dissabte, 28 de juliol del 2012

Les edats perdudes



"Jo també arribava amb tartana i descarregava els cistells a terra. M’esperava asseguda en una cadireta fins que la gent m'anava comprant. Ella va arribar un dia i em va girar el cervell. Feia una olor que no havia sentit mai, com de flors blaves, i d'un net d'aigua que corre. Quan va obrir les capses de fusta que el seu oncle li donava des de la tartana, es va escampar pel mercat l'olor que deu fer el paradís. Mai no m’hauria imaginat que hi hagués res al món capaç de fer aquella olor. Les capses eren plenes de sabó, unes pastilles de sabó d'un color blanc com el cor d'una ametlla, pigades flors petites com formigues. Un sabó com jo mai no havia vist, acostumada als blocs deformes fets amb olis residuals i greix de porc sobrer que fèiem servir a casa.
La Caterina havia après a fer aquell sabó de sa mare. Era una recepta que es transmetien les generacions de dones. Destil·laven a casa quilos de flors d'espígol que collien al pic de l'estiu. Un espígol amb l'olor de les orenetes, l’olor de la llibertat. I recollien l'aigua de pluja que abocaven els núvols abans de passar el Canigó."

Fragment de Les edats perdudes de Judit Pujadó amb el que m’acomiado del blog fins al setembre. Bones vacances a tothom i bones lectures, recordeu de posar un llibre a la maleta.

dissabte, 21 de juliol del 2012

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?

Al mes de desembre vam tenir la immersa sort de compartir sessió del club de lectura amb la Silvia Querini, editora de Lumen, ens va venir a parlar de Léxico familiar de la Natalia Ginzburg. Quan vam acabar la sessió, li vam demanar que ens destaqués alguns llibres dels que publicaria, a la Silvia, dona apassionada per la seva feina, li van brillar els ulls quan ens va parlar d'aquest llibre amb un títol tan suggerent.

Aquesta pregunta que dóna nom al llibre és la que la mare de Jeanette Winterson va fer-li quan li va explicar que estava enamorada d'una noia, a partir d'aquí ja podeu endevinar quina mena de relació difícil van tenir. La Jeanette Winterson va ser donada en adopció per una mare molt jove que es va quedar embarassada i el pare de la qual no en va voler saber res. Els pares adoptius eren una parella d'evangelistes pentecostals, amb un sol llibre a casa que governava les seves vides, la Bíblia. La por, el càstig, el pecat, el mal i l'infern condicionaven la vida d'aquesta família pobra de recursos i d'esperit. La Jeanette va intentar créixer buscant el sentit a la paraula estimació i volent saber com relacionar-se amb els altres.

"Para alguien como yo, fascinada con la identidad y con cómo te defines, esos libros resultaron cruciales. Leerse a uno mismo como ficción y realidad al mismo tiempo es el único modo de mantener la narración abierta, el único modo de evitar que la historia se escape por su propia inercia, con frecuencia hacia un final que nadie quiere."

He de confessar que com a mare adoptiva m'he llegit el llibre amb l'estómac petit i caragolat, el llibre vol trencar el mite que els pares adoptius som bons per naturalesa i excel·lents, però també posa de manifest que una adopció no funciona si la fas per salvar una criatura o per salvar-te a tu... com en el cas de la mare adoptiva de la Jeanette. En tot cas i tornant al llibre autobiogràfic, m'ha semblat una història fascinant i de com tirar endavant malgrat tot. La Jeanette abandona casa seva als 16 anys i fa vida dins d'un cotxe, treballa de coses diverses i més, però continua estudiant i llegint tota la literatura anglesa de la A a la Z, gràcies a una mestra que creu en ella arriba a la universitat, es gradua i esdevé la reconeguda escriptora que tots coneixem.
Pel camí, la dificultat de saber estimar fruit de tantes pèrdues, enrere una mare que amaga una pistola entre les estovalles, que té dues dentadures per segons quina ocasió, que fa pastissos cada nit per no haver de compartir llit amb el seu marit i una sèrie de coses d'una dimensió fins ara desconeguda per mi -per sort, és clar-.

Moltes ganes de conèixer l'obra de ficció de la Winterson després de llegir aquesta autobiografia, tot i que intueixo que tot i ser catalogades coma novel·les eres primers esbossos d'aquest llibre que ara ens regala.

"Hoy en día parece muy sencillo destruir bibliotecas -sobre todo llevándose todos los libros- y a decir que los libros y las bibliotecas no son relevantes en la vida de las personas. Se habla mucho de la desestructuración y la alienación de la sociedad, pero ¿qué otra cosa podemos esperar cuando nuestra idea de progreso elimina los centros que tanto hicieron por mantener unida a la gente?"

Un llibre petit, només de 245 pàgines, que conté una vida intensa, ple de bones reflexions sobre identitat, ètica, literatura, la vida, la mort, la família... buf!

Publicat per Lumen
Traduït per Álvaro Abella Villar

dissabte, 14 de juliol del 2012

La señora Meier y el mirlo



La senyora Meier viu al seu món, sempre preocupada i atabalada per si cal cosir un botó, si el pastís de panses serà bo o si un avió caurà al jardí de casa seva i tindrà mantes per a tothom. L'hort també li porta feina, que les patates estiguin bé i que les carabasses floreixin és imprescindible. Com a contrapunt, el senyor Meier és tot tranquil, amb un somriure permanent. Fa infusions de menta a la senyora Meier per treure-li les cabòries del cap mentre fa dibuixos del seu gat i retallables. Un matrimoni curiós, ell petit i rodanxó, ella alta i robusta.


Un dia, mentre la senyora Meier observa les carabasses veu una cosa petita i esplomada, és un petit ocell, una merla. Una merla que cal alimentar, protegir i el detall més important, cal ensenyar a volar. Qui aprèn a volar és la senyora Meier. Els petits detalls, ja sé que sona a tòpic, són els que fan la vida millor. Llibres com aquest, amb petites històries, delicades i que t'empenyin a somiar i a volar si cal. Regaleu-lo, regaleu-vos- el.
Les il·lustracions parlen per si soles.


Escrit i il·lustrat per Wolf Erlbruch, feu-hi un cop d'ull.


Publicat per Libros del Zorro Rojo
Traduït per Ana Garralón

dissabte, 7 de juliol del 2012

Stoner



"El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra."


Hi ha llibres que són especials, únics, mentre els llegeixes saps que són extraordinaris. Normalment són llibres d'històries mundanes, petites i que alguns poden considerar avorrides fins i tot. A mi són llibres que em sedueixen, em transformen ja que amaguen protagonistes, normalment antiherois, amb qui voldries anar a fer una copa de vi.
Stoner n'és un d'aquests. Em passa aquests dies a la llibreria que el recomano i la gent em diu per què? Què té ? Jo els dic, confia en mi. No saps massa què dir si t'ho pares a pensar és la vida d'en William Stoner, un noi, fill de grangers de Missouri que té la possibilitat d'accedir a la universitat per estudiar-hi agrònoms, hi fa els primers cursos però gràcies a les matèries comunes queda hipnotitzat per la literatura, sense dir-ho a ningú fa un salt de carrera i per sempre més viurà envoltat de llibres i literatura fent de professor universitari.

L'Stoner no és un personatge carismàtic, més aviat passa desapercebut, però literàriament ocuparà un lloc dins dels meus llibres de capçalera. Una novel·la perfecta en el to i la forma. Una d'aquelles lectures que no voldries que s'acabés mai, però que ho fa de l'única manera possible. D'aquells llibres que t'atrapa i aconsegueix aïllar-te del món.
Una història que traduir-la ha de ser un deler, mireu què en diu sinó el traductor.


Publicada per 62/Baile del Sol
Traduïda per Albert Torrescasana

dissabte, 30 de juny del 2012

Premi Llibreter 2012

Dilluns a les 12 del migdia m'estrenava com a portaveu del jurat del Premi Llibreter en la categoria Altres literatures, la roda de premsa es va fer al Palau de la Virreina i vam tenir la immensa sort de tenir entre nosaltres la M. Mercè Cuartiella, guanyadora del Llibreter en literatura catalana, en Gerbrand Bakker, guayador del Llibreter Altres literatures i l'editor, Francisco Delgado, de Barbara Fiore, editorial de l'àlbum il·lustrat guanyador El autobús de Rosa.

Gerbrand Bakker, M. Mercè Cuartiella i Francisco Delgado

Em va sorprendre les poques preguntes que van fer els periodistes culturals, sé que no havien llegit els llibres perquè acabàvem de desvetllar els guanyadors, però potser m'esperava alguna cosa més... (és clar que si tenim en compte la durada de la notícia al Telenotícies comparada amb els esports...). Tampoc no m'agrada gens l'escàs ressò a la premsa escrita i oral de l'àlbum il·lustrat, francament no ho entenc, vivim en un país que encara menysté tot allò que té "dibuixos", quina pena!
I tanmateix, veure l'emoció de la M. Mercè Cuartiella i el seu editor, Brau edicions, ja paga la pena. Conèixer, saludar i passar gran part del dia amb l'autor holandès Gerbrand Bakker no té preu, quin senyor més divertit, agraït i content, per no parlar dels seus editors que estrenen editorial amb aquest títol, A dalt tot està tranquil. Un plaer conèixer en Francisco Delgado, un editor que viu enmig del camp i que es dedica a fer el que realment li agrada i a publicar llibres extraordinaris, sap que tenen un públic minoritari però això no els fa enrere a l' hora d'editar llibres únics.



Llibres guanyadors

Després de dinar tot junts, tarda molt agradable per Barcelona amb una altra llibretera de Banyoles (aneu-la a veure), fent temps fins a les 8 del vespre, hora del lliurament del premi al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. He de confessar que el lloc imposa i més quan has de parlar-hi, però el lliurament als guanyadors precedit de les paraules d'en Josep Maria Espinàs de record a l'Emili Teixidor i als llibreters donen ànims a qualsevol. El president del gremi, Antoni Daura, va fer un bon discurs, així com el regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, curiosament l'escriptor Jordi Cabré, que ara ocupa un lloc a l'administració de nom impossible de recordar, va fer un discurs que no sabria com definir entre místic, religiós... però crec que volia elogiar l'ofici de llibreter. Les meves companyes portaveus, la M. Teresa i la Irene, com sempre, dignes del seu bon ofici. La sala plena feia molt goig però hem de fer autocrítica, no sé perquè no som capaços de mobilitzar més llibreters i llibreteres. Al final de l'acte, una copa de cava i res més que la crisi també ha arribat fins aquí.

Coi quins nervis!

Fa goig, oi?

Foto de  família
Dir-vos que estic molt satisfeta amb els guardonats, el de català el tinc pendent de llegir, però els altres dos ja els havia ressenyat amb entusiasme A dalt tot està tranquil i El autobús de Rosa.

dissabte, 23 de juny del 2012

Cau de llunes, Estrelles altes, veles baixes.


Matinet de Sant Joan,
les herbes tenen virtut;
ai, amic, l’amor fa sang
i la lluna ja s’esmuny,
matinet de Sant Joan.



Matinet de Sant Joan,
les herbes duen metgia;
ai, amic, l’amor fa sang,
cremen berbena florida,
matinet de Sant Joan.

Maria-Mercè Marçal

dissabte, 16 de juny del 2012

Els peixos no tanquen els ulls


"Em feia tirar l'àncora. Jo havia fet deu anys, un garbuix d'infantesa callada. Deu anys era una fita solemne, per primera vegada s'escrivia l'edat amb dues xifres. La infantesa prescriu oficialment quan s'afegeix el primer zero als anys. Prescriu però no passa res, continues dins del mateix cos de marrec encallat dels altres estius, remogut per dins i quiet per fora."


Fer deu anys és un moment cabdal a la vida de qualsevol infant perquè per primer cop l'edat s'escriu amb dues xifres. El protagonista de la novel·la és un home que rememora la seva infantesa, a partir dels 10 anys, al poble on va néixer a la costa de Nàpols. Un nen que passa els mesos d'estiu amb la seva mare a la platja, pesca, llegeix, la pell li fa gust de sal i de sol i el cos comença a canviar-li. Descobreix què vol dir ser un adult i també enamorar-se.

Un llibre senzill i petit però amb molta força. L'autor estrenada la seixantena fa un viatge al passat i ens descriu el Nàpols de cinquanta anys enrere quan era una de les ciutats d'Europa amb un índex de mortalitat infantil més elevat. Us deixo amb uns quants fragments perquè en feu un tast.



"Plorava, cantava, accions clandestines. A través dels llibres del pare aprenia a conèixer els adults per dins. No eren els gegants que es volien creure. Eren criatures deformades per un cos aparatós. Eren vulnerables, criminals, patètics i previsibles."

"Encara llegia alguna revisteta il·lustrada, però sobretot els llibres que m'omplien el cap i m'eixamplaven el front. Llegir-los era com sortir a mar obert amb la barca, el nas era la proa, les ratlles onades. Anava a poc a poc, a rem, alguna paraula que no entenia la deixava de banda, sense furgar el diccionari. En espera d'entendre-la, en feia una aproximació. Havia de descobrir-la tot sol, definir-me-la quan la trobés més vegades, a còpia de topar-hi."

"El papa està bé a Nova York. Escriu que la llibertat l'impressiona. Va créixer sota la dictadura i després la guerra. La llibertat li fa una sensació de cavallets de fira. La mama també va créixer amb les mateixes opressions, però ella de seguida s'hi adapta."

"Els anys següents de l'adolescència, del cos que havia arribat a l'alçada adulta, la paraula justícia es va convertir en el centre del coneixement. Les notícies que arribaven del món es destriaven entre coses a favor i coses en contra de la justícia. Les revolucions eren a favor. EL segle del 1900 feia via entre escorxadors de vides humanes i insurreccions. Era una època en què es distingien les bandes, i a quina estar."

"Ara torno a quan tenia deu anys, quan no aconseguia veure cap pel·lícula sencera perquè m'adormia. Ara em passa un altre cop que em refrego els ulls i apago el llum cap a la primera part. Té a veure amb l'edat que rovella el dia així que fosqueja, té a veure amb el fet que aquell gran cinema ha desaparegut de les sales de l'ajuntament amb les cadires plegades de fusta." 


Com deia aquell, passin i llegeixin.

Publicada per Bromera/Seix Barral
Traduïda per Anna Casassas

dissabte, 9 de juny del 2012

Algún día este dolor te será útil



Així que comences a llegir Algún día este dolor te será útil et ve al cap en Holden Cauldfiel i el seu creador Salinger i un somriure es dibuixa gràcies al record d'aquell noi sorrut i introspectiu que em va acompanyar ja fa molts anys un estiu a Boston. Aquí el protagonista també és un noi de 18 anys, James Sveck, no tan antisocial com en Holden però sí amb una personalitat molt marcada que abomina del que fan els adolescents de la seva edat. En James és intel·ligent i sensible i té una ment privilegiada.

Acabada l'escola i a l'espera de l'ingrés a la universitat en James passa l'estiu treballant a la galeria d'art que la seva mare té a Manhattan. Viu amb la mare, que coneixem després d'un matrimoni fallit de 3 dies, la seva germana Gillian enamorada d'un professor casat que es diu Rainer Maria, i en Miró, el gos. En James fa equilibris entre una mare hilarant i una germana histèrica, passeja pels carrers xafogosos de Manhattan sense parlar massa, amb pensaments brillants i qüestionant fins i tot la psiquiatra a qui envien a veure per fer teràpia. Té un humor molt subtil que a mi m'ha fet riure molt, amb frases interessants i una manera d'entendre el món que m'agrada. En James només sembla avenir-se amb el treballador de la galeria d'art i amb la seva àvia Nanette -una relació particular i que m'enamora-. Qui no voldria poder asseure's als 18 anys amb l'àvia per demanar-li consell tot fent un whisky?
Massa jove per haver viscut el dolor de l'11-S de prop, massa jove per tenir un pare que creu que menjar un plat de pasta té a veure amb la sexualitat. James Sveck un jove que mira de trobar el camí per entrar al món dels adults, que certament no li posen fàcil.
Llegit en un tancar i obrir d'ulls, estic segura que en James i la seva àvia seran d'aquells personatges que passat els anys perduren en el record.

"Un día  la sesión comenzó de esa manera silenciosa, pero no debido a mi contumacia sino a que no se me ocurría nada que decir. La doctora Adler me había pedido que dijera siempre lo que pensaba, por eso me resultaba difícil, pues el acto de pensar y el acto de expresar los pensamientos no eran sincrónicos para mí, ni siquiera necesariamente consecutivos..."

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Jordi Fibla

dissabte, 2 de juny del 2012

L'editorial del mes


Com ja sabeu al febrer vam fer 5 anys de llibreria. Per celebrar-ho, hem anat fent tot d'activitats i iniciatives una de les quals porta per títol L'editorial del mes. Una proposta que fins ara al blog no l'havíem mostrat, però que després d'uns mesos de balanç molt positiu volíem compartir amb tots vosaltres. L’Espolsada dedica durant aquest any un mes a una editorial que sigui especial per la llibreria en tots els sentits. Hem triat 12 editorials que per a nosaltres són significatives de la nostra manera de fer, pensar i d’entendre el món. Els llibres de l'editorial tenen un espai destacat a la llibreria i l'aparador i gaudeixen d'un 5% de descompte. Us deixem amb les imatges de les editorials que de moment ens han acompanyat.


Club editor/1984


Viena

Libros del Asteroide
Periférica


Kalandraka
 Us convidem a visitar-nos!

dissabte, 26 de maig del 2012

Dins d'una campana de vidre






Aquesta casa és la que inspira i on té lloc el tercer conte que dóna nom al recull Dins d'una campana de vidre, editat amb tanta estima per LaBreu. Llegir la Nin no és fàcil, fins i tot es pot fer difícil, però és ben cert que si entres en el seu món i el seu univers, el viatge literari està assegurat. 


"L'encens feia volutes a l'aire. Les espelmes cremaven amb delicades oscil·lacions d'angoixa. Mirar-les era com escoltar un batec estimat i témer que el martelleig daurat s'aturaria. Les espelmes no conquerien mai la foscor, però mantenien un duel inquietant amb la nit."


Alguns dels contes de la Nin són tan bonics i fràgils que sembla que s'hagin de trencar, pensava quan els llegia i dies després llegia la crítica de la Marina Espasa amb la paraula fràgil com a protagonista. 

"Tenim necessitat d'heroisme, i a la vida moderna no hi ha lloc per aquesta mena de sentiments." 



Amb heroisme, l'editorial i la llibreria ens vam animar a organitzar un club de lectura per parlar de la Nin i dels seus contes. Dijous al vespre vam viure una nit molt màgica de la mà d'Ester Andorrà, editora, la Marina Espasa, la Teresa Florit, l'Esteve Plantada i en Ferran Ràfols, el traductor (era la primera vegada que un traductor ens acompanyava en una sessió del club i el seu entusiame per la feina va despertar passions). Un vespre molt especial, dues hores de bona literatura amb els membres del club de lectura. Un exercici únic que em fa estimar encara més el meu ofici i els llibres.
Estireu-vos a l'ombra, amb tot el temps del món per endavant, preneu el llibre de la Nin i fluïu amb les paraules. 

Publicat per LaBreu
Traduït per Ferran Ràfols Gesa


dissabte, 19 de maig del 2012

Viatges i flors



FLOR TRISTESA

Amb les fulles de color de pell de rata, es bada a les tardes de pluja quan les acàcies són un mar d'olor de mel. Oberta a la llum més morta, regala plors pertot. Si tingués mans li diries: "Té" i li donaries el mocador. Si marxes de puntetes cansat de la comèdia, sentiràs uns gemecs petits. Si marxes a passa llarga, s'espanta i calla. Si li dius "pobreta" estàs perdut. Val més fer el distret i mirar-la sense esma, esperar que es cansi i que faci muntanya amunt perquè ja no pot més.

dissabte, 12 de maig del 2012

A dalt tot està tranquil


Editorial nova, autor desconegut que es dedica a fer de jardiner i instructor de patinatge sobre gel i a més, escriu, coberta suggerent... ingredients infal·libles perquè hi caigui de quatre potes. 

En Helmer és un granger de 55 anys que viu a les terres baixes amb unes quantes vaques, ases i ovelles per companyia, bé de fet, també viu amb el seu pare a qui envia al pis de dalt de la casa només començar la novel·la. En Helmer el podríem definir com un solitari, o més ben dit, algú a qui la vida ha convertit en un solitari sorrut.  

De jove perd el seu germà bessó que és qui havia de continuar la vida a la granja i això implica que en Helmer hagi de deixar els estudis universitaris a Amsterdam per fer-se càrrec del negoci familiar. Una visita sobtada de la Riet, la parella del seu germà desaparegut, i la trobada amb un noi que hauria pogut ser el seu nebot, fan remoure el passat amagat i silenciat del dia a dia d'en Helmer. 
Un viatge constant entre passat i present amb un discurs interior molt potent, una relació amb el pare que arriba al maltractament psicològic. El pare està impedit al llit de dalt i observa el present per la finestra de l'habitació d'on veu un arbre i un ocell que prediu la seva mort. Una lectura introspectiva, amb uns paisatges freds i humits com l'ambient que es respira en aquella casa, una necessitat vital d'acabar amb el passat per viure el present. Una veu que ens arriba del nord d'Europa que m'ha recordat a Per Petterson i de la que en sentirem a parlar. Un monòleg interior sobre el dolor de la pèrdua i com aquesta afecta els membres d'una família de manera tan diferent que condiciona les seves vides per sempre més, fins que la mort arriba de nou per poder tornar a començar encara que sigui a Dinamarca.

Avís per navegants, una lectura intimista amb un protagonista que a mesura que passen els dies vas recordant i entenent. 

Publicat per Raig Verd
Traduït per Maria Rosich 



dissabte, 5 de maig del 2012

Cuando no estás aquí

Deixeu-me que us parli d'un dels llibres que més m'ha emocionat en aquests darrers temps, l'he trobat tan bonic, sensible, sincer i ben il·lustrat que el vull compartir amb tots vosaltres. Pel que sé és una primera obra de la Maria Hergueta i esperem que no sigui l'última.

És un àlbum que pot funcionar com a conte, a partir dels 6 o 7 anys, però també per fer un regal especial a algun adult.


La història és molt senzilla, protagonitzada per un nen i una nena que potser són germans o amics, tant se val. Quan ella no hi és ell pot gaudir de la seva independència i d'estar sol fins que arriba un moment que s'adona que quan ella no hi és les coses no són iguals i que la necessita per poder sentir-se millor. La soledat és bonica a estones, dies, però millor si tenim algú que ens acompanya per jugar, passejar i compartir un tros de pastís. En aquest enllaç trobareu una crítica com déu mana de la tècniques d'il·lustració i moltes altres coses, jo només us recomano que el busqueu, l'obriu i us endinseu en aquest llibre tan evocatiu i suggerent.


"Cuando no estás aquí el mundo está lleno de posibilidades, y aun así, por extraño que parezca, todas ellas desaparecen ante una pregunta sencilla: ¿con quién juego cuando no estás aquí?"








 http://issuu.com/eljineteazul/docs/cuandonoestas/11#share

Publicat per El jinete azul

dissabte, 28 d’abril del 2012

La librería ambulante


Sovint la gent que ens dediquem al món del llibre, tenim la sensació que la literatura que parla de llibres només ens interessa a nosaltres i a quatre persones més, de fet ens entusiasma, i a vegades quan ho dónes a llegir a altra gent no li veuen les mateixes virtuts que tu... I tanmateix, hi ha històries que no pots evitar de repartir a tort i a dret, voldries que tothom s'encomanés del teu entusiasme i que la visquessin amb la mateixa passió i intensitat que tu.

Quan va arribar La librería ambulante se'm va dibuixar un somriure, li vaig fer un lloc privilegiat a la llibreria -m'atreviria a dir que tots els llibreters hem fet el mateix-. Una dona que ho deixa tot, agafa els estalvis i els inverteix en una llibreria ambulant i se'n va a vendre llibres arreu del país és digna de novel·la.
En Roger Mifflin, un llibreter ambulant, vol tornar a Brooklyn a escriure les seves memòries i per això ven la llibreria, l'euga i un gos a la senyoreta Helen McGill que tipa de la granja, la producció de les gallines i de fer de minyona del seu germà ramader de dia i convertit en un escriptor reconegut, veu en la llibreria l'oportunitat d'anar a conèixer món. Helen McGill emprèn l'aventura de la seva vida acompanyada de llibres i de bona literatura.

"Creo que leer un buen libro te hace modesto. Cuando uno logra ver con lucidez el interior de la naturaleza humana, cosa que te proporcionan los grandes libros, uno siente la necesidad de hacerse pequeño. Es como mirar la Osa Mayor en una noche clara o como ver el amanecer en invierno cuando uno va a recoger los huevos de la mañana. Y cualquier cosa que te haga sentir pequeño es maravillosamente buena."

 Una història petita i senzilla, plena de bon humor i optimisme que m'ha enamorat, si us va agradar La librería, 84, Charing Cross Road o Una temporada para silbar, aquest és el vostre llibre.

Publicada per Periférica
Traduïda per Christopher Morley

dijous, 19 d’abril del 2012

Llibres que jo regalaria per sant Jordi


Us deixo amb un seguit d'imatges dels llibres que jo regalaria aquest Sant Jordi, he fet una petita tria dels molts llibres que corren per la llibreria però que per un motiu o l'altre em criden l'atenció.