"No em feia por estar mort, això no ho podia comprendre, era com no ser res i, per tant, m'era del tot incomprensible i no hi havia res a témer en realitat, però justament morir, això sí que ho podia comprendre, el segon precís en què saps amb absoluta certesa que justament ara arriba l'instant que sempre has temut, quan de cop i volta t'adones que totes les oportunitats de ser aquell que volies ser han passat de llarg i que el que tu eres és el que els altres recordaran. Seria com si t'estiressin lentament del coll, però aleshores no s'obriria cap porta inundant-ho tot de llum, ni cap dona ni cap home que coneixes des de sempre i que sempre t'ha caigut bé, que potser has estimat, no trauria el cap ni et faria un gest amb la mà per emportar-te cap dins, cap a un repòs que t'espera darrera la porta, dolç i plàcid, per tota l'eternitat."
Aquest paràgraf expressa el sentiment melancòlic que es respira en aquesta novel·la desoladora. Una gran prosa que et pren i t'arrossega en aquesta maledicció del temps.
Aarvid Jansen, protagonista de la novel·la, és en ple procés de divorci quan a la seva mare li diagnostiquen un càncer terminal. Aarvid intenta aturar el temps però aquest se li escola entre els dits. Fent salts entre el present i el passat, el protagonista, que passa uns dies amb la mare a la casa d'estiueig, fa balanç del que ha estat la vida i així descobrim el passat d'una família amb unes relacions difícils.
El llibre pren el títol d'un vers de Mao Tse-Tung, Aarvid també maleeix el temps ja que veu com la seva ubicació en aquest món trontolla, la parella, la mare fins i tot la ideologia. Aarvid creu en un comunisme ideal però no entén les matances de Tiananmen. Descobreix que estima la mare, però potser és tard per demostrar-li. Massa contradiccions per suportar.
Petterson ha escrit una novel·la marcadament biogràfica, d'una prosa exquisida però immensament trista. No és fins que passen els dies i has paït la història que t'adones que has llegit un bon llibre.
Publicada per Club editor i Mondadori
Petterson ha escrit una novel·la marcadament biogràfica, d'una prosa exquisida però immensament trista. No és fins que passen els dies i has paït la història que t'adones que has llegit un bon llibre.
Publicada per Club editor i Mondadori
10 comentaris:
Noia, deu ser d'aquells llibres que s'ha de llegir amb un estat d'ànim positiu perquè si no és així t'ensorra, no?
Gràcies, Fe!
SU
Molt bona ressenya però sembla molt trist. Me l'apunto perquè ja veig que és gratificant la seua lectura. Una abraçada, Fe!
Uf, un gran fragment.
Gràcies per aquestes recomanacions ;)
vaig llegir l'estiu passat Salir a robar caballos i vaig tenir la mateixa sensació: a mesura que passaven els dies el llibre em semblava millor.
Haurem de trobar un moment per llegir aquest!
si, llegir-lo amb 'estat d'ànim en dorma sembla una bona idea. un altre al sac de recomanacions
Fa bona pinta, malgrat sembla trist. A vegades els bons llibres necessiten "reposar" uns dies. Segons dius sembla una bona lectura, a la llista, doncs.
De debò que val la pena tastar-lo tot i la tristor.
M'han quedat ganes de llegir Salir a robar caballos, ho faré.
Molt tris però com sóc massoquita me l'apunto :)
Ja l'he vist recomanat per varis llocs.
... He llegir moltes recomanacions d'aquest llibre, l'apunto... a veure si un dia d'aquests puc fer-te una visita, no sé si podrà ser per l'aniversari, però ho intentaré =;) ...
... hehehe, llegit, he llegit...
Publica un comentari a l'entrada