputat pel partit conservador, davant l'astorament general de la seva família, i així, mentre el seu fill Henry no accepta de cap de les maneres el testament i vol al·legar l'alienació del seu pare, en Fred, el metge, intenta entendre les raons que han portat el seu pare a actuar d'aquesta manera. És així com a través de la mirada dels dos germans, anem coneixent la història d'un poble, d'un país que intenta recuperar-se de la Segona Guerra Mundial fins a l'època de Margaret Thatcher que gràcies a les seves polítiques deixa un munt de gent a l'atur mentre una part de la societat continua vivint en l'opulència i com si allò no anés amb ells. Un discurs que de tant actual fa por.

“Política: ingrata tarea de mandar a un montón de gente que no quiere que la manden y que pasa soberanamente de quien intenta hacerlo. Es un trabajo aburridísimo y su única recompensa es una fugaz ilusión de poder”.

Libros del Asteroide recupera amb encert aquesta novel·la plena d'ironia, de tall clàssic que podríem ambientar en l'actualitat. Va ser escrita l'any 1985, però només canviant el noms dels personatges la història continua essent vigent i posant de manifest que sempre cometem els mateixos errors. Ai l'ésser humà, sort en tenim de la bona literatura que ens redimeix. No us el perdéssiu.

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Magdalena Palmer

Un dia de neu

Lata de sal és una editorial que tot just té un any i que ha nascut sota el segell de qualitat amb dues col·leccions: Vintage "que inclou llibres inoblidables escrits i il·lustrats a tot arreu del món fa més de 30 anys" i Gats "que reuneix per primera vegada els millors llibres il·lustrats sobre gats."

Aquesta primavera ens han regalat un llibre que té 50 anys, Un dia de neu. Editat de manera acurada, amb una petita efemèride de quan es va publicar, la vida de l'autor i la història del nen que va inspirar el llibre.

 
En Peter és el nen protagonista d'aquest conte. Un dia d'hivern es desperta i quan mira per la finestra s'ho troba tot nevat. Un dia de neu ens explica la sensació d'alegria que tots tenim quan veiem la neu per primera vegada, en Peter surt al carrer ben abrigat juga, pica la neu amb un bastó, hi salta, s'hi estira i mou els braços amunt i avall fent angelets sobre la neu, per sobre de tot, experimenta i descobreix que s'hi es posa la neu a la butxaca s'acaba fonent.

Ezra Jack Keats va revolucionar el gènere dels àlbums il·lustrats fent servir la tècnica del collage a cada pàgina, fent servir tinta, estampats i tota mena de material i el resultat és extraordinari. També va fer que per primer cop un nen negre fos el protagonista d'un àlbum il·lustrat trencant amb tots els prejudicis.
 

El llibre porta una sobrecoberta que ens explica tots els materials que l'autor va emprar per il·lustrar el llibre i els editors ens conviden a fer d'artistes tot regalant-nos un raspallet de dents que serveix per pintar la làmina d'en Peter que el conte porta de regal.

Un llibre que fomenta l'experimentació i fa volar la imaginació, donem la benvinguda a l'editorial i us convidem a gaudir-ne.

Aquí teniu una animació del conte:
The Snowy Day (1964) from waanaki on Vimeo.
 

Publicat per Lata de Sal
Traduït per Carlos Mayor

El pou dels maquis

Margarida Aritzeta va ser una militant activa de l'Assemblea Nacional de Catalunya, persona compromesa amb la causa antifranquista militava en la clandestinitat, per això va demanar al seu pare d'amagar uns papers a la masia familiar, el pare s'hi negà en rodó, el que no sabia la Margarida és que el mas familiar, la Masia Cardellà, havia estat objecte de vigilància per part de la guàrdia civil; el que tampoc sabia era de la militància activa del seu pare que el va dur a amagar uns maquis durant gairebé un any amb el pretext que eren treballadors que feien un pou. D'aquests fets i d'aquest pou pren nom la novel·la de Margarida Aritzeta que ja de gran i de casualitat aconsegueix desfer un d'aquells silencis que conviu en moltes famílies, silenci fruit d'un temps i d'un passat. “Em vaig preguntar qui havien estat els meus pares, que havien mort de vells a casa i dels quals hi havia una part de la seva joventut que jo no coneixia. Volia entendre per què no m'havien explicat tantes coses”


Llegida en 48 hores, sense aturador, Aritzeta recrea els fets verídics a manera de ficció. Aquells joves maquis plens d'ideals a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i amb fe cega que el franquisme cauria gràcies a l'ajut dels aliats, volen fer volar una torre d'alta tensió, mentre preparen el cop s'estan a la Masia Cardellà. A partir d'uns fets històrics Aritzeta fa una obra de ficció que trenca el silenci, que posa nom i dóna veu a una generació que han preferit morir sense dir res que explicar tot allò que els va tocar viure, la por i l'amenaça no els van deixar mai viure en pau. Un d'aquells llibres que podria ser una novel·la d'aventures sinó fos perquè de tant real fa mal.

El pou dels maquis se'ns presenta en dos volums separats, una novel·la i un assaig que recull tot el treball d'informació i recerca per part de l'autora i aporta informació real.

"En Xavier s'ha quedat al pas de la porta escoltant com la seva mare llegeix i com el seu pare somica. És K.L. Reich, el testimoni dels cinc anys d'en Joaquim Amat-Piniella en un camp d'extermini nazi convertit en novel·la, en art. Algú va escriure que l'art ja no era possible després dels camps... però només els queda això, l'art, els llibres, la capacitat d'imaginar. L'agafen d'amagat de la seva tauleta de nit quan es pensen que no els veu ningú. I passen aquella estona sols i adolorits, convertint en paraules un món que no es pot explicar.
Quan la nena arriba de l'escola, l'espetec de la porta els sobta.
- Què fas papa? -pregunta la nena en veure'l repenjat a la paret, a la porta de l'habitació del padrí i la iaia."

Publicat per Cossètania Edicions.

Estimada vida

Tenia una assignatura pendent de fa temps, dues magnífiques editores me'n parlaven sempre, la Maria Bohigas i la Silvia Querini, has de llegir la Munro Fe, no pot ser que no l'hagis llegida. Estimada vida és un dels llibres que em vaig fer regalar per Sant Jordi per pal·liar aquest mal del que patia, innocent de mi! Confesso que he caigut rendida als peus de l'autora, plas, plas, senyora Munro, vostè és una mestra del relat, del conte i de l'ofici.

Deu contes amb un colofó final de quatre relats autobiogràfics, unes històries aparentment banals, quotidianes, amb dones com a protagonistes que a partir d'un fet puntual veuen com la vida canvia i la narració pren un altre caire. El que m'ha sorprès de la prosa continguda de Munro és com de cop i amb un revés la història és capgira com un mitjó, em ve al cap aquella dona que pateix les seqüeles de la pòlio com es deixa subornar pel seu amant; o aquell soldat que salta del tren acabada la guerra perquè no vol tornar amb la seva xicota o la nena que veu com la seva germana s'ofega al llac però no gosa avisar els pares perquè estan fent l'amor. És amb aquestes peces que Munro aprofita per fer-nos un retrat de la societat canadenca, de l'ostracitat d'algunes comunitats, dels comportaments dels ultracristians, de les mirades... m'ha vingut al cap el llibre del club de lectura d'ahir al vespre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo, una història molt diferent però alhora amb molts punts en comú amb aquests contes de la Munro, històries que són gairebé novel·les.

Mentre pensava com ressenyar aquest llibre, de cop m'ha vingut de gust asseure en una taula la Munro, la Tyler, la Jackson, la Rodoreda i la Dinesen i em dedicaria a sentir-les parlar del seu ofici i la vida, i em recordaria que afortunada que sóc de ser llibretera i tenir-les a les lleixes que m'acompanyen cada dia.

Una menció especial, un cop més, per Dolors Udina i la magnífica feina de traducció, en aquest enllaç podeu llegir una carta de Dolors Udina adreçada als lectors que explica les dificultats de traduir l'Alice Munro, se n'ha sortit i amb nota.

No m'ha estat mai fàcil fer ressenyes de llibres de contes per això des d'aquí us emplaço a llegir la crítica que va fer la Marina Espasa al diari Ara el dia 13 d'abril, excel·lent (busqueu-la en paper perquè digitalment no la trobo). Jo posaré el meu granet de sorra intentant encomanar les ganes de llegir Estimada vida.

Publicada per Club editor/Lumen
Traduïda per Dolors Udina

Picoverde

Suïssa aquell país neutral durant la Segona Guerra Mundial, país de prats verds, xocolata, carrers endreçats i de la màxima puntualitat, paradís fiscal per alguns i lloc idíl·lic per altres... Som a la Suïssa dels anys setanta, al cantó alemany, quan l'ultraconservador James Schwarzenbach promou una proposta  per expulsar un gran nombre de treballadors estrangers.
En un orfenat, la Picoverde es deleix per tenir uns pares, sap que els ha d'agradar i no pot decebre'ls, tenir una llar és tan important que el fet que la família que t'adopti sigui, si més no, peculiar passa a un segon pla. La Picoverde és una nena curta de vista que vol tenir una família, no s'imagina que anirà a petar en un barri d'immigració i classe treballadora, amb gent que s'ha d'amagar dins dels armaris per por a ser expulsada, amb un avi d'origen italià amb cames ortopèdiques que farà les delícies de la néta i uns pares curiosos, amb una relació que no acaba de rutllar.

"Nos gustaba encontrar a gente que no sabía que yo venía del orfanato y que mis padres eran estériles, que yo era bastarda y mis padres unos ingenuos, que yo en lugar de genealogía tenía un expediente así de gordo, que mi madre estaba desesperada y yo era una caso perdido, que nuestra relación era algo singular y, sobre todo, una tragedia. Tía Joujou se había encargado de que todo el mundo, hasta los Churfirsten y Francia, estuviera al corriente, y todas las personas del pueblo cuando menos se olían algo."

La Picoverde fa col·lecció de paraules en petites caixes de llumins, al principi són paraules normals per una nena de la seva edat, en mica en mica hi apareixen mots com expedients i estrangerització que la porten de corcoll.

"Mi madre abrió un cajón, sacó un puñado de palabras y tuercas, cogió un par de fichas al azar y leyó en voz alta:
--"PENA." "DOLOR." "TORMENTO." "AFLICCIÓN." Esto en los tenedores. Y también "TRISTEZA." ¿Y con las cucharas? ¿Qué tenemos ahí, aparte de tornillos? "DISTRACCIÓN", "ABURRIMIENTO"...

Monica Cantieni debuta amb aquesta novel·la que a més d'un ens ajudarà a posar paraules als sentiments de tantes persones que viuen amagades i perseguides per la por, tot amb la veu de la Picoverde una nena ben especial que us arribarà al cor. Una altra postal de la Suïssa paradisíaca que molts tenim al cap.

*Llegida en castellà perquè em va arribar primer a les mans, però també la podeu trobar publicada com a Cap Verd per Edicions de 1984.

Editada per Minúscula
Traduïda per Carles Andreu

La librería encantada

Il·lustració de la portada d'Ana Bustelo

"Gracias a dios que soy librero, traficante de sueños, belleza y curiosidades de la humanidad y no un simple mercachifle."

Tot just fa un any que recomanava efusivament La librería ambulante, novel·la protagonitzada per en Roger Mifflin que ven el carretó, una euga i el gos a la Helen McGill perquè faci de llibretera ambulant i així ell pot establir-se a Brooklyn a escriure les seves memòries.

A la Librería encantada ens trobem els mateixos personatges establerts en una llibreria de vell, al carrer Gissing, al cor de Brooklyn. En Roger i la Helen viuen al darrere mateix del seu negoci amb el seu estimat gos, Bock. Els dies transcorren tranquils entre piles de llibres, la clientela habitual i algun passavolant, quan de sobte un dia, un llibre desapareix misteriosament de les lleixes per tornar a aparèixer més tard i tornar a desaparèixer, es tracta d'un llibre de Carlyle.

"La tinta de la imprenta libra una batalla contra la pólvora desde hace muchos años. La tinta corre con cierta desventaja, porque es posible hacer volar en pedazos a un hombre con pólvora en medio segundo; en cambio para hacerlo volar con un libro hacen falta veinte años. Y pese a ello, la pólvora se destryue a sí misma con su víctima, mientras que el libro puede seguir explotándose durante siglos."

El món viu un moment convuls, estem a les acaballes de la Primera Guerra Mundial i el discurs polític es respira en l'aire. El president Wilson és a punt d'embarcar-se en un vaixell que el durà a la conferència de pau que se celebra a Europa. La llibreria és un punt de trobada de llibreters de la ciutat que es troben de tant en tant per compartir una tassa de xocolata, discutir l'actualitat i parlar de llibres, entre ells també hi ha el Sr. Chapman, un reconegut home de negocis enamorat dels llibres que vol donar una sortida laboral a la seva filla Titania, per això demana al Sr. Mifflin que la tingui en pràctiques perquè aprengui l'ofici de llibretera. Aquests són els ingredients per gaudir d'aquesta magnífica novel·la, plena de referències literàries, amb una trama misteriosa i amb molt d'humor, podríem dir que és una comèdia de situació perquè gran part de l'acció transcorre a la llibreria que fa honor al seu nom, encantada.

Jo no me la deixaria perdre. És un homenatge a la literatura, les llibreries i a l'ofici. M'ho he passat tan bé!

"Lo hermoso de ser librero es que no hace falta ser crítico literario: lo único que hace falta es disfrutar de los libros."

Publicada per Periférica
Traduïda per Juan Sebastián Cárdenas

A l'abril llibres mil

Un seguit d'imatges que mostren l'activitat a casa nostra aquest mes d'abril. Un agraïment públic a en Màrius Serra i en Jordi Puntí; a la gent del club; a tothom que ha confiat en la llibreria i unes gràcies especials per a la Marta, en Josep M, en Ramon, la Julia, en Pedro, l'Anna, la Sara, la Núria, en Joan, en Vicent, la Glòria, la Teresa, en Joan Carles, en Dani, la Cristina, l'Àlex, la Cívica i als del bar del costat! I un somriure etern a les quatre magnífiques. I una menció especial per al meu fill que ha retrobat la mare després de Sant Jordi.

Màrius Serra, Plans de futur

Jordi Puntí, Plans de futur

El caos

Visita escoles

Escoles

Els meus llibres de Sant Jordi

Coses boniques

L'uniforme

Muntant

Això ja és una realitat

Quin goig veure la plaça plena. Foto Ajuntament de Les Franqueses

Lectures del club

4 anys de club

mmmm!

El punt de llibre guanyador és de la Marta Lladó Cardona

Sant Jordi 2013

Us deixo amb un seguit de llibres per a adults, infants, adults amb cor d'infant i infants amb cap d'adult. Són històries que jo regalaria o m'agradaria que em regalessin, segurament no estaran a les llistes dels més venuts però el que s'espera de la prescripció llibretera és que us oferim els altres llibres, oi?